disperses (4)

Torno a recordar-me i a recordar que la justícia és una abstracció que es concreta en els jutges i totes les altres parts que intervenen en un judici (i les pressions polítiques, de jutjat de guàrdia en aquest país i encara més a l'altre, amb merda sota l'estora que mai no es trobarà malgrat la pudor que fa; i una llarga enumeració de la qual estan exclosos els desheretats de la terra, que ignoren i són ignorats per la justícia si no tenen una plataforma que els aculli). En definitiva, desconfiança total i més quan es permet -oh, la llibertat d'expressió i la ironia!- la impunitat de Jesús Silva, advocat adjunt en el cas de la infanta (i tant és que sigui ella o qualsevol altra) que va dir, referint-se al jutge Castro i a la crida de Cristina per declarar: "Si tantes ganes en té, si així s'ha de realitzar com a persona, doncs potser hi anem". Al meu bufet, ja no hi treballaria. Potser jo filo massa prim o tinc la mateixa opinió sobre els advocats que Ramon Llull, que no recordaré perquè fa segles que tothom la sap.

Definitivament, tinc la batalla perduda, sóc un residu que els gramàtics de la publicitat o els acadèmics moderns, o qui sigui, deixarà escolar a poc a poc en un contenidor de residus de color encara inconcret, però m'hi resistiré.

 

Sabíem que la ubiqüitat de déu era un mite, que quedaven alguns llocs lliures del seu ull triangular, però no ens acaba de fer servei que en aquests indrets tinguin un horari i hi hagi una reixa que impedeixi l'entrada en les hores en què més ho necessites.

il·luminació de novembre

Es proposà que en endavant escriuria llibres, uns bons i els altres millors

Vida coetània

Veient que el mes de novembre era més aviat insignificant i lúgubre o amb tendència a la foscor, algú va decidir incloure Llull al calendari, ja a les acaballes del mes, per tal que l’il·lumines una mica. Tants anys després de la seva mort, Llull encara no ha passat de l’estadi de beat, potser perquè la seva heterodòxia, basada en un pensament sovint original, d’una llibertat inusual a l’època, continua despertant sospites i malestars entre els més dogmàtics. Però Llull, amb santedat o sense, sempre il·lumina.

Aquest personatge, més conegut i reconegut a l’exterior que dintre de les fronteres de la seva llengua materna (s’estranyaven no fa gaire dues alumnes italianes d’un màster de filosofia de la ignorància sobre la seva persona i obra en el nostre territori), va escriure pràcticament sobre tots els temes, sobre tot els saber i la vida de la seva època. He pensat que avui no estaria malament recordar un petit fragment que d’alguna manera, fruit de la meva subjectivitat, em porta a l’Estatut i part del seu entorn.

Si els jutges e els advocats eren hòmens de veritat e hòmens qui amassen bones obres e que no es corrompessen per nulla re, ell són hòmens qui molt de bé e d’endreçament poden donar alls pobles en la major partida. Mes per ço car ells són hòmens mals en la major partida e de mala entenció, no són neguns hòmens per què el poble sia tan torbat com és per ells.
[...]
Com en l’ofici de jutge e d’advocació haja menys de bons hòmens e de vertaders que en altre ofici, e com en ofici de jutge e d’advocació ha mester majorment bons hòmens e hòmens savis e hòmens vertaders, banauirats són Sényer, aquells jutges e aquells advocats qui no es corrompen ni es torcen per diners ni per precs ni per nulles altres coses.

Ramon Llull: Llibre de contemplació (cap. 114).


Sovint s’acusava Ramon Llull d’exagerar. Evidentment el món ha canviat molt des que va escriure les línies de més amunt. Llàstima que en el seu temps no hi haguessin els polítics tal com els coneixem actualment; estic segur que podríem llegir pàgines molt sucoses... i rigoroses.