relativitats

He de dir que quan he sortit al migdia m'ha sorprès veure tantes -totes?- botigues obertes; una altra cosa és si han girat molt o poc, no ho sé, entenc que depèn de diferents logístiques. Un fet és cert, les planificacions de protesta, es diguin com es diguin, no aconsegueixen les multituds ni la força d'altres convocatòries i les dispersions són notables. La gent..., no en sé res de la gent.

He de dir que en general em molesta que les reivindicacions afectin més els partidaris de les protestes o els qui passaven que aquells que en són l'objectiu, però avui no he pogut deixar de compartir una pancarta que he vist per la tele que s'exposava en la carretera prop del meu poble; deia aproximadament així: Si l'espera d'1 hora et fa sentir atrapat, imagina't un mes a la presó. Callo per amor a la didàctica, malgrat que podríem iniciar un debat sobre el tema.

extracte del meu diari

Avui m'era difícil prendre una decisió: per la meua condició laboral no podia fer vaga o atur. L'única cosa que públicament podia aturar de la meua rutina diària eren les caminades, i no ho he vist clar ni tampoc m'ha semblat que fos el que s'esperava de mi; de manera que he acabat el dia escoltant una trompeta desafinada davant de la universitat (cantonada Aribau) i sentint per enèsima vegada els Segadors interpretat per un cor de joves dirigits per un senyor de cabells blans i molt bona veu.

Pujant cap a casa, la cassolada, que sobtadament s'ha avançat una hora i era més sorollosa que mai, acompanyada per alguns clàxons, més greus els dels automòbils i aguts els de les motos (com em molesten els clàxons!); a mesura que anava caminant m'he assabentat que el canvi horari d'avui el motivava el discurs del rei.

He escoltat en diferit part del discurs que, una vegada més, no m'ha semblat precisament un parlament de concòrdia; ho entenc. Alguns diaris digitals dels que també publiquen en paper, que són els únics que he llegit fins ara, destaquen determinades frases segons els convé. En fi, és igual. A mi, de molts discursos del rei i d'altres polítics sempre m'ha fet molta gràcia un sintagma nominal (no sé si avui ha dit el imperio de la ley): el interés general. Mai acaben de concretar quin és el interés general, entenc que perquè tothom menys jo el deu conèixer, o potser perquè, com jo, pensen que és impossible donar cos a les abstraccions. A la fi, quin és l'interès general de la gent? Jo diria que una certa felicitat. Molt bé, d'acord, no en parlem més, potser m'equivoco, però ja us ho deia: com concretar les abstraccions que tenen tants matisos com persones les pensen?

A punt d'arribar a casa -encara no han tocat les deu-, em fixo que les dues farmàcies que em queden més prop, estan obertes; abans una obria 24 hores. Just abans d'escriure això llegeixo en un diari: Una farmacéutica catalana, ha decidido oponerse y abrir su negocio, a pesar de la huelga. En'La Tarde de COPE, Ángel Expósito ha hablado con ella. Ha reconocido que “no es fácil tener la puerta abierta de un negocio en Cataluña tal día como hoy. En ningún momento nos hemos planteado cerrar”. Hi ha una fotografia, però no identifico el lloc; no em sembla cap de les meues farmàcies.

la ruta dels contenidors

Avui he escoltat molt poc les notícies i en conseqüència sé poca cosa de la vaga. Segur que ha estat un èxit i un fracàs, com totes les vagues. Ja en sentirem parlar. Tampoc no he llegit, encara, els blocs que van apareixent a la dreta del meu a mesura que van penjant posts, però els títols em diuen que, passi el que passi, la literatura en les seues múltiples manifestacions continua sent el tema d'interès prioritari; em reconforta aquesta normalitat i la seua intemporalitat.

Jo, com és sabut, no puc fer vaga, tot i que un correu de l'institut encara em preguntava què pensava fer el 29. Al barri no he vist gaires senyals que indiquessin un dia especial; potser alguns quioscos tancats, algunes persianes preparades per si convenia tancar, algun bar que no havia tret les taules a la vorera...

El que si que puc fer és anar a les manifestacions, de manera que a un quart de set he agafat la Diagonal per presentar-me al Passeig de Gràcia, on finalment he arribat pel carrer Rosselló. Impossible afegir-se sense treballs i empentes al gruix dels manifestants, així que he optat per anar baixant en paral·lel per Pau Claris. N'érem força, alguns en bicicleta i també unes quantes motos, malgrat que la policia havia tallat la circulació feia força estona. Poques pancartes. Moltíssima gent, la majoria jove, amb càmeres fotogràfiques; la quantitat de material gràfic que proveeix qualsevol esdeveniment és espectacular. De seguida he trobat dos alumnes de la meua tutoria de l'any passat que ja es retiraven perquè l'endemà -avui- tenien examen de filosofia (els sortirà alguna pregunta relacionada amb la vaga?). M'han dit que mentre pujaven havien vist un grupet que anava encenent contenidors. I els contenidors cremant, fumejant o cremats eren els que anaven marcant el camí fins arribar a la plaça d'Urquinaona. I els vidres trencats o els impactes en caixes -“mare, he comptat 37 impactes a la Caixa” , deia un nen-, bancs i edificis de la Generalitat, i també en algun comerç, com una agència de viatges que invitava a anar a Tahití, on, mentre una treballadora intentava recollir el material dispers, un personatge d'uns quaranta anys mirava d'endur-se una pantalla d'ordinador de l'aparador del costat. A la plaça d'Urquinaona, els trets secs que llençaven pilotes de goma i les corregudes m'han espantat una mica perquè ja no tinc edat per anar esquivant obstacles, de manera que m'ha semblat que ja podia tornar. Sota l'atenta vigilància de l'omnipresent helicòpter que durant tot el dia ha sobrevolat el centre de la ciutat, he acabat a la plaça del llapis, just quan la cua de la manifestació gran començava a desaparèixer.

En resum, una mica més d'una hora entre anar i tornar, un número més (cent mil amunt, cent mil avall)que algú deu haver comptat encara que formés part de la manifestació marginal que convocava algun sindicat també marginal. El que ara hauria d'importar és com continuarà la història, però em sembla que això, a curt termini, tots ho sabem, diguin el que diguin els qui demà parlin o escriguin, jo inclòs.

camins (redacció ingènua d'un adolescent)

O sueldos high tech o todo a cien.
La prosperidad de España y el bienestar de los españoles ya no se decide en las manifestaciones españolas, sino en las rondas mundiales de liberalización comercial. Hoy esas rondas globalizan mercados y los capitales, pero no los derechos laborales y sociales.

Jacqueline Bhabha: Entrevista a la premsa.

El món sembla o és, -que tots dos verbs són atributius, despullats de significat- un joc de disbarats. Hi ha qui diu que la vaga general no té sentit, que ara no toca (quantes vegades hem sentit el no toca en tantes veus que feien i desfeien?), que són temps d'anar tots junts. Si ara no toca una vaga general, quin és el seu temps? Hi ha qui diu que ara toca vaga general, tot i saber que res no canviarà. I tenen raó, malgrat que res no canviarà: si ara no toca vaga general, quan tocarà?

L'endemà,o l'altre, tot continuarà igual; una mica pitjor, cert. Cada individu, cada poble, cada territori, continuarà parlant d'aquests camins petits que no condueixen enlloc però que són els únics que sabem o podem transitar. Ens voldran fer creure que les solucions -camins ens els deserts amb oasis incerts- són estatals, regionals, individuals. Continuarem la marxa, doncs, pels nostres viaranys i potser encara estarem contents, perquè cal viure cada dia i el que importa és el viatge, tot i sabent que els camins són uns altres, que no s'han construït, ni tan sols planejat. Quan començarà l'obra?

Mentrestant, alguns circulen per autopistes sense peatge que a penes imaginem i que tampoc no condueixen enlloc, però els cotxes són bons,i les rutes sense obstacles i la conducció un plaer. Aquests, que no sabem si comprenen, no diuen res o es fan passar per altres, o, encara pitjor, diuen que, dos o tres cops a l'any -o cinc minuts al dia- són com nosaltres.

parlem-ne? per què?

M’adono que fa temps que no parlo de política(?) en el bloc i que quan ho faig és de forma anecdòtica, sense intentar analitzar –que me’n sortís seria una qüestió dubtosa- els temes globalment i en els seus matisos. Avui crec que continuaré pel mateix camí dels fets petits, marginals.

No sé quanta gent farà vaga al meu centre de treball, però, si les coses no han canviat gaire en els darrers dies, dubto que arribin al 20%. No em sembla ni bé ni malament, tothom té dret a exercir el dret de vaga o a treballar. Però en altres èpoques segurament s’hagués organitzat una assemblea pels propis professors del centre per tal de discutir sobre els motius de la mobilització i després de les intervencions s’hagués arribat a conclusions i accions unitàries o no.

M’explica la Joana que aquesta tarda, al mercat, ha parlat amb l’ama i les dependentes de la polleria sobre què farien demà. Li han dit que mirarien d’obrir, però que depenia dels piquets, que encara que no havien actuat mai violentament ... Li han continuat dient que potser algunes parades ja no obririen perquè no els arribaria el material dels grans proveïdors. Han acabat dient què les deixessin treballar en pau. En tornar cap a casa, la Joana s’ha trobat una botiguera del barri que s’ha estranyat que li preguntés si feia vaga: “és clar que no”.

A nit he trucat la meva germana; a la seva feina la situació serà similar a la de la meva.

No tinc cap altra informació propera i aquestes dades són insignificants, però segurament podrien aplicar-se als entorns de moltes persones que no surten als mitjans d’informació. I de les múltiples conclusions que es podrien extreure només en deixo la primera, la prèvia, que ni tan sols ho és: Com és que aquesta gent, i jo m’incloc, a qui d’una manera o d’una altra afecta i afectarà la reforma laboral no parla extensament del tema i de la conveniència o no d’una vaga?

Demà (avui) tindrem xifres, interpretacions polítiques, econòmiques i socials, vencedors i vençuts, segons les òptiques, però la desconfiança, l’escepticisme, el desencís, el ja s’ho faran, continuarà a la divisa de molta gent de cada dia sense història pública, fins i to sense bloc. Per què?