el sexe dels àngels o tot queda a casa

“Serem el vostre infern”, llegeixo, a través de la televisió, en la pancarta d'una manifestant que tallava la N-340 (o era l'autopista?). No sé a quin vosaltres es refereix la inscripció, però la distància no em permet fe la pregunta a qui la brandava i molt em temo que la resposta tampoc m'hagués convençut perquè em sembla que els que haurien d'estar a l'infern queden lluny de les flames.

“Els carrers seran sempre nostres”, es cridava, es crida i es cridarà a les manifestacions. Suposo que l'eslògan el subvenciona el gremi de l'hostaleria en constant reivindicació per aconseguir terrasses amb més taules i més cadires, perquè sinó no ho entenc. El carrer, al menys les voreres, serà seu, i de les bicis, els patinets, les motos aparcades o en moviment (com faciliten la circulació les motos! És una cosa admirable!), els gossos que es pixen i es caguen (també en les boniques zones enjardinades per adobar-les), etc.; i el centre dels carrers..., doncs com sempre. Jo, la veritat, amb tres o quatre hores de carrer al dia en tinc prou i, si no em queda més remei, continuaré cridant: El carrer serà sempre vostre!

I els polítics del país, mirall dels seus votants o viceversa? Jocs malabars, focs d'encenalls, encastellaments inútils, mediocritats de discurs reiteratiu en ziga-zagues i de pobríssima volada que, com gairebé sempre: la culpa és dels altres. D'acord, molt bé, i què?

I jo que voldria pensar i parlar de sexe dels àngels o de l'esclat de la primavera (a casa, als carrers, a la natura) em trobo escrivint aquests textos absurds, caòtics, esperpèntics... Però la culpa no és meua, esclar.

arc de sant Martí

Avui, mirant algunes intervencions de polítics (uf!) i votants en diferents programes de televisió, he pensat que la pregunta identitària que se sol fer en moltes enquestes és excessivament i clarament reduccionista: se sent més, menys o igual espanyol que català? La pregunta s'hauria d'ampliar amb molts més ítems: se sent més, menys o igual aragonès que català? I així fins arribar a se sent més valencià (o qui sigui que acaba l'alfabet) que català? Evidentment, les concrecions no servirien per a gaire cosa, però donarien una pista als curiosos sobre la gent d'aquesta península grotesca i sobre les ganes de tocar...

Tot i l'ampliació de les especificacions, estic segur que encara hi hauria qui consideraria que no pertany a cap grup proposat, com aquell de Mollerussa, d'edat provecta, que és considera més nord-americà que res perquè té John Wayne com a ídol inqüestionable, o el de Beseit que és considera japonès perquè... Perdó, que em sembla que els meus coneixements toponímics, fronterers i identitaris trontollen i es podria iniciar algun conflicte. Callo.

velles tendències per al 2014, o qualsevol cosa semblant en ordre aleatori

1. En lloc de baixar a peu, decideixo agafar el metro a Verdaguer perquè porto una mica de pressa per arribar -poca per tornar-; m'entreté l'espera a l'andana un cartell que em fa pensar en Joan Solà i el canvi i caiguda de preposicions. El verb pensar demana un complement amb la preposició en, ja ho sé, tothom ho sap; però, davant d'un infinitiu la preposició en no s'hauria de canviar per a o de? D'acord, això no ho sap -sabia?- tothom. Què diria el doctor Solà de la permanència de en en l'anunci? Com que arriba el metro, se me'n va del cap la resposta.
 

2. Al portal de l'Àngel es passegen les paraules de Mateu en un cartell que m'admira que es mantingui tan nou com sempre. El portador, aturat, explica la fi del món a qui el vulgui escoltar. Pel seu costat passen -tot és u- messies i anticristos d'incògnit, aliens a la seua pròpia condició. Amunt i avall, envers destins ignorats, més badocs que compradors, ignorem que el món fa segles que s'acaba.

3. El negoci rutlla tot l'any, però en aquestes dates qui no compra una pinta fina és decideix per una brotxa de pèl..., de què es fa el pèl de les brotxes d'afaitar? Hi ha qui comprarà unes tisores de costura o un ganivet de tallar bolets... Són al 52 i em donen el 68. M'espero, no cal portar pressa en aquesta botiga de temps retingut -en queden tan poques- en què se sap que des dels seus inicis, a principis del XIX, no es fia ni es refia.

A casa, escolto per casualitat el concert de cap d'any que es retransmet pel 33. Una agradable sorpresa que s'incrementa en descobrir que qui dirigeix la Fhilarmònica de Catalunya és el mestre Coll, que els estius s'allarga a l'Ampolla amb la seua Orquestra de Cambra de l'Empordà per acompanyar-nos en les nits de vetlla tant amb els Beatles com amb sardanes.

Se m'acut que les tres escenes que he resumit més amunt poden tenir una correspondència musical en alguna de les tres de les peces que acabo d'escoltar, o en qualsevol altra. Quina? Jo ja he fet la meua tria. Per cert, si calgués determinar un altre himne per la nova Catalunya, jo, de moment, triaria la sardana del final, sempre, esclar, que no es decidís fer creu i ratlla... I com es vesteixen a Figueres per anar a concert...