estudis, societat i futurs

Anton Maria Badia i Margarit, Josep Massot i Muntaner, Antoni Comas, Ricard Salvat, Gabriel Ferrater, Jaume Sobrequés, Miquel Coll i Alentorn, Joan Veny, Antoni Vilanova, Sebastià Serrano, Joan Solà, Amadeu Soberanas, Enric Moreu-Rey, Jordi Llovet...

El darrer apunt, i sobretot els comentaris, em porten a escriure la llista anterior amb alguns dels professors que vaig tenir a la universitat, tal com m'anaven sortint de la memòria -no sé si l'ordre indica alguna cosa- i guardant alguns noms de professors que suposo menys coneguts, com el del professor Cerezo, que em va fer llegir L'home unidimensional, de Marcuse, i a qui jo devia fer repassar El mono desnudo, de Morris, en unes classes que recordo amb més persistència que la majoria i que durant un temps em van fer inclinar per l'antropologia en particular i per la filosofia en general.

Què vaig aprendre a la universitat? Quan jo hi vaig anar no es necessitava fer gaire esforç en la meua Filologia per passar al curs següent, fins i tot amb bones notes, de manera que, a diferència d'altres companys, no puc assegurar si molts o pocs, l'interès acadèmic en cap moment em va impedir ni fer minvar els altres interessos que tenia o vaig adquirir durant aquells anys en què la meua vida a l'aula -no dic a la universitat o amb la gent de la universitat- i dedicada al que eren els programes oficials va ser una part petita, en alguns moments ínfima, del que vaig fer durant la primera meitat dels 70.

Recordo més els professors que els continguts, i menys els continguts, molts dels quals vaig reaprendre o aprendre després, que unes metodologies disperses i sovint monòtones que em van servir molt poc quan vaig començar a fer de professor. Al mateix temps, el que agraeixo més d'aquella època és la varietat i la llibertat de gent i de criteris que vaig conèixer i la indicació de múltiples camins que podia trobar també fora de les classes, dels programes i de la mateixa vida acadèmica. És veritat que en el meu cas, sempre he sigut, malgrat la permeabilitat als estímuls, una persona poc propera als grups, encara menys a les masses i excessivament amant de la meua individualitat, encara que també, cal dir-ho, amb èpoques unidimensionals.


P.S. En acabar d'escriure aquests paràgraf he buscat alguna ressenya sobre L'home unidimensional, publicat el 1964, i he trobat que es pot baixar el llibre en format pdf. L'he inclòs a l'e-reader. Em sembla que puc tornar a gaudir amb la seua lectura, potser més que la primera vegada. Començo:



Las conquistas de la ciencia y de la técnica han hecho teórica y socialmente posible la contención de las necesidades afirmativas, agresivas. Contra esta posibilidad, ha sido el sistema en tanto que totalidad el que se ha movilizado. En la oposición de la juventud, rebelión a un tiempo instintiva y política, es aprehendida la posibilidad de la liberación; pero le falta, para que se realice, poder material. Éste no pertenece tampoco a la clase obrera que, en la sociedad opulenta, está ligada al sistema de las necesidades, pero no a su negación. Sus herederos históricos serían más bien los estratos que, de manera creciente, ocupan posiciones de control en el proceso social de producción y que pueden detenerlo con mayor facilidad: los sabios, los técnicos, los especialistas, los ingenieros, etc. Pero no son más que herederos muy potencionales y muy teóricos, puesto que al mismo tiempo son los beneficiarios bien remunerados y satisfechos del sistema; la modificación de su mentalidad y constituiría un milagro de discernimiento y lucidez...


Herbert Marcuse: El hombre unidimensional.