els colors de les prohibicions

Continuo amb les imatges, aquesta vegada acompanyades de text. Sé que no hauria de dir res més i deixar la fotografia a la lliure interpretació de cadascú, però estic tant poc acostumat a fer posts curts i efectius...

La imatge correspon a una obra que s'està fent a la plaça de Catalunya i presenta una simbologia que no ens resulta gens estranya i que la majoria respectem, simplement perquè no ens sol resultar gens atractiu transgredir la demanda. És, a més, un senyal tan freqüent, que quan el veiem la nostra mirada rellisca i busca un altre punt d'interès.

Si no tenim, però,cap altra cosa urgent a fer és possible que ens preguntem quina necessitat hi ha de posar text a una imatge evident i, a més de repetir (sic) la imatge. Però no, la imatge no es repeteix, i és aquí on un comença a fer-se preguntes, algunes de les quals enumero, sense conclusions i sense cap altra finalitat que la que podria tenir un lector dels passatemps d'un diari a l'hora de trobar les diferències de dos dibuixos:

1. Per què el primer senyal, i el text corresponent, s'adeqüen al groc del suport?
2. En canvi, en el segon senyal, a part del fons blanc de la imatge, el text es remarca sobre vermell.
3. Per què el text inicial està sobre fons blanc, igual que el segon senyal?
4. En el primer senyal, el personatge -un home sense dubte- mostra un caminar agosarat, com el d'aquell que no troba obstacles, una mena de pas de l'oca.
5. En el segon senyal, el personatge sembla que amb la cama més avançada -les mans confirmen la idea- fa una acció que sembla de prevenció: ep, cal anar amb compte!
6. Si engrandim la imatge, cosa que ja deveu haver fet, veureu que el primer personatge porta un pentinat més aviat a la moda o, en tot cas, tipus Roberto Alcázar y Pedrín.
7. El segon personatge té un cap que no desmereixeria en qualsevol pel·lícula d'alienígenes, d'invasors vinguts de l'espai exterior.
8. El primer personatge va perfectament calçat, amb sabates amb la llaçada ben feta.
9. El segon personatge va descalç o, a tot estirar, amb un mitjons de procedència dubtosa.
10. El primer personatge -ja sé que és una obvietat- va primer que el segon.

Crec que deu punts són suficients, no sigui que els possibles lectors es quedin sense ganes de dir, si volen, tot allò que els suggereix la imatge, qüestions innocents sobre bilingüisme i diglòssia incloses. Per cert, aquesta imatge em fa pensar que la vida a vegades realment és més en colors... i no afegiré els versos de Campoamor, que les seues raons devia tenir, també.

P S: Posats a jugar, quina novel·la llegeix la lectora de la capsalera?

El Barça guanya

Sembla que la samarreta del Barça es ven en alguns països islàmics sense la creu de sant Jordi al quadrant superior esquerre de l'escut, que s’ha quedat simplement amb la barra vertical. Hi ha qui es podria escandalitzar davant aquesta tergiversació d’un senyal d’identitat centenari que va més enllà del club i afecta la pròpia essència de Catalunya. De fet, la mateixa “La Vanguardia”, on he llegit la notícia, li dedica un espai preferent de la portada i un article a la secció d’esports.

Què voleu que us digui? En els temps que corrent, en què els guanys econòmics són més importants que qualsevol senyal d’identitat, la supressió d’una barra vertical no em sembla especialment significativa si amb això s’aconsegueixen alguns calés suplementaris per la club o la tranquil·litat d'alguns exaltats. Per altra banda, dubto que la majoria dels directius, socis o, sobretot, jugadors del Barça tinguin gaire idea del significat de la creu de sant Jordi, excepte aquells que l’han rebuda de mans de la Generalitat, cosa que els assegura que el seu nom figurarà en les necrològiques del diari esmentat.

És veritat que em fot que després de segles de trepitjar la terra, els humans –d’aquí i d’allà, no sóc exclusivista- encara regeixin la seva conducta per unes directrius que sorgeixen dels llibres que parlen d’un futur inversemblant a partir d’un passat mític i que, a més, interpreten segons uns criteris altament poètics –bé per la poesia- i extraordinàriament desviats de l’esperit inicial en la majoria dels casos –zero als intèrprets oficials, que se m’escapa (menteixo una mica) quina finalitat tenen.

Em fot la intolerància grollera, perillosa i polititzada dels països musulmans, de la mateixa manera que trobo intolerables les desqualificacions més subtils des d’aquí. Perquè, no ens enganyem, aquí, entre nosaltres, sota l’aparença de tolerància i de correcció política, ens trobem també en una situació d’intransigència que no existia fa vint o trenta anys. M’allargaria massa intentant posar exemples, però el darrer post de l’Arare, en clau humorística, ens en dóna una petita pista, només una punta insignificant del moment en què ens trobem: cada dia més oberts i, al mateix temps més tancats, menys receptius a la diversitat.

Déu meu, quant de mal han fet i fan les religions tradicionals! Però no em sembla menys veritat el mal de les idolatries modernes. Quant al Barça, tenint en compte que el que es pretén és guanyar, suggereixo a qui en tingui la responsabilitat que continuï comercialitzant la samarreta oficial, però que en faci d’altres que s’adeqüin als seus seguidors internacionals, segur que incrementaren les vendes. A la fi, estem parlant de negocis i no de principis. O és que no es tracta de fer més gols que les contraris i ingressar més diners, i la resta, només poesia?