estudis, societat i futurs

Anton Maria Badia i Margarit, Josep Massot i Muntaner, Antoni Comas, Ricard Salvat, Gabriel Ferrater, Jaume Sobrequés, Miquel Coll i Alentorn, Joan Veny, Antoni Vilanova, Sebastià Serrano, Joan Solà, Amadeu Soberanas, Enric Moreu-Rey, Jordi Llovet...

El darrer apunt, i sobretot els comentaris, em porten a escriure la llista anterior amb alguns dels professors que vaig tenir a la universitat, tal com m'anaven sortint de la memòria -no sé si l'ordre indica alguna cosa- i guardant alguns noms de professors que suposo menys coneguts, com el del professor Cerezo, que em va fer llegir L'home unidimensional, de Marcuse, i a qui jo devia fer repassar El mono desnudo, de Morris, en unes classes que recordo amb més persistència que la majoria i que durant un temps em van fer inclinar per l'antropologia en particular i per la filosofia en general.

Què vaig aprendre a la universitat? Quan jo hi vaig anar no es necessitava fer gaire esforç en la meua Filologia per passar al curs següent, fins i tot amb bones notes, de manera que, a diferència d'altres companys, no puc assegurar si molts o pocs, l'interès acadèmic en cap moment em va impedir ni fer minvar els altres interessos que tenia o vaig adquirir durant aquells anys en què la meua vida a l'aula -no dic a la universitat o amb la gent de la universitat- i dedicada al que eren els programes oficials va ser una part petita, en alguns moments ínfima, del que vaig fer durant la primera meitat dels 70.

Recordo més els professors que els continguts, i menys els continguts, molts dels quals vaig reaprendre o aprendre després, que unes metodologies disperses i sovint monòtones que em van servir molt poc quan vaig començar a fer de professor. Al mateix temps, el que agraeixo més d'aquella època és la varietat i la llibertat de gent i de criteris que vaig conèixer i la indicació de múltiples camins que podia trobar també fora de les classes, dels programes i de la mateixa vida acadèmica. És veritat que en el meu cas, sempre he sigut, malgrat la permeabilitat als estímuls, una persona poc propera als grups, encara menys a les masses i excessivament amant de la meua individualitat, encara que també, cal dir-ho, amb èpoques unidimensionals.


P.S. En acabar d'escriure aquests paràgraf he buscat alguna ressenya sobre L'home unidimensional, publicat el 1964, i he trobat que es pot baixar el llibre en format pdf. L'he inclòs a l'e-reader. Em sembla que puc tornar a gaudir amb la seua lectura, potser més que la primera vegada. Començo:



Las conquistas de la ciencia y de la técnica han hecho teórica y socialmente posible la contención de las necesidades afirmativas, agresivas. Contra esta posibilidad, ha sido el sistema en tanto que totalidad el que se ha movilizado. En la oposición de la juventud, rebelión a un tiempo instintiva y política, es aprehendida la posibilidad de la liberación; pero le falta, para que se realice, poder material. Éste no pertenece tampoco a la clase obrera que, en la sociedad opulenta, está ligada al sistema de las necesidades, pero no a su negación. Sus herederos históricos serían más bien los estratos que, de manera creciente, ocupan posiciones de control en el proceso social de producción y que pueden detenerlo con mayor facilidad: los sabios, los técnicos, los especialistas, los ingenieros, etc. Pero no son más que herederos muy potencionales y muy teóricos, puesto que al mismo tiempo son los beneficiarios bien remunerados y satisfechos del sistema; la modificación de su mentalidad y constituiría un milagro de discernimiento y lucidez...


Herbert Marcuse: El hombre unidimensional.

en la calor d'una nit d'estiu

Em sembla que avui, que deu ser el dia amb la nit més curta, he passat realment calor per primera vegada aquest any, d'aquella que pesa i neguiteja. Un dels aspectes que m'agrada de la calor és la possibilitat de despreocupar-se de la roba, sobretot a casa, de tornar el cos al seu estat primitiu; espectacle que, en el meu cas, no tinc cap interès a mostrar fora de l'àmbit més íntim. Al mateix temps, em disgusta aquesta calor humida de Barcelona que en alguns moments em propicia la irritabilitat gratuïta i, sobretot, a mi que sóc de mal dormir, em fa fer voltes pel llit a la cerca d'una postura ideal i a l'espera d'un buf d'aire fresc que no acaba d'arribar o es presenta tan vergonyós que un dubta que sigui cert.

Aquesta nit he anat a l'institut al sopar de comiat dels alumnes de quart d'ESO, un dels meus grups preferits d'aquest curs. Mentre pujava, ja anava patint per la calor que passaria, perquè aquest sopar se sol celebrar a l'interior del gimnàs, que és un espai gran però de ventilació deficient. Gran alegria quan he vist que havien posat les taules al pati, i encara més quan inesperadament, cap a quarts d'onze, ha bufat un ventijol orfe, miratge d'uns minuts, que m'ha fet desitjar tenir una jaqueta a mà.

M'ha agradat veure i parlar amb antics companys i exalumnes. Era freqüent que tan uns com altres em preguntessin sobre la nova vida. Alguns dels primers s'interessaven a saber si ja m'havia organitzat. No sé si els he decebut en dir-los que precisament la gràcia que trobava en el meu estat actual és la de la desorganització, la de dependre, en certa mesura i a part de petites rutines inevitables, del que l'atzar presenta cada dia; una situació que encara no he aconseguit perfeccionar. Qui sap si més endavant canviaré d'idea i voldré tornar a la rigidesa del relltge a totes hores.

A tres o quatre alumnes, en canvi, els he dit que com que m'avorria una mica, havia demanat al Departament de tornar a l'ensenyament. Inicialment s'han sorprès, perquè saben que habitualment les jubilacions no són reversibles, però únicament s'han adonat de la broma quan els he assegurat que, a causa dels mèrits adquirits, les autoritats acadèmiques ens permetien triar els alumnes, als exjubilats. Després se m'ha acudit que tal com van les coses no seria del tot estrany que els polítics decidissin que podríem ser una mà d'obra barata que cal reaprofitar. En fi, pensades sense cap ni peus en la calor excessiva de la primera -o ja és la segona?- nit d'estiu.

vaga immobilista?

El dijous hi ha convocada una vaga d’ensenyants i potser de gent en general, és a dir, tota Catalunya, en protesta per la futura llei d’Ensenyament que ara s’està projectant i que sembla que té alguns aspectes discutibles, entre altres, la suposada tendència a la privatització de la pública. No entraré en detalls ni opinions sobre un projecte que a penes conec i que per altra banda no és el motiu del meu post (avui en parla, per exemple, la zel). El que m’ha sorprès és la presa de posició de “La Vanguardia”. No ben bé, m’ha sorprès més que el seu posicionament, l’enorme extensió de l’editorial i les argumentacions discutibles per excés o per defecte que fan servir. Copio uns fragments i decidiu, per què a la fi, l’ensenyament és un aspecte de la vida que afecta tota la societat, grans i petits, amb fills o sense. Per cert, deixant de banda l’oportunitat de la vaga, vull manifestar que la meva tendència és la de participar en vagues en què la finalitat és aconseguir uns objectius definitius, res de testimonis d’un dia de l’estil: “vés amb compte, estàs avisat, fixa’t en la força que podria desplegar i no desplegaré...”

Anem al cas, i permeteu-me petits comentaris i que tradueixi directament: sóc més ràpid. Els parèntesis són meus.

Convocar una vaga en el sector educatiu no significa aturar una cadena de producció amb el corresponent perjudici econòmic de l’empresari o els seus accionistes (aquí l’exemple d’una vaga dels tranposports) sinó que afecta els més de 1.135.000 alumnes no universitaris i les seves famílies, és a dir, pràcticament tota la societat catalana. Una gran responsabilitat, doncs.

Ja ho sabeu, doncs, que aquesta no és una vaga qualsevol, un fet anecdòtic, encara que només duri un dia; aquesta és la VAGA. Penseu-ho bé, implicats i implicadors. I anem a argumentar.

Els mestres i les mestres (correcció política, però s’obliden els professors i professores, com sol passar sovint –assumpte menor que no ve al cas) es troben sotmesos actualment a l’encalçament d’un nombre major de pares que s’apropen a l’escola (i als instituts) amb mentalitat de client, exigint una prestació de serveis sense que ells estigui disposats a aportar la seva part de responsabilitat, o encara pitjor, sense saber com assumir-la. I per si això fos poca cosa, a aquesta exigència se li suma una incessant i insensata pluja de noves tasques que la societat en el seu conjunt pretén delegar sobre un sistema educatiu ja exhaust. D’altra banda, la cultura de l’avaluació ha arribat ja a l’escola (i als instituts) i els resultats no són precisament brillants. Certament, la responsabilitat d’aquests fracassos no recau de manera directa sobre el professorat sinó tot el contrari: són molts els mestres i les mestres (i els professors) que estan frenant el que podria ser una caiguda en picat si no fóra per aquesta dimensió vocacional que encara és molt àmplia entre aquests professionals.

Ui, quin ensabonament a mestres i professors! Per bé, que l’esment de la dimensió vocacional em crea una certa desconfiança. Per què es parla de vocacions en determinades professions i no en d’altres? I els paletes, i els farmacèutics i els pilots d’aviació i els futbolistes i els advocats...? La societat en el seu conjunt pretén delegar una incessant i insensata pluja de noves tasques? A veure, anem a pams: no podem concretar una mica més? La societat és insensata? Qui la tornarà sensata? Si tota la societat és insensata, periodistes inclosos, difícilment s’adonarà de la seva insensatesa, i ja podem plegar. Si els mestres i professors i les mestres i professores –ai, que se m’encomana la correcció política!- són els qui encara frenen la davallada de l’ensenyament, qui la propicia? Els pares –víctima propiciatòria- semblen una mica els causants de la situació i jo no m’atreviria a descartar-los, però no semblen el factor definitiu, només els hem de fer una estirada d’orelles i donar-los un manual de pares que podran llegir en diagonal. Haurem de continuar llegint per buscar culpables.

I és precisament en aquest context que el Departament d’Educació apareix amb la redacció d’unes bases per a la futura llei d’educació de Catalunya que, ara només en una primera declaració d’intencions, es proposa afrontar els veritables reptes organitzatius que té plantejats el sistema educatiu català.

Continua el paràgraf amb la proposta de discussió de les bases per tal de desfer les ambigüitats existents. Molt bé, segur que sí, però si la qüestió és resoldre reptes organitzatius ja podem plegar. El debat sobre l’ensenyament va molt, però molt més enllà de l’organització de centres, mestres, professors i alumnes. El debat sobre l’ensenyament s’ha de basar en una discussió sobre la funció del propi ensenyament, de l’educació, del model de societat que es pretén aconseguir, de qui ha d’estar implicat en aquesta rediscussió de les funcions de l’ensenyament primari i secundari. Com s’ha d’organitzar allò que no se sap ben bé què és o ben bé que pretén, més enllà de generalitzacions? Com s’intentarà organitzar una part de la societat des d’una societat desorganitzada i des d’unes actuacions polítiques a curt termini, erràtiques i qüestionables? L’ensenyament serà un oasi que no reflectirà una societat contradictòria amb uns valors –doneu-li el sentit que vulgueu a la paraula valors- que s’allunyen força dels valors que es vol que s’ensenyin des dels centres d’ensenyament? Allò que no fan els responsables directes i indirectes dels nens i els joves s’ha de fer en els horaris lectius?

Però en qualsevol cas, representen (les bases de la llei) un salt qualitatiu molt respectable i en la bona direcció quant a voler passar de les paraules i les bones intencions als fets i els resultats per a la millora del sistema.

Tornem-hi amb la idea que el causant de tots els mals és el sistema. El sistema, l’estructura externa i interna pot ser important, però està format per continguts i gent, per si sol no té cap valor.

No s’ha d’oblidar que una llei d’educació no és una qüestió a discutir només entre professorat i administració, sinó que, com apunta el títol de les bases del departament, és una qüestió de país. I els pares i la societat sencera són també agents directament implicats que la vaga deixa fora del debat. Els sindicats d’ensenyants amb aquesta vaga, posats a la defensiva i defensant postures immobilistes, assumeixen una greu responsabilitat en un dels debats socials de més envergadura que en aquest moment té plantejats Catalunya.

Per fi hem trobat els culpables, els sindicats d’ensenyants immobilistes –o sindicats immobilistes d’ensenyants- que no compten amb els pares i la societat sencera. Aquests mateixos pares i aquesta mateixa societat que uns paràgrafs abans eren més aviat irresponsables o tenien exigències desmesurades. Molt bé, d’acord, un debat en què entrin els pares i la societat (formada per pares, fills, néts i avis, cunyats i nores, sogres i gendres, famílies senceres) A disposar, doncs, i cap llei nova fins que la societat en el seu conjunt, pares inclosos hagi dit la seva. Una llei tan important, vital per al futur de tota societat, del país, com la d’ensenyament en què no és tingui en compte l’opinió raonable i raonada de la mateixa societat, no s’hauria d’aprovar de cap manera, ni tan sols s’hauria d’haver intentat fer-ne unes bases de discussió. O no és això? Que no es mogui la llei, que no es moguin els sindicats immobilistes; tothom quiet fins que tothom hagi participat. És això? O els polítics i els sindicats ja representen tota la societat en un sistema democràtic? Potser és això? Sigui com sigui, em temo que el debat important aquests dies serà quin partit fa unes ofertes més interessants de cara a les properes eleccions. Que quan guanyin uns o altres ja no quedin existències de les ofertes que fan no serà culpa seva sinó de la pròpia dinàmica de mercat i de la manca d’exigència dels consumidors.

Vaja, ja he entrat en un altre tema, ara que començava a intentar donar la meva opinió sobre l’assumpte.

M’he passat? Em refereixo de llargada.

Que si jo “secundo” la vaga?