temps de gats

Quin és l'antònim de cert? Possiblement el primer que ens passaria pel cap a molts és respondre: fals. Que hi ha altres mots alternatius? I tant, per exemple, equivocat, erroni, dubtós, fortuït... I incert? Esclar, sembla una obvietat, només cal afegir el prefix de negació, més fàcil no pot ser. Tot i que quan fem servir incert crec que no volem dir taxativament que no sigui cert, sinó que és dubtós, imprecís.

Busco incert al diccionari, al DIEC. Diu així:

Que no té la certitud, que està en un estat de dubte sobre el que farà. Estic incert: no sé si haig d’assistir a l’acte. (Quin exemple!)
De què no es té la certitud, no sabut d’una manera certa. El fet és incert.
Imprecís, no ben determinat.

Miro ara en castellà, al DRAE:

No cierto o no verdadero.
Inconstante, no seguro, no fijo.
Desconocido, no sabido, ignorado.

Observo que sobretot en la primera accepció del castellà l'adjectiu és considera sinònim perfecte de fals, cosa que no passa en cap de les accepcions del català. Esclar que els diccionaris es limiten a fixar l'ús comunament acceptat i documentat dels mots, alguns ja en desús, i és possible, jo ho desconec, que uns quants catalans ja comencin a fer servir incert com a no cert; potser dintre d'uns anys, quan el percentatge de persones que ho diguin en aquest sentit – per què ho diran?- siguin majoria absoluta, el DIEC recollirà l'accepció i d'una manera subtil s'introduirà un matís que de moment crec que no té la llengua.

Com és que parlo de tot això? Doncs perquè fa res vaig llegir al diari una notícia que contenia aquest paràgraf: El arrestado estafó supuestamente unos 9.000 euros en total durante tres meses asegurando que trabajaba para la cadena de televisión 13TV, algo que era incierto. I vaig pensar: Quina manera d'escriure! Els qui heu arribat fins aquí en la vostra lectura deveu pensar: Qui no té feina els gats pentina. Tindreu raó.

diria: que déu hi faci més que nosaltres, si no fos perquè...

Els llibres de la Bíblia, perdó per la redundància, són literàriament una joia i temàticament una font de contradiccions. Agafem, per exemple el Nou Testament, anem a Lluc, a 6:27: No jutgeu i no sereu jutjats. Segur que moltíssima gent té present aquesta frase i potser la fa anar quan li sembla convenient. No sé si tants recorden que immediatament continua: no condemneu, i no sereu condemnats; absoleu, i sereu absolts. Aquesta continuació em sembla molt més raonable, perquè és innat a la condició humana el judici, i fins i tot penso que desitjable, però el que ens hauria d'acabar d'humanitzar és la comprensió d'allò que jutgem i si bé ens pot costar absoldre, almenys hauríem de poder ser benèvols en la condemna, més per convenciment que per esperar que ho siguin els altres amb nosaltres si és dóna el cas.

Certament, l'Antic Testament sembla més taxatiu en l'assumpte dels judicis. Diu, per exemple, Jahvè al Levitic (24: 19): Si un home causa una lesió al seu proïsme, tal com ha fet, així li faran: fractura per fractura, ull per ull (això dels ulls segur que s'ho sap tothom), dent per dent. Segons la lesió que haurà causat a un altre, així li faran. En fi, que el Déu antic no s'està d'hòsties.

En què quedem? De moment sembla que, en en molts llocs, en un entremig que, com totes les mitges aigües no acaben satisfent ningú. Pensava tot això en llegir la notícia que fa referència a una mare a qui s'ha negat la custòdia de la seua filla perquè des de Canàries han vingut a Catalunya i la llengua catalana de l'escola pot ser un “escull” per a la nena en la seua “evolució”. Ara és quan em tocaria opinar, però, no per voler seguir els textos bíblics i la meua interpretació, sinó perquè els centenars d'opinions dels lectors dels dos diaris (aquí i aquí) on he llegit la noticia em superen, ho deixo estar. Quin món, Déu meu!

conte innocent de Nadal

Avui he quedat amb les meus nebodes del sud que viuen aquí per anar a buscar els regals del reis a les botigues on els mags els havien desat a l'espera que passessin les seues destinatàries a recollir-los. Hem avançat la data perquè qui sap quan ens tornarem a veure, malgrat que entre les nostres cases només hi ha una hora a peu.


Ja amb els presents, hem anat caminant cap a casa seua seguint el trajecte il·luminat per les parades de tot tipus, i més, que en aquestes dates s'instal·len a la Gran Via. De sobte, la petita, que és la més poruga de les dues germanes, ha imaginat la possibilitat que qualsevol malfactor li prengués la valuosa càrrega que transportava. Per tal de distreure-la i tranquil·litzar-la, li he explicat una de les meus darreres experiències.

Va ser fa poques setmanes quan, prop de casa, uns minuts abans de la mitjanit, va aparèixer sobtadament un senyor en una cantonada especialment fosca. En un castellà prou correcte, encara que amb un lleuger accent estranger que vaig ser incapaç d'identificar, em va demanar, sense especificar, que li donés tot el que portava de valor...

Aquí les dues nenes han fet cara d'espant i he notat una esgarrifança que recorria el seu cos, com si aquesta situació fos una novetat en les nits del suau hivern barceloní. Tot i així, han volgut que continués la meua història, potser per veure quina moralitat se'n podia extreure.

La veritat és que tot va durar a penes uns minuts. Quan el senyor va acabar de parlar, malgrat que el seu discurs, breu, m'havia estat perfectament intel·ligible, li vaig dir: En català, sisplau. L'home ho va intentar, però no s'acabava d'aclarir, amb prou feines va balbucejar dos o tres mots inconnexos. S'excusà -sempre en castellà- dient que fins ara no n'havia tingut la necessitat i la seua ignorància no li havia ocasionat cap problema irresoluble, que fins i tot l'onze de setembre havia aconseguit una cartera d'un que anava amb barretina i estelada. Jo vaig mostrar-me comprensiu, però ferm; li vaig dir que les coses havien canviat, i més que ho farien, i que una llengua, un país, etc. De tota manera, com que al carrer feia una mica de fred i no sé si m'entenia gaire, tampoc no em va semblar el moment més adequat per iniciar una apologia del territori i de les seues aspiracions, així que en el revés d'una T-10 on encara quedava un viatge li vaig escriure el nom de dues acadèmies en què em consta que fan uns cursets intensius de llengua amb resultats remarcables i hi vaig afegir l'adreça d'un portal d'internet que també ofereix unes bones possibilitats d'aprenentatge. Em va semblar que només calia afegir que si ens tornàvem a trobar i el seu aprofitament havia estat correcte continuaríem parlant del nostre assumpte, i ens vam acomiadar desitjant-nos bona nit, cadascú en el seu idioma, ell amb el que li semblava que li obriria totes les portes i jo amb el meu.

Les nebodes, en acabar la meua història... , però això ja és una altra història.

els colors de les prohibicions

Continuo amb les imatges, aquesta vegada acompanyades de text. Sé que no hauria de dir res més i deixar la fotografia a la lliure interpretació de cadascú, però estic tant poc acostumat a fer posts curts i efectius...

La imatge correspon a una obra que s'està fent a la plaça de Catalunya i presenta una simbologia que no ens resulta gens estranya i que la majoria respectem, simplement perquè no ens sol resultar gens atractiu transgredir la demanda. És, a més, un senyal tan freqüent, que quan el veiem la nostra mirada rellisca i busca un altre punt d'interès.

Si no tenim, però,cap altra cosa urgent a fer és possible que ens preguntem quina necessitat hi ha de posar text a una imatge evident i, a més de repetir (sic) la imatge. Però no, la imatge no es repeteix, i és aquí on un comença a fer-se preguntes, algunes de les quals enumero, sense conclusions i sense cap altra finalitat que la que podria tenir un lector dels passatemps d'un diari a l'hora de trobar les diferències de dos dibuixos:

1. Per què el primer senyal, i el text corresponent, s'adeqüen al groc del suport?
2. En canvi, en el segon senyal, a part del fons blanc de la imatge, el text es remarca sobre vermell.
3. Per què el text inicial està sobre fons blanc, igual que el segon senyal?
4. En el primer senyal, el personatge -un home sense dubte- mostra un caminar agosarat, com el d'aquell que no troba obstacles, una mena de pas de l'oca.
5. En el segon senyal, el personatge sembla que amb la cama més avançada -les mans confirmen la idea- fa una acció que sembla de prevenció: ep, cal anar amb compte!
6. Si engrandim la imatge, cosa que ja deveu haver fet, veureu que el primer personatge porta un pentinat més aviat a la moda o, en tot cas, tipus Roberto Alcázar y Pedrín.
7. El segon personatge té un cap que no desmereixeria en qualsevol pel·lícula d'alienígenes, d'invasors vinguts de l'espai exterior.
8. El primer personatge va perfectament calçat, amb sabates amb la llaçada ben feta.
9. El segon personatge va descalç o, a tot estirar, amb un mitjons de procedència dubtosa.
10. El primer personatge -ja sé que és una obvietat- va primer que el segon.

Crec que deu punts són suficients, no sigui que els possibles lectors es quedin sense ganes de dir, si volen, tot allò que els suggereix la imatge, qüestions innocents sobre bilingüisme i diglòssia incloses. Per cert, aquesta imatge em fa pensar que la vida a vegades realment és més en colors... i no afegiré els versos de Campoamor, que les seues raons devia tenir, també.

P S: Posats a jugar, quina novel·la llegeix la lectora de la capsalera?