velles tendències per al 2014, o qualsevol cosa semblant en ordre aleatori

1. En lloc de baixar a peu, decideixo agafar el metro a Verdaguer perquè porto una mica de pressa per arribar -poca per tornar-; m'entreté l'espera a l'andana un cartell que em fa pensar en Joan Solà i el canvi i caiguda de preposicions. El verb pensar demana un complement amb la preposició en, ja ho sé, tothom ho sap; però, davant d'un infinitiu la preposició en no s'hauria de canviar per a o de? D'acord, això no ho sap -sabia?- tothom. Què diria el doctor Solà de la permanència de en en l'anunci? Com que arriba el metro, se me'n va del cap la resposta.
 

2. Al portal de l'Àngel es passegen les paraules de Mateu en un cartell que m'admira que es mantingui tan nou com sempre. El portador, aturat, explica la fi del món a qui el vulgui escoltar. Pel seu costat passen -tot és u- messies i anticristos d'incògnit, aliens a la seua pròpia condició. Amunt i avall, envers destins ignorats, més badocs que compradors, ignorem que el món fa segles que s'acaba.

3. El negoci rutlla tot l'any, però en aquestes dates qui no compra una pinta fina és decideix per una brotxa de pèl..., de què es fa el pèl de les brotxes d'afaitar? Hi ha qui comprarà unes tisores de costura o un ganivet de tallar bolets... Són al 52 i em donen el 68. M'espero, no cal portar pressa en aquesta botiga de temps retingut -en queden tan poques- en què se sap que des dels seus inicis, a principis del XIX, no es fia ni es refia.

A casa, escolto per casualitat el concert de cap d'any que es retransmet pel 33. Una agradable sorpresa que s'incrementa en descobrir que qui dirigeix la Fhilarmònica de Catalunya és el mestre Coll, que els estius s'allarga a l'Ampolla amb la seua Orquestra de Cambra de l'Empordà per acompanyar-nos en les nits de vetlla tant amb els Beatles com amb sardanes.

Se m'acut que les tres escenes que he resumit més amunt poden tenir una correspondència musical en alguna de les tres de les peces que acabo d'escoltar, o en qualsevol altra. Quina? Jo ja he fet la meua tria. Per cert, si calgués determinar un altre himne per la nova Catalunya, jo, de moment, triaria la sardana del final, sempre, esclar, que no es decidís fer creu i ratlla... I com es vesteixen a Figueres per anar a concert...

al·leluia!

Ja ha arribat el temps de la bona voluntat. Brillen llums de colors en els carrers de botigues -en els més modestos, no cal- i som solidaris en la mesura de la nostra capacitat o les nostres ganes i les que imaginem en els altres.


A la plaça de Sant Jaume ja hi ha el pessebre encabit en tres boles ornamentals d'arbre de Nadal: l'anunciació, magnífic pati blau rusiñolià, els reis, en la sorra deserta d'una platja, i el naixement, encara amb el bou i la mula predarrerpapa. Llarga corrua per accedir al tancat entre els filats de llums de baix consum. En el cel de l'edifici del fons l'anunci lluminós recorda l'artífex de tot plegat; sense accent diacrític en aquest temps de descreguts que volen creure. Quant temps durarà aquesta botiga abans de ser engolida per la monotonia reiterativa dels comerços en sèrie de la ciutat?

A la parada de la fira de Santa Llúcia, caguen arrenglerats els nostres caps de llista. En falta un i en sobra un. Els artesans no poden preveure el temps veloç de la política. Un col·leccionista compra la sèrie incompleta. Què en deurà fer?

Fe, esperança i caritat? I ells?

fi de festa

No m'agrada deixar els contes inacabats, com el de l'aranya de l'altre dia, així que el transcric tot sencer en la versió de les Obres Completes de la Selecta. Deixant de banda els possibles elements ideològics que alguns li retraurien, ja m'agradaria que pregoners diferents dels reis diversos el llegissin -si se'l sabessin de memòria encara millor- des dels balcons dels ajuntaments en lloc de les presentacions horribles, i segurament eficaces, que han omplert la nostra geografia aquests festes. Demanar impossibles, ni que siguin literaris, és propi d'aquests dies; propi dels momentàniament innocents, vull dir.

Una vegada era una aranya.
Arraulida de fred, amagada entre les teranyines de l'estable, passà bona part de l'hivern. Les mosques eren mortes; els mosquits, que a l'estiu zumzaven en aterridors exercits, havien desaparegut: les sargantanes i els dragons, les llagostes i les formigues alades, qui sap on havien anat a raure!
L'aranya, que era tota bonassa, s'entristia entre el fred i la soledat. Una nit, la pluja esqueixà la meravellosa randa dels seus fils subtilíssims, penetrant per les esquerdes de l'estable abandonat. L'aranya, lentament, dolorosament, es retirà a la seva tenda i es disposà a dormir tota l'hivernada. Suau misantropia li penetrava l'ànima, i si no hagués estat tan bona, hauria envejat les aranyes que campaven per la casa del ric Simeó. Perquè el casal era confortable i la dona de Simeó era bruta i deixava les artístiques bestioles en santa pau.
I l'aranya s'adormí.
No sabé mai ella mateixa quant temps havia jagut. Potser hauria dormit per sempre més, si no l'hagués despertada un plor de criatura.
L'aranya estirà les potes per desvetllar-se completament, i guaità.
Veié un Infant, tot just nat, voltat d'una claror vivíssima. Tan viva era que l'aranya no pogué veure més que l'Infant; la seva esplèndida aurèola s'estenia com una flama d'or per tot l'estable. Segurament hi havia algú amb l'Infant, però a l'aranya li era impossible de veure-ho. Cavil·là llarg temps, perquè les aranyes són molt cavil·loses, més no pogué entendre com un Infant que feia tanta claror plorava. Si ella n'hagués feta nom´s un bocinet, el més just per fer enrabiar la comare lluerna, ja hauria estat contenta per tota la vida.
Sigui com sigui, l'aranya, que, com ja he dit, era molt bonassa, no podia sofrir que una criatura plorés -a ella se li havia mort una filleta quan tot just començava a aprendre de filar-. Per tant, la pobra aranya s'escorregué cap avall per la paret, després per les palles i després per la barbeta rosada i suau de l'Infant, fent-li pessigolles. L'Infant deixà de plorar; primer obrí els ulls amb la deliciosa admiració de les criatures, i després s'il·luminà amb el dolç somriure silenciós, com havien de ser tots els somriures de tota la vida del Nat a l'Estable, perquè el riure que fa soroll és inventat pel dimoni, i encara per un dimoni de mal gust.
L'Infant, prenent l'aranya amb les seves inefables manetes, l'aixecà enlaire i li posà damunt el cap una espurneta de claror.
L'aranya s'elevà a una altura prodigiosa, més amunt de l'estable, més amunt de la teulada del casal d'en Simeó, com si l'empenyés un ser invisible. I no solament pujà, sinó que s'allunyà i no poc, i anava ràpidament, però sense inquietud, i no sabia si la feia volar l'Infant o l'alegria.
L'aranya travessa per un seguit de terres en què la gent parlava d'una manera diferent i duia vestits estranys. L'aranya no entenia absolutament res del que passava. Cavil·la que cavil·laràs, cavil·la que cavil·laràs, que diuen les rondalles.
Els pardals, estranyament eixorivits, saltaven entre les branques nues dels arbres.
La lluna feia cara d'intensa admiració.
Les volves de l'aire dansaven d'alegria.
Les tendes de les cases, les cúpules i totes les coses altes que podien veure l'aranya murmuraven, però l'aranya no arribava a entendre-les.
Un cec que captava deixà caure el plateret a terra exclamant: “Senyor, Senyor!” Ha via vist l'aranya.
Una dona, passant per un carrer, duia una criatura que fins llavors no havia parlat:”Oh, que bonic; “ digué la pobrissona alçant els braços. (Això, naturalment, dit en una llengua d'aquelles que a Europa només saben els alemanys més saberuts.)
De sobte l'aranya es deturà.
Quan vet aquí que veu un vell venerable, amb una barba blanca que li arribava fins a la cintura, i que es posà dalt d'una bestiassa bruna, d'alçària gegantina. I hala, hala, ja tenim l'aranya desfent camí i anant davant del vell. Al cap d'una pila de temps de caminar, la nostra amiga veié un vell, amb una barba blanca que li arribava als genolls, muntat en una bestiassa negra. El segon vell s'ajuntà amb el primer i feren junts el viatge. Al cap de bon temps, es trobà amb els un tercer, més vellet encara, amb una barba blanca que li arribava als peus, i que també tenia blanca la bestiassa; tots tres avançaren seguint l'aranya.
A l'últim la nostra amiga arribà al portal del pessebre. A prop d'ell hi havia quatre pastors.
-Oh, oh! -digueren-, guaiteu quina estrella!

Josep Carner: “L'aranya”, cinquena rondalla de Deu rondalles de Jesús Infant.