velles tendències per al 2014, o qualsevol cosa semblant en ordre aleatori

1. En lloc de baixar a peu, decideixo agafar el metro a Verdaguer perquè porto una mica de pressa per arribar -poca per tornar-; m'entreté l'espera a l'andana un cartell que em fa pensar en Joan Solà i el canvi i caiguda de preposicions. El verb pensar demana un complement amb la preposició en, ja ho sé, tothom ho sap; però, davant d'un infinitiu la preposició en no s'hauria de canviar per a o de? D'acord, això no ho sap -sabia?- tothom. Què diria el doctor Solà de la permanència de en en l'anunci? Com que arriba el metro, se me'n va del cap la resposta.
 

2. Al portal de l'Àngel es passegen les paraules de Mateu en un cartell que m'admira que es mantingui tan nou com sempre. El portador, aturat, explica la fi del món a qui el vulgui escoltar. Pel seu costat passen -tot és u- messies i anticristos d'incògnit, aliens a la seua pròpia condició. Amunt i avall, envers destins ignorats, més badocs que compradors, ignorem que el món fa segles que s'acaba.

3. El negoci rutlla tot l'any, però en aquestes dates qui no compra una pinta fina és decideix per una brotxa de pèl..., de què es fa el pèl de les brotxes d'afaitar? Hi ha qui comprarà unes tisores de costura o un ganivet de tallar bolets... Són al 52 i em donen el 68. M'espero, no cal portar pressa en aquesta botiga de temps retingut -en queden tan poques- en què se sap que des dels seus inicis, a principis del XIX, no es fia ni es refia.

A casa, escolto per casualitat el concert de cap d'any que es retransmet pel 33. Una agradable sorpresa que s'incrementa en descobrir que qui dirigeix la Fhilarmònica de Catalunya és el mestre Coll, que els estius s'allarga a l'Ampolla amb la seua Orquestra de Cambra de l'Empordà per acompanyar-nos en les nits de vetlla tant amb els Beatles com amb sardanes.

Se m'acut que les tres escenes que he resumit més amunt poden tenir una correspondència musical en alguna de les tres de les peces que acabo d'escoltar, o en qualsevol altra. Quina? Jo ja he fet la meua tria. Per cert, si calgués determinar un altre himne per la nova Catalunya, jo, de moment, triaria la sardana del final, sempre, esclar, que no es decidís fer creu i ratlla... I com es vesteixen a Figueres per anar a concert...

medalles

Em vaig fixar que en les fotos que sortien a la premsa del comiat, Esperanza Aguirre duia dues medalles petites que no vaig poder identificar penjades amb un cordó fosc. És possible que fossin imatges de sants o de la marededéu? No ho sé, no n'he llegit res i m'estranya que algun tipus de periodista no en fes esment; o potser se n'ha parlat molt i jo ho ignoro.

Abans es veia molta gent amb medalles religioses. Jo mateix vaig portar durant un temps una creu d'or amb la cadena corresponent que em va desaparèixer en un dels robatoris de casa. Ara, que encara fa calor i és fàcil veure el coll i una bona part del pit de la gent, més de les dones que dels homes, rarament es pot trobar que portin cap imatge religiosa. Es veuen penjolls diversos, però sense cap simbologia cristiana. Fixeu-vos-hi, feu-ne la prova demà mateix.

Als aparadors de les joieries d'abans -no sabria dir quan de temps abans- es veien medalles amb verges diverses i crucifixos de múltiples modalitats; ara, res de res. Fins i tot les botigues religioses no solen tenir-ne a la vista.

Seguint aquesta curiositat, fa uns dies em vaig aturar a examinar l'aparador, a penes una finestra, del carrer Xuclà número 19 d'una petita botiga. Es tracta d'un lloc que s'anomena Testimonio on venen llibres i objectes religiosos. Del carrer vaig passar al portal i vaig travessar la porta de la dreta que potser abans havia estat la de la porteria. Una monja jove parlava amb una senyora que li havia demanat un llibre. Jo, mentrestant, vaig anar examinant el local, modest en gènere. Al cap d'un moment, quan ja havia marxat la clienta, vaig decidir sortir, però abans vaig voler intercanviar impressions amb una experta. Vam tenir una petita conversa en què em va confirmar que, efectivament, les medalles fins i tot havien desaparegut de la vista en els establiments religiosos; signes del temps, em va dir. A punt de sortir, la monja em va demanar que m'esperés un moment. Va treure una capseta de cartró d'aspecte gastat de color gris de sota el taulell, i de la capseta una medalla petita d'alumini, aproximadament d'un centímetre per un centímetre i mig. Me la va oferir. Em va dir que molts homes la portaven a la cartera. Era una imatge d'una marededéu difícil d'identificar, amb una jaculatòria que resseguia l'oval i que només una vista privilegiada deu poder llegir, jo ho vaig fer en lupa. Li vaig donar les gràcies i me la vaig posar a la butxaca de la camisa. La religiosa, com que em devia veure interessat, però dubtós -o potser tímid-, va afegir abans d'acomiadar-nos que al pis de dalt celebraven la missa tots els dies. Li vaig donar les gràcies per la seua generositat que en aquell moment no vaig saber com correspondre i per la informació. Mai no se sap.