temps de gats

Quin és l'antònim de cert? Possiblement el primer que ens passaria pel cap a molts és respondre: fals. Que hi ha altres mots alternatius? I tant, per exemple, equivocat, erroni, dubtós, fortuït... I incert? Esclar, sembla una obvietat, només cal afegir el prefix de negació, més fàcil no pot ser. Tot i que quan fem servir incert crec que no volem dir taxativament que no sigui cert, sinó que és dubtós, imprecís.

Busco incert al diccionari, al DIEC. Diu així:

Que no té la certitud, que està en un estat de dubte sobre el que farà. Estic incert: no sé si haig d’assistir a l’acte. (Quin exemple!)
De què no es té la certitud, no sabut d’una manera certa. El fet és incert.
Imprecís, no ben determinat.

Miro ara en castellà, al DRAE:

No cierto o no verdadero.
Inconstante, no seguro, no fijo.
Desconocido, no sabido, ignorado.

Observo que sobretot en la primera accepció del castellà l'adjectiu és considera sinònim perfecte de fals, cosa que no passa en cap de les accepcions del català. Esclar que els diccionaris es limiten a fixar l'ús comunament acceptat i documentat dels mots, alguns ja en desús, i és possible, jo ho desconec, que uns quants catalans ja comencin a fer servir incert com a no cert; potser dintre d'uns anys, quan el percentatge de persones que ho diguin en aquest sentit – per què ho diran?- siguin majoria absoluta, el DIEC recollirà l'accepció i d'una manera subtil s'introduirà un matís que de moment crec que no té la llengua.

Com és que parlo de tot això? Doncs perquè fa res vaig llegir al diari una notícia que contenia aquest paràgraf: El arrestado estafó supuestamente unos 9.000 euros en total durante tres meses asegurando que trabajaba para la cadena de televisión 13TV, algo que era incierto. I vaig pensar: Quina manera d'escriure! Els qui heu arribat fins aquí en la vostra lectura deveu pensar: Qui no té feina els gats pentina. Tindreu raó.

diria: que déu hi faci més que nosaltres, si no fos perquè...

Els llibres de la Bíblia, perdó per la redundància, són literàriament una joia i temàticament una font de contradiccions. Agafem, per exemple el Nou Testament, anem a Lluc, a 6:27: No jutgeu i no sereu jutjats. Segur que moltíssima gent té present aquesta frase i potser la fa anar quan li sembla convenient. No sé si tants recorden que immediatament continua: no condemneu, i no sereu condemnats; absoleu, i sereu absolts. Aquesta continuació em sembla molt més raonable, perquè és innat a la condició humana el judici, i fins i tot penso que desitjable, però el que ens hauria d'acabar d'humanitzar és la comprensió d'allò que jutgem i si bé ens pot costar absoldre, almenys hauríem de poder ser benèvols en la condemna, més per convenciment que per esperar que ho siguin els altres amb nosaltres si és dóna el cas.

Certament, l'Antic Testament sembla més taxatiu en l'assumpte dels judicis. Diu, per exemple, Jahvè al Levitic (24: 19): Si un home causa una lesió al seu proïsme, tal com ha fet, així li faran: fractura per fractura, ull per ull (això dels ulls segur que s'ho sap tothom), dent per dent. Segons la lesió que haurà causat a un altre, així li faran. En fi, que el Déu antic no s'està d'hòsties.

En què quedem? De moment sembla que, en en molts llocs, en un entremig que, com totes les mitges aigües no acaben satisfent ningú. Pensava tot això en llegir la notícia que fa referència a una mare a qui s'ha negat la custòdia de la seua filla perquè des de Canàries han vingut a Catalunya i la llengua catalana de l'escola pot ser un “escull” per a la nena en la seua “evolució”. Ara és quan em tocaria opinar, però, no per voler seguir els textos bíblics i la meua interpretació, sinó perquè els centenars d'opinions dels lectors dels dos diaris (aquí i aquí) on he llegit la noticia em superen, ho deixo estar. Quin món, Déu meu!

piruetes politicofilològiques (o filologicopolítiques)

Després de l'ensurt inicial, ja es pot consultar a la pàgina de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua el DNV que, en el seu intent de presentació, va ser motiu de polèmica per una sola paraula, i tantes paraules com hi ha al diccionari!, i encara més al carrer. Com que no he seguit el procés en detall no sé si el PP valencià vol portar als tribunals, o no, la definició, els definidors, és a dir, la gent que fa servir la paraula segons consta en el diccionari, els recollidors de l'ús lingüístic, etc. No crec que tot plegat tingui cap altra conseqüència més que la de (de)mostrar qui és qui, cosa que ja fa temps que se sap.

El que ha quedat clar, malgrat que alguns encara s'entestin a negar-ho, és l'alt contingut polític dels mots i el contingut no només referencial de la llengua, sinó també cultural en els seus múltiples vessants, també en l'identitari.

Avui he fet un petit capbussament en el DNV i, al mateix temps, en els mots equivalents del DIEC. He començat per un mot que sempre m'ha fet gràcia, que en la seua mateixa pronunciació em sembla de circ i que trobo, no sé com dir-ho..., una mica afrancesat (copiaré les definicions del DNV en blau i les del DIEC en vermell):

PIRUETA:

f. DANSA/ESPORT Figura en la qual el ballarí o el gimnasta fa una volta o una mitja volta sobre si mateix, sense canviar de lloc, sostenint-se per la punta o el taló d'un sol peu, que fa d'eix.

f. [LC] [JE] Figura en què el dansaire o el gimnasta fa una volta o mitja volta sobre una sola cama, que fa d’eix, i sense canviar de lloc.

M'encanten els petits detalls diferenciadors (dansaire/ballarí), i entenc que la definició del DNV és més precisa, més concreta, tot i que no calgui afegir res a la del DIEC. El que m'hagués agradat, però, és que en els dos casos s'hagués afegit algun sentit figurat, un que parlés, per exemple, de les piruetes dels polítics per distreure l'atenció dels assumptes realment importants?

En fi, ara no aniré repassant paraules i fent comparatives, sinó que em centraré en la paraula objecte de debat en una de les seues accepcions: VALENCIÀ:

1 m. LING. Llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, així com a Catalunya, les Illes Balears, el departament francés dels Pirineus Orientals, el Principat d'Andorra, la franja oriental d'Aragó i la ciutat sarda de l'Alguer, llocs on rep el nom de català.

2 1 m. [LC] [FL] Dialecte occidental del català parlat al País Valencià.

I una altra paraula, CATALÀ:

1 m. LING. Llengua romànica parlada a Catalunya, així com a les Illes Balears, el departament francés dels Pirineus Orientals, el Principat d'Andorra, la franja oriental d'Aragó, la ciutat sarda de l'Alguer i la Comunitat Valenciana, on rep el nom de valencià.

3 1 m. [LC] [FL] Llengua romànica parlada a Catalunya, a la major part del País Valencià, a les Illes Balears, a la Franja de Ponent, a la Catalunya del Nord, a Andorra, a la ciutat sarda de l’Alguer i a la comarca murciana del Carxe.

Hi ha en alguna de les definicions, i no puc ser més explícit perquè ho veig boirós, un no sé què que em fa arrufar el nas, una mena de salt a l'aire d'alguna cosa que dóna la volta sobre si mateixa per arribar al mateix lloc, però no exactament. Les piruetes filològiques, motivades sovint per les polítiques, tenen un aire de truc de màgia, d'aquells que sembla que ho veus però no en pots estar segur.

dubte

Parlo per telèfon amb una amiga de Camporrells que ara viu a Lleida. En un moment determinat surt a la conversa la qüestió del lapao. No sembla gaire preocupada:

-Què vols que et digui, l'important és que et reconeguin. Ara, quan vagi a Saragossa, ningú em podrà dir que no m'entén.

No ho veig clar, asseguraria que fa anys que no va a Saragossa. Dissabte, que la veuré, li ho preguntaré.

conte innocent de Nadal

Avui he quedat amb les meus nebodes del sud que viuen aquí per anar a buscar els regals del reis a les botigues on els mags els havien desat a l'espera que passessin les seues destinatàries a recollir-los. Hem avançat la data perquè qui sap quan ens tornarem a veure, malgrat que entre les nostres cases només hi ha una hora a peu.


Ja amb els presents, hem anat caminant cap a casa seua seguint el trajecte il·luminat per les parades de tot tipus, i més, que en aquestes dates s'instal·len a la Gran Via. De sobte, la petita, que és la més poruga de les dues germanes, ha imaginat la possibilitat que qualsevol malfactor li prengués la valuosa càrrega que transportava. Per tal de distreure-la i tranquil·litzar-la, li he explicat una de les meus darreres experiències.

Va ser fa poques setmanes quan, prop de casa, uns minuts abans de la mitjanit, va aparèixer sobtadament un senyor en una cantonada especialment fosca. En un castellà prou correcte, encara que amb un lleuger accent estranger que vaig ser incapaç d'identificar, em va demanar, sense especificar, que li donés tot el que portava de valor...

Aquí les dues nenes han fet cara d'espant i he notat una esgarrifança que recorria el seu cos, com si aquesta situació fos una novetat en les nits del suau hivern barceloní. Tot i així, han volgut que continués la meua història, potser per veure quina moralitat se'n podia extreure.

La veritat és que tot va durar a penes uns minuts. Quan el senyor va acabar de parlar, malgrat que el seu discurs, breu, m'havia estat perfectament intel·ligible, li vaig dir: En català, sisplau. L'home ho va intentar, però no s'acabava d'aclarir, amb prou feines va balbucejar dos o tres mots inconnexos. S'excusà -sempre en castellà- dient que fins ara no n'havia tingut la necessitat i la seua ignorància no li havia ocasionat cap problema irresoluble, que fins i tot l'onze de setembre havia aconseguit una cartera d'un que anava amb barretina i estelada. Jo vaig mostrar-me comprensiu, però ferm; li vaig dir que les coses havien canviat, i més que ho farien, i que una llengua, un país, etc. De tota manera, com que al carrer feia una mica de fred i no sé si m'entenia gaire, tampoc no em va semblar el moment més adequat per iniciar una apologia del territori i de les seues aspiracions, així que en el revés d'una T-10 on encara quedava un viatge li vaig escriure el nom de dues acadèmies en què em consta que fan uns cursets intensius de llengua amb resultats remarcables i hi vaig afegir l'adreça d'un portal d'internet que també ofereix unes bones possibilitats d'aprenentatge. Em va semblar que només calia afegir que si ens tornàvem a trobar i el seu aprofitament havia estat correcte continuaríem parlant del nostre assumpte, i ens vam acomiadar desitjant-nos bona nit, cadascú en el seu idioma, ell amb el que li semblava que li obriria totes les portes i jo amb el meu.

Les nebodes, en acabar la meua història... , però això ja és una altra història.

aconverses filològiques

Vaig a la bodega, ai!, celler, i deixo dues garrafes per omplir mentre m'allargo al Consum del costat a comprar quatre coses. La caixera insisteix que em faci el carnet de la cadena i consento. Em repassa el full i remarca alguna lletra que li sembla poc clara; em diu si vull rebre notícies de la cadena d'alimentació i també consento. Hi ha tres caselles amb opcions idiomàtiques i ella mateixa em marca la del català, que és la llengua en què hem parlat fins ara. Li dic que no, que vull rebre informació en valencià, i li pregunto si és diferent del català. Em diu que sí, que la pronunciació no és la mateixa i que hi ha paraules també diferents. És una noia ben informada, però no la vull entretenir més perquè hi ha clients esperant i fan cara de no interessar-se gaire per la nostra incipint conversa filològica. Abans d'acomiadar-li, encara li demano si sap si el butlletí que m'arribarà serà gaire diferent del català. Em mira com estranyada, o potser cansada d'haver d'informar un client desenfeinat d'una certa edat, i m'assegura que no, que els butlletins són iguals. No ho acabo de veure clar. Hauria d'haver assenyalat els dos quadrats amb l'excusa que a casa vivim un valencià i una catalana, tot i que, per qüestions econòmiques, potser tampoc no m'haurien enviat les dues revistes.


Més tard vaig fins al Palau Robert a veure la petita exposició titulada Avancem amb la llengua. 30 anys treballant per la llengua. Mentre vaig fent el recorregut coincideixo amb dues noies, una de les quals escriu en una pissarreta on es demanen suggeriments sobre l'ús de la llengua: que s'empri amb respecte i tolerància de manera igual a altres llengües. VISCA LA DIVERSITAT! La pissarra no permet desenvolupar més el pensament i a mi em vénen ganes de preguntar-li què vol dir exactament; estic segur que seria una conversa sucosa; però en aquell moment em crida l'atenció un cap que veig aparèixer en el forat de l'ídem d'una Norma. El cap dintre del cap em recorda algú que no acabo d'identificar, i mentrestant han desaparegut les dues noies, la de la desitjada conversa filològica i l'altra.

L'horòscop d'avui ja em deia ben clar: Venus a Sagitari, desfavorable amb Neptú, indica la impossibilitat de mantenir converses filològiques satisfactòries.

inics o provincialistes?

Quin sentit té la literatura, per molt fantàstica que sigui, si no és pot lligar a la vida? O la vida, per molt inversemblant que sembli, a la literatura? Aquesta setmana he llegit dos articles literaris i de la vida, el de Ferran Mascarell i el de Francesc (?) de Carreras, que m'han semblat molt curiosos. També he rellegit aquesta setmana una mica de Joan Sales i, no pas tot, Nosaltres, els valencians, de Joan Fuster: entre l'un i l'altre, Sales i Fuster, em suggereixen el títol. Curiosos els articles de Mascarell (aquí) i la resposta de de  Carreras (aquí), perquè comencen parlant del català de la Franja i continuen amb un provincialisme que entenc perfectament i que també entendria Fuster. Com escriuria ara Fuster el seu llibre? Fa no fa...

I a mi que m'ha vingut de gust copiar aquests dos fragments de Sales perquè, encara que no ho sembli, la literatura sempre acaba remetent a la realitat. O és a l'inrevés? Ara, si cal esperar tant...


“Pero vaya -deia aleshores-, ¿es que alguien les ha prohibido a ustedes hablar en español?” [...] en aquella època seguia trobant inconcebible que ningú al món si no era per pura extravagància pogués parlar d'altra manera que com ell. Un quart de segle va caldre a la Gràcia, ajustada pr l'apoplexia, per fer-lo trontollar en les seves conviccions; era, com vaig anar comprenent després a força de tractar-lo, bo com el pa, però increïblement curt i tossut; les seves ovelles al principi el preníem per un llop, quan era una mula.
Era bo com el pa, ¡però tan curt, Senyor! [...] allò que jo creia un misteri d'iniquitat i que no era més que un misteri de provincialisme. Sé que ara -¡una trentena d'anys després!- semblarà que m'ho empesco, però em consta pel testimoni de persones de qui no puc dubtar que, als principis, una vegada que Sa Il·lustríssima havia sortit a passejar una estona a peu pel barri gòtic amb alguns familiars, s'ensopegà que passava una colla de nens dirigint-se a l'escola. Sa Il·lustríssima es deturà a escoltar-los; anava posant una cara més i més estupefacta fins que no pogué estar-se d'exclamar:
-¡Tan pequeños y ya hablan catalán!
No era un misteri d'iniquitat, era un misteri més modest de fidalgo portuguès.

Joan Sales: El vent de la nit (pàg. 58). Club Editor, maig de 2012.


“¡No cejéis hijos míos!” A força de viure entre nosaltres havia acabat per creure's tan nostre com el que més. “Un forastero nunca podrá comprendernos”, deia; i el que no sap ningú fora de mi és que fou ell que em suggerí aquella consigna que havia de tenir tanta fortuna: “Volem bisbes catalans”...

Joan Sales: El vent de la nit ( pàg. 220). Club Editor, maig de 2012.


P.S. Ala tarda he anat al Patí Llimona (gairebé ple absolut) perquè tenia ganes d'escoltar microcontes. M'hi he estat una hora. Em pensava que trobaria algun conegut o coneguda, però tots els microrelats (o no tan micros) eren en espanyol; alguns, com el del primer participant, excel·lents. Cap a les vuit, he anat a la manifestació, que m'ha semblat que tenia moltes cares noves, com les dels bombers, que no havia vist en les meues manifestacions. Un cert caràcter festiu de nouvinguts a les marxes de protesta -fantàstic!- i pocs eslògans, gairebé cap en català. Si jo fos un turista il·lustrat, pensaria com Carner: "Barcelona, ciutat castellana a l'estiu". Però tampoc no sé que escriuria Carner ara i jo no sóc cap turista il·lustrat i tinc una certa idea, parcial,  de com van les coses de l'idioma.

els colors de les prohibicions

Continuo amb les imatges, aquesta vegada acompanyades de text. Sé que no hauria de dir res més i deixar la fotografia a la lliure interpretació de cadascú, però estic tant poc acostumat a fer posts curts i efectius...

La imatge correspon a una obra que s'està fent a la plaça de Catalunya i presenta una simbologia que no ens resulta gens estranya i que la majoria respectem, simplement perquè no ens sol resultar gens atractiu transgredir la demanda. És, a més, un senyal tan freqüent, que quan el veiem la nostra mirada rellisca i busca un altre punt d'interès.

Si no tenim, però,cap altra cosa urgent a fer és possible que ens preguntem quina necessitat hi ha de posar text a una imatge evident i, a més de repetir (sic) la imatge. Però no, la imatge no es repeteix, i és aquí on un comença a fer-se preguntes, algunes de les quals enumero, sense conclusions i sense cap altra finalitat que la que podria tenir un lector dels passatemps d'un diari a l'hora de trobar les diferències de dos dibuixos:

1. Per què el primer senyal, i el text corresponent, s'adeqüen al groc del suport?
2. En canvi, en el segon senyal, a part del fons blanc de la imatge, el text es remarca sobre vermell.
3. Per què el text inicial està sobre fons blanc, igual que el segon senyal?
4. En el primer senyal, el personatge -un home sense dubte- mostra un caminar agosarat, com el d'aquell que no troba obstacles, una mena de pas de l'oca.
5. En el segon senyal, el personatge sembla que amb la cama més avançada -les mans confirmen la idea- fa una acció que sembla de prevenció: ep, cal anar amb compte!
6. Si engrandim la imatge, cosa que ja deveu haver fet, veureu que el primer personatge porta un pentinat més aviat a la moda o, en tot cas, tipus Roberto Alcázar y Pedrín.
7. El segon personatge té un cap que no desmereixeria en qualsevol pel·lícula d'alienígenes, d'invasors vinguts de l'espai exterior.
8. El primer personatge va perfectament calçat, amb sabates amb la llaçada ben feta.
9. El segon personatge va descalç o, a tot estirar, amb un mitjons de procedència dubtosa.
10. El primer personatge -ja sé que és una obvietat- va primer que el segon.

Crec que deu punts són suficients, no sigui que els possibles lectors es quedin sense ganes de dir, si volen, tot allò que els suggereix la imatge, qüestions innocents sobre bilingüisme i diglòssia incloses. Per cert, aquesta imatge em fa pensar que la vida a vegades realment és més en colors... i no afegiré els versos de Campoamor, que les seues raons devia tenir, també.

P S: Posats a jugar, quina novel·la llegeix la lectora de la capsalera?

Oh, Martina (Klein)!

M’agrada llegir la columna de Martina Klein al diari. Les seves opinions, amb les quals puc estar més o menys d’acord, sempre són fresques, netes, directes, i això és d’agrair enmig de tanta dificultat com tenen els periodistes literaris i molts escriptors per expressar clarament el que pensen.

Martina Klein va néixer a l’Argentina el 7 de desembre de 1976 –així que és sagitari com jo- i va venir a viure a Barcelona als 12 anys. No sé on viu actualment, però sé que a més de fer de model i de tot el que comporta aquest ofici, va estudiar en aquesta ciutat, on devia fer COU i on també devia seguir algun curs a la Facultat d’Història. Martina Klein és en certa mesura, que no podria quantificar ni qualificar, catalana. També escriu contes –m’agradaria llegir-ne algun- i pinta i té una pàgina oficial en anglès i castellà. En fi, que m’agrada Martina Klein més enllà de l’evidència - a qui li importa?- del seu físic.

Avui, Martina –em disculpo per la confiança de fer servir únicament el nom, però m’és tan propera!- ha publicat un article al diari titulat “0,5 en catalán” on recorda la nota de la seva prova de Selectivitat i les conseqüències que va tenir. Aquest retorn al seu passat ha estat propiciat per la lectura de la “dificultat” que, segons han informat diverses fonts, presentava l’examen de llengua i literatura catalanes de les PAU d’aquest any, que no es deu haver llegit, cosa que no importa perquè pocs dels opinadors ho han fet ni falta que feia. Copio fragments del seu article, que no puc enllaçar pels motius que sabeu.


Dicen algunos alumnos, y sendos titulares, que el examen de catalán de este año fue más difícil que el de castellano, y a mí, que hace años que he dejado de relacionar estas fechas con aquellas angustias, se me ha revuelto la tripa. Mucho ha pasado desde que superara ese trance, y para ello mi inconsciente tuvo que hacer virguerías para no juntar las palabras catalán y selectividad en una misma frase, pero cuando las he leído juntas, han vuelto los fantasmas: En mi examen de catalán de selectividad saqué un 0,5. Un asqueroso y rastrero 0,5 que descompensó sin piedad mi nota media, y con ella, cualquier aspiración vocacional que pudiera tener por estudiar una determinada carrera. ...

El hecho de que para entonces no tuviera ninguna aspiración vocacional –sabía lo que mes gustava más o menos, pero de ninguna manera sentía que había venido al mundo a salvar vidas, construir carreteras o descobrir vacunas- no li quita importancia al hecho de que una cantidad de faltas de ortografia (alrededor de 12) desperdigadas poe el examen bajaran la nota a razón de medio punto por falta, hasta llegar a la penosa cifra final. Más que extranjera arraigada me considero catalana de adopción. Cada esfuerzo que he hecho por ser una más, hablando y escribiendo en catalán, m’he ha sido valorado y agradecido por los anfitriones de esta tierra que se ha vuelto también la mia, menos esta tarde de casi verano en que mis pies se vieron hundidos en el pantanoso cero, con medio punto piadoso que me separaba del no ser...

Martina Klein no ens especifica la carrera que hauria triat en el cas d’haver tret millor nota de català –no ens diu res de les altres notes-, però em commou per la part que em toca saber que gràcies al català és la que és i no una professional de segona fila –o potser no- d’aneu a saber quina especialitat a la qual imagino que jo no coneixeria. M’emociona, també, llegir que es considera una irreductible catalana d’adopció malgrat la mala passada dels correctors. M’encantaria escoltar aquest català que imagino dolcíssim de la Martina Klein, i encara més llegir alguns dels seus contes en una de les llengües oficials del seu país d’adopció, en aquesta llengua que ja comença a ser minoritària a la seva pròpia casa.

Tornat als aspectes més concrets del seu article, dedueixo que va demanar una revisió de l’examen, ja que només d’aquesta manera pot afirmar que tenia unes 12 faltes. I ja posats, m’indigno amb mi mateix per no recordar com eren els criteris de correcció quan es va examinar. Crec que en l’actualitat per 12 faltes en el pitjor dels casos li haurien descomptat 3 punts, però no em feu cas perquè fa anys que no faig de corrector i parlo de memòria i a través del que llegeixo que no acaba de ser prou clar. De tota manera, i encara que sembli un disbarat, me n’alegro que aleshores fossin tan rigorosos i que aquest rigor fos l’inici de la seva carrera. Aneu a saber quantes vocacions s’han estroncat per la permisivitat actual. Imagineu quants nois i noies acabaran una carrera per la qual pensen que tenen vocació però que els conduirà al més absolut anonimat i potser a una recança de la qual mai no seran prou conscients.

Annexos


1. Criteris de correcció actuals de llengua catalana i castellana pel que fa a les faltes (no recordo com anava quan Martina Klein es va examinar):

Descompte per faltes [Comprensió i reflexió lingüística]
· Si són de sintaxi, de morfologia o de lèxic, 0.25 punts fins a un màxim de 2 punts.
· Si són d'ortografia, 0.1 punts fins a un màxim de 2 punts.
· Les faltes repetides només descompten punts una vegada.
· Els descomptes per faltes tan sols tindran com a límits respectius els dos màxims de 2 punts ja indicats. Això vol dir que, dins el marc de cadascuna de les preguntes afectades, no se'ls aplicarà cap límit.

Descompte per faltes [Comprensió i reflexió lingüística]
· Si són de sintaxi, de morfologia o de lèxic, 0.25 punts fins a un màxim de 2 punts.
· Si són d'ortografia, 0.1 punts fins a un màxim de 2 punts.
· Les faltes repetides només descompten punts una vegada.
· Els descomptes per faltes tan sols tindran com a límits respectius els dos màxims de 2 punts ja indicats. Això vol dir que, dins del marc de cadascuna de les preguntes afectades, no se'ls aplicarà cap límit.


2. Per si de cas algun alumne vol saber els criteris de correcció de la prova de català d’enguany:

http://www.gencat.cat/diue/doc_un/pau_llca09jt.pdf

(la prova)

3. Sobre com aniran les PAU de l’any que ve:

http://www.gencat.cat/diue/ambits/ur/universitats/acces/vies/pau/informacio_pau2010/index.html

(Tot el material, excepte l’article de Martina Klen i el meu, procedeix d’Intern)

de les llengües dels catalans

S’inclina sobre un plany intentant esbrinar la sinceritat del trobador. M’hi acosto, saberut, i li dic, més una afirmació que una pregunta:
-Així que tu ets coreà? Que tal el català?
Em mira mig burleta, sorprès de la meva ignorància:
-Home, jo sóc nascut aquí, els meus pares sí que són coreans, i aquest també –assenyala el seu company que s’endormisca -què més pot fer?- sobre un diccionari bilingüe en aquest migdia d’octubre de mànigues curtes i portes obertes.
Tenim una conversa breu, amb un fons de disculpa, perquè ara no és el moment de distreure’ns.
-... i no t’importaria traduir-me un text al coreà?
-Si no és molt difícil...
M’encanta conèixer catalans que dominen llengües exòtiques que jo mai no aprendré. De l’occità, si no és molt difícil, ja me n’encarrego jo.

Vergonya? De qui?

Llegeixo en una carta dels lectors al meu diari habitual la següent anècdota que van presenciar els qui signen l’escrit. Diuen que van coincidir en un bar amb Carod i aquest dirigint-se a la cambrera “d’un obvi origen sud-americà” li va preguntar en català si calia demanar a la barra o li prendrien nota a la taula. La cambrera va fer “un gest evident de no entendre el català”. A continuació Carod li va preguntar: “parlez vous français?”. I diuen: “La cambrera ni ha entès, ni ha pogut contestar”. Continuen els firmants: “No tenim paraules per explicar la vergonya que hem sentit en aquell moment com a barcelonins, com a catalans i sobretot com a persones. Així hem de tractar els immigrants?, ridiculitzant-los?”. Continua la carta concretant el càrrec que ocupa Carod en el govern de Catalunya.

Tema políticament delicat, parlar dels emigrants, i que ara no tocaré, però entenc que Carod no parlava amb una emigrant, sinó amb una cambrera. Amb una cambrera a qui el propietari o propietària del bar havia contractat perquè l’havia considerat idònia per servir els clients després d’haver entrevistat un nombre important o no de candidats i candidates al lloc de treball. Un propietari –o potser la cambrera era també la propietària?- que sap que regenta un servei en què alguns clients, no sé si pocs o molts, s’entesten a parlar una llengua –quina dèria!- oficial però minoritària en el conjunt de l’estat; clients que no solen manifestar si els importa molt o poc que els responguin en castellà, però que tenen tot el dret a parlar la seva pròpia llengua en el seu propi país. Per cert, si el client hagués estat un bàrbar que hagués parlat només anglès, que haguessin expressat a la seva carta.

Vergonya per parlar la pròpia llengua a casa? Mala consciència per voler que ens entenguin a Barcelona en català? Vergonya en nom meu, barceloní d’adopció, nascut a Catalunya i persona raonablement raonable? No, en nom meu, no. Vergonya per a ells i per tants altres que encara es confonen i ens volen confondre. Vergonya per als qui encara contracten, sovint amb sous miserables, personal poc preparat per a exercir un ofici. Vergonya per als qui cada dia mostrem l’altra galta, excepte per als qui ho fan amb gust.

Acaba la parella de lectors dient: “Liberté, egalité, fraternité, monsieur Carod”. Fantàstic, en aquest petit país que mai no ha fet ni farà una revolució, però sí algunes revoltes, ja va sent hora que, per començar, es compleixi el vell lema francès, que ja pocs es creuen, també en l’aspecte de liberté i el d’egalité -de germanor n'anem plens. Després ja en buscarem un de més modern. O potser no.

dels paranys fonètics

Llegeixo l’entrevista a Óscar Jaenada a “La Vanguardia” digital atret sobretot pel titular que la periodista ha considerat que era el més destacable de la conversa. L’entrevista amb el protagonista de La vida abismal , dirigida per Ventura Pons sobre una novel·la de Ferran Torrent (mig biogràfica?), em sembla més aviat inconsistent, d’una elementalitat remarcable, cosa que no té res a veure amb el fet que les interpretacions de l’actor al llarg de la seva carrera professional puguin ser importants, dignes d’admiració i de rebre premis, que una cosa és interpretar els altres i l’altra interpretar-se un mateix.

Vosaltres decidireu sobre l’interès de preguntes i respostes, jo em limito a reproduir només una pregunta i la resposta.

-¿Como catalán que es, le ha resultado difícil el valenciano?

-El catalán poco tiene que ver con el valenciano. Se entiende bien, pero la pronuncia es diferente. Ha sido una de las cosas más difíciles para mí.

En la pregunta, la periodista dóna per suposat que l’actor, natural d’Esplugues i per tant català de naixement, té com a llengua pròpia la catalana. Bé pot ser que en el seu cas sigui així, però tots sabem que els catalans ho són d’origen i d’adopció –ja ho deien Candel i Pujol- i que tant uns com els altres poden viure tranquil·lament en aquest país sense fer ús de la llengua catalana. Quants habitants d’Esplugues, nascuts i arribats, no deuen fer servir en absolut el català, tot i considerar-se catalans (més que espanyols, menys que espanyols i totes les variacions possibles)?

Evidentment el que insinua la periodista no és això sinó que el català i el valencià són dues llengües –o què?- diferents. La resposta de Jaeneda sembla que confirma aquesta apreciació: entén la llengua valenciana amb facilitat –bé per ell!-, però ha hagut de fer un esforç considerable per adaptar-se a la pronunciació valenciana (la “pronuncia”, diu ell en castellà, com ho diríem també en català alguns).

Jo sempre he pensat que una de les dificultats més importants a l’hora de dominar una llengua romànica, una vegada superat l’aprenentatge del lèxic i les estructures pròpies, és dominar la fonètica, aquesta cosa tan insignificant que fa que amb una mica d’entrenament puguis encertar l’origen del nouparlant. Prescindint de la barreja entre territori i llengua que es fa a la pregunta, un dels errors més comuns que es presenten com a fets inqüestionables és la idea que el català és el que parla un i que la resta parlen alguna cosa aproximada. Periodista i actor parteixen del català d’Esplugues – o de Barcelona- i obliden l’existència d’altres modalitats dintre del mateix Principat –i fora-.

A mi, per exemple, si m’haguessin fet la mateixa pregunta que a Jaenada fa uns anys, m’hagués resultat difícil no riure i hagués resposts que no, que el difícil per mi era entendre i parlar com els d’Esplugues –digueu-li Barcelona o la part del territori que us vagi millor-. A mi, habitant del Baix Ebre en altres èpoques i per tant situat dintre de Catalunya, em resultava ben fàcil entendre la parla dels valencians i dels de Lleida, però em costava treure’n l’entrellat de la parla d’aquells visitants que arribaven del nord i que, per exemple, no paraven de pronunciar la u, deien u en les mateixes paraules que jo, però també en paraules on jo feia servir la o, la qual cosa es prestava a dubtes importants que de totes maneres es podien solucionar amb una mica de bona voluntat per les dues parts. Quins equívocs que s’ocasionaven quan el foraster, que havia llogat una casa, deia per exemple: “ avui he fet una “ullada” a la cuina de la Maria perquè a casa se’ns havia acabat la llenya”. Jo pensava que què tenia a veure que no tingués llenya amb la visita a la cuina de la seva veïna. Un moment després arribava a entendre que la Maria li havia deixat fer una ollada a casa seva. En una altra ocasió assenyalava un punt llunyà i deia alguna cosa així com: “ ahir, la meva dona i jo vam arribar fins aquell “puntet””. Jo pensava que era una manera ben estranya –puntet?- de dir que havien arribat fins al lloc on passava el rierol, fins que comprenia que es referia al pontet de fusta, insignificant, que el creuava. O quan parlava de la “ruqueta” i no es referia a l’animal tan graciós de l’Isidre sinó a la pedra que havia hagut de traslladar per poder passar tranquil·lament amb el cotxe. I així moltes altres coses que anaven més enllà de la o i la u i fins i tot arribaven al lèxic (escombra? mirall? maco? li vaig fer un petó? Li he comprat una baldufa al nen? El nen?...?) En fi, que a mi, català del sud, m’era més fàcil entendre’m amb els valencians, amb els de Lleida o amb els de Fraga que amb un senyor d’Esplugues. Que jo entenia millor Raimon que en Llach, com ara els meus compatricis del sud deuen entendre millor Montilla –el pobre s’hi fixa tant- o Duran que no entenien Maragall o Pujol. Coses de les variants d’una llengua que aquí, com a tot arreu, és una i diversa, viva i rica, fins que algú no demostri el contrari, que tot arribarà.

Per cert, algú em pot dir que tal se’n surt l’Óscar –o és l’Òscar?- amb el valencià, aquesta llengua de pronúncia tan complicada? El vídeo no m'ho deixa prou clar.