vaga immobilista?

El dijous hi ha convocada una vaga d’ensenyants i potser de gent en general, és a dir, tota Catalunya, en protesta per la futura llei d’Ensenyament que ara s’està projectant i que sembla que té alguns aspectes discutibles, entre altres, la suposada tendència a la privatització de la pública. No entraré en detalls ni opinions sobre un projecte que a penes conec i que per altra banda no és el motiu del meu post (avui en parla, per exemple, la zel). El que m’ha sorprès és la presa de posició de “La Vanguardia”. No ben bé, m’ha sorprès més que el seu posicionament, l’enorme extensió de l’editorial i les argumentacions discutibles per excés o per defecte que fan servir. Copio uns fragments i decidiu, per què a la fi, l’ensenyament és un aspecte de la vida que afecta tota la societat, grans i petits, amb fills o sense. Per cert, deixant de banda l’oportunitat de la vaga, vull manifestar que la meva tendència és la de participar en vagues en què la finalitat és aconseguir uns objectius definitius, res de testimonis d’un dia de l’estil: “vés amb compte, estàs avisat, fixa’t en la força que podria desplegar i no desplegaré...”

Anem al cas, i permeteu-me petits comentaris i que tradueixi directament: sóc més ràpid. Els parèntesis són meus.

Convocar una vaga en el sector educatiu no significa aturar una cadena de producció amb el corresponent perjudici econòmic de l’empresari o els seus accionistes (aquí l’exemple d’una vaga dels tranposports) sinó que afecta els més de 1.135.000 alumnes no universitaris i les seves famílies, és a dir, pràcticament tota la societat catalana. Una gran responsabilitat, doncs.

Ja ho sabeu, doncs, que aquesta no és una vaga qualsevol, un fet anecdòtic, encara que només duri un dia; aquesta és la VAGA. Penseu-ho bé, implicats i implicadors. I anem a argumentar.

Els mestres i les mestres (correcció política, però s’obliden els professors i professores, com sol passar sovint –assumpte menor que no ve al cas) es troben sotmesos actualment a l’encalçament d’un nombre major de pares que s’apropen a l’escola (i als instituts) amb mentalitat de client, exigint una prestació de serveis sense que ells estigui disposats a aportar la seva part de responsabilitat, o encara pitjor, sense saber com assumir-la. I per si això fos poca cosa, a aquesta exigència se li suma una incessant i insensata pluja de noves tasques que la societat en el seu conjunt pretén delegar sobre un sistema educatiu ja exhaust. D’altra banda, la cultura de l’avaluació ha arribat ja a l’escola (i als instituts) i els resultats no són precisament brillants. Certament, la responsabilitat d’aquests fracassos no recau de manera directa sobre el professorat sinó tot el contrari: són molts els mestres i les mestres (i els professors) que estan frenant el que podria ser una caiguda en picat si no fóra per aquesta dimensió vocacional que encara és molt àmplia entre aquests professionals.

Ui, quin ensabonament a mestres i professors! Per bé, que l’esment de la dimensió vocacional em crea una certa desconfiança. Per què es parla de vocacions en determinades professions i no en d’altres? I els paletes, i els farmacèutics i els pilots d’aviació i els futbolistes i els advocats...? La societat en el seu conjunt pretén delegar una incessant i insensata pluja de noves tasques? A veure, anem a pams: no podem concretar una mica més? La societat és insensata? Qui la tornarà sensata? Si tota la societat és insensata, periodistes inclosos, difícilment s’adonarà de la seva insensatesa, i ja podem plegar. Si els mestres i professors i les mestres i professores –ai, que se m’encomana la correcció política!- són els qui encara frenen la davallada de l’ensenyament, qui la propicia? Els pares –víctima propiciatòria- semblen una mica els causants de la situació i jo no m’atreviria a descartar-los, però no semblen el factor definitiu, només els hem de fer una estirada d’orelles i donar-los un manual de pares que podran llegir en diagonal. Haurem de continuar llegint per buscar culpables.

I és precisament en aquest context que el Departament d’Educació apareix amb la redacció d’unes bases per a la futura llei d’educació de Catalunya que, ara només en una primera declaració d’intencions, es proposa afrontar els veritables reptes organitzatius que té plantejats el sistema educatiu català.

Continua el paràgraf amb la proposta de discussió de les bases per tal de desfer les ambigüitats existents. Molt bé, segur que sí, però si la qüestió és resoldre reptes organitzatius ja podem plegar. El debat sobre l’ensenyament va molt, però molt més enllà de l’organització de centres, mestres, professors i alumnes. El debat sobre l’ensenyament s’ha de basar en una discussió sobre la funció del propi ensenyament, de l’educació, del model de societat que es pretén aconseguir, de qui ha d’estar implicat en aquesta rediscussió de les funcions de l’ensenyament primari i secundari. Com s’ha d’organitzar allò que no se sap ben bé què és o ben bé que pretén, més enllà de generalitzacions? Com s’intentarà organitzar una part de la societat des d’una societat desorganitzada i des d’unes actuacions polítiques a curt termini, erràtiques i qüestionables? L’ensenyament serà un oasi que no reflectirà una societat contradictòria amb uns valors –doneu-li el sentit que vulgueu a la paraula valors- que s’allunyen força dels valors que es vol que s’ensenyin des dels centres d’ensenyament? Allò que no fan els responsables directes i indirectes dels nens i els joves s’ha de fer en els horaris lectius?

Però en qualsevol cas, representen (les bases de la llei) un salt qualitatiu molt respectable i en la bona direcció quant a voler passar de les paraules i les bones intencions als fets i els resultats per a la millora del sistema.

Tornem-hi amb la idea que el causant de tots els mals és el sistema. El sistema, l’estructura externa i interna pot ser important, però està format per continguts i gent, per si sol no té cap valor.

No s’ha d’oblidar que una llei d’educació no és una qüestió a discutir només entre professorat i administració, sinó que, com apunta el títol de les bases del departament, és una qüestió de país. I els pares i la societat sencera són també agents directament implicats que la vaga deixa fora del debat. Els sindicats d’ensenyants amb aquesta vaga, posats a la defensiva i defensant postures immobilistes, assumeixen una greu responsabilitat en un dels debats socials de més envergadura que en aquest moment té plantejats Catalunya.

Per fi hem trobat els culpables, els sindicats d’ensenyants immobilistes –o sindicats immobilistes d’ensenyants- que no compten amb els pares i la societat sencera. Aquests mateixos pares i aquesta mateixa societat que uns paràgrafs abans eren més aviat irresponsables o tenien exigències desmesurades. Molt bé, d’acord, un debat en què entrin els pares i la societat (formada per pares, fills, néts i avis, cunyats i nores, sogres i gendres, famílies senceres) A disposar, doncs, i cap llei nova fins que la societat en el seu conjunt, pares inclosos hagi dit la seva. Una llei tan important, vital per al futur de tota societat, del país, com la d’ensenyament en què no és tingui en compte l’opinió raonable i raonada de la mateixa societat, no s’hauria d’aprovar de cap manera, ni tan sols s’hauria d’haver intentat fer-ne unes bases de discussió. O no és això? Que no es mogui la llei, que no es moguin els sindicats immobilistes; tothom quiet fins que tothom hagi participat. És això? O els polítics i els sindicats ja representen tota la societat en un sistema democràtic? Potser és això? Sigui com sigui, em temo que el debat important aquests dies serà quin partit fa unes ofertes més interessants de cara a les properes eleccions. Que quan guanyin uns o altres ja no quedin existències de les ofertes que fan no serà culpa seva sinó de la pròpia dinàmica de mercat i de la manca d’exigència dels consumidors.

Vaja, ja he entrat en un altre tema, ara que començava a intentar donar la meva opinió sobre l’assumpte.

M’he passat? Em refereixo de llargada.

Que si jo “secundo” la vaga?