20.9.12

medalles


Em vaig fixar que en les fotos que sortien a la premsa del comiat, Esperanza Aguirre duia dues medalles petites que no vaig poder identificar penjades amb un cordó fosc. És possible que fossin imatges de sants o de la marededéu? No ho sé, no n'he llegit res i m'estranya que algun tipus de periodista no en fes esment; o potser se n'ha parlat molt i jo ho ignoro.

Abans es veia molta gent amb medalles religioses. Jo mateix vaig portar durant un temps una creu d'or amb la cadena corresponent que em va desaparèixer en un dels robatoris de casa. Ara, que encara fa calor i és fàcil veure el coll i una bona part del pit de la gent, més de les dones que dels homes, rarament es pot trobar que portin cap imatge religiosa. Es veuen penjolls diversos, però sense cap simbologia cristiana. Fixeu-vos-hi, feu-ne la prova demà mateix.

Als aparadors de les joieries d'abans -no sabria dir quan de temps abans- es veien medalles amb verges diverses i crucifixos de múltiples modalitats; ara, res de res. Fins i tot les botigues religioses no solen tenir-ne a la vista.

Seguint aquesta curiositat, fa uns dies em vaig aturar a examinar l'aparador, a penes una finestra, del carrer Xuclà número 19 d'una petita botiga. Es tracta d'un lloc que s'anomena Testimonio on venen llibres i objectes religiosos. Del carrer vaig passar al portal i vaig travessar la porta de la dreta que potser abans havia estat la de la porteria. Una monja jove parlava amb una senyora que li havia demanat un llibre. Jo, mentrestant, vaig anar examinant el local, modest en gènere. Al cap d'un moment, quan ja havia marxat la clienta, vaig decidir sortir, però abans vaig voler intercanviar impressions amb una experta. Vam tenir una petita conversa en què em va confirmar que, efectivament, les medalles fins i tot havien desaparegut de la vista en els establiments religiosos; signes del temps, em va dir. A punt de sortir, la monja em va demanar que m'esperés un moment. Va treure una capseta de cartró d'aspecte gastat de color gris de sota el taulell, i de la capseta una medalla petita d'alumini, aproximadament d'un centímetre per un centímetre i mig. Me la va oferir. Em va dir que molts homes la portaven a la cartera. Era una imatge d'una marededéu difícil d'identificar, amb una jaculatòria que resseguia l'oval i que només una vista privilegiada deu poder llegir, jo ho vaig fer en lupa. Li vaig donar les gràcies i me la vaig posar a la butxaca de la camisa. La religiosa, com que em devia veure interessat, però dubtós -o potser tímid-, va afegir abans d'acomiadar-nos que al pis de dalt celebraven la missa tots els dies. Li vaig donar les gràcies per la seua generositat que en aquell moment no vaig saber com correspondre i per la informació. Mai no se sap.


4 comentaris:

Júlia ha dit...

Jo també tinc unes quantes medalletes com aquesta, passo sovint per aquell indret curiós i de vegades he comprat coses quan posen a l'entrada una mena de taulellet. Una monja velleta i autàrquica em va fer l'article, li vaig comprar números d d'una rifa i em va regalar les medalletes, un lloc interessant i intemporal.

miquel ha dit...

Jo és la primera vegada que hi vaig entrar. És veritat que alguns cops m'havia fixat en la paradeta que dius

Pais secret ha dit...

A la paròdia del Polònia d´ahir ja la van vestir amb el vestit blanc i les medalletes.M´hi vaig fixar perquè havia llegit aquest post ;-)

miquel ha dit...

Vaig veure-ho, A. Encara continuo intrigat, però, amb el contingut de les medalles, potser tothom el sap.