en la calor d'una nit d'estiu

Em sembla que avui, que deu ser el dia amb la nit més curta, he passat realment calor per primera vegada aquest any, d'aquella que pesa i neguiteja. Un dels aspectes que m'agrada de la calor és la possibilitat de despreocupar-se de la roba, sobretot a casa, de tornar el cos al seu estat primitiu; espectacle que, en el meu cas, no tinc cap interès a mostrar fora de l'àmbit més íntim. Al mateix temps, em disgusta aquesta calor humida de Barcelona que en alguns moments em propicia la irritabilitat gratuïta i, sobretot, a mi que sóc de mal dormir, em fa fer voltes pel llit a la cerca d'una postura ideal i a l'espera d'un buf d'aire fresc que no acaba d'arribar o es presenta tan vergonyós que un dubta que sigui cert.

Aquesta nit he anat a l'institut al sopar de comiat dels alumnes de quart d'ESO, un dels meus grups preferits d'aquest curs. Mentre pujava, ja anava patint per la calor que passaria, perquè aquest sopar se sol celebrar a l'interior del gimnàs, que és un espai gran però de ventilació deficient. Gran alegria quan he vist que havien posat les taules al pati, i encara més quan inesperadament, cap a quarts d'onze, ha bufat un ventijol orfe, miratge d'uns minuts, que m'ha fet desitjar tenir una jaqueta a mà.

M'ha agradat veure i parlar amb antics companys i exalumnes. Era freqüent que tan uns com altres em preguntessin sobre la nova vida. Alguns dels primers s'interessaven a saber si ja m'havia organitzat. No sé si els he decebut en dir-los que precisament la gràcia que trobava en el meu estat actual és la de la desorganització, la de dependre, en certa mesura i a part de petites rutines inevitables, del que l'atzar presenta cada dia; una situació que encara no he aconseguit perfeccionar. Qui sap si més endavant canviaré d'idea i voldré tornar a la rigidesa del relltge a totes hores.

A tres o quatre alumnes, en canvi, els he dit que com que m'avorria una mica, havia demanat al Departament de tornar a l'ensenyament. Inicialment s'han sorprès, perquè saben que habitualment les jubilacions no són reversibles, però únicament s'han adonat de la broma quan els he assegurat que, a causa dels mèrits adquirits, les autoritats acadèmiques ens permetien triar els alumnes, als exjubilats. Després se m'ha acudit que tal com van les coses no seria del tot estrany que els polítics decidissin que podríem ser una mà d'obra barata que cal reaprofitar. En fi, pensades sense cap ni peus en la calor excessiva de la primera -o ja és la segona?- nit d'estiu.