Torno a recordar-me i a recordar que la justícia
és una abstracció que es concreta en els jutges i totes les altres
parts que intervenen en un judici (i les pressions polítiques, de
jutjat de guàrdia en aquest país i encara més a l'altre, amb merda
sota l'estora que mai no es trobarà malgrat la pudor que fa; i una
llarga enumeració de la qual estan exclosos els desheretats de la
terra, que ignoren i són ignorats per la justícia si no tenen una
plataforma que els aculli). En definitiva, desconfiança total i
més quan es permet -oh, la llibertat d'expressió i la ironia!- la
impunitat de Jesús Silva, advocat adjunt en el cas de la infanta (i
tant és que sigui ella o qualsevol altra) que va dir, referint-se al
jutge Castro i a la crida de Cristina per declarar: "Si tantes
ganes en té, si així s'ha de realitzar com a persona, doncs potser
hi anem". Al meu bufet, ja no hi treballaria. Potser jo filo
massa prim o tinc la mateixa opinió sobre els advocats que Ramon
Llull, que no recordaré perquè fa segles que tothom la sap.
Definitivament, tinc la batalla perduda, sóc un residu que els gramàtics de la publicitat o els acadèmics moderns, o qui sigui, deixarà escolar a poc a poc en un contenidor de residus de color encara inconcret, però m'hi resistiré.
Sabíem que la ubiqüitat de déu era un mite, que quedaven alguns llocs lliures del seu ull triangular, però no ens acaba de fer servei que en aquests indrets tinguin un horari i hi hagi una reixa que impedeixi l'entrada en les hores en què més ho necessites.
