represa en color i blanc i negre

El canvi d'any em va agafar llegint L'herència, de Pla. La novel·la (?), segurament la més desgavellada de les tres (?) que va escriure (El carrer estret m'enamora i Nocturn de primavera no em diu gaire res), que pretén, segons diu, fer “sociologia” sobre els botiguers, en aquest cas: descriure una petita ciutat de mercat en un moment de calma. Quina és la petita ciutat? Torroella, la Bisbal? No té cap importància, ni tampoc, si gosem contradir (o no) Pla, els botiguers, que apareixen en tantes altres pàgines. I doncs? Doncs sociologia de camp i psicologia, acció insignificant, i les descripcions de petites vides, d'ambients i de personatges: quina fred vaig passar quan el protagonista va arribar al poble des de Barcelona per fer-se càrrec de l'herència! Vaig haver d'augmentar la intensitat de la calefacció. I que mediocre el protagonista... i que pràctic! I com que en les novel·les se suposa que és convenient que hi hagi una història d'amor del tipus que sigui, vet aquí que quan ja falten poques pàgines per acabar-la passa això, que, evidentment, no té cap importància, o la té tota, mai se sap:

En això arribarem a la porta de casa. Era una escala per pujar-hi dues persones alhora. Emprenguérem els esglaons, primer la senyora Amàlia i el doctor Torrent. La senyoreta Aurora i jo pujàrem darrera. Vaig mirar de pujar l'escala amb calma. El doctor i la modista s'anticiparen.

En pujar el tercer esglaó,la vaig agafar pel braç i li vaig preguntar:

- Vostè és la senyoreta, perdoni, del taller?

- La mateixa. Què se li ofereix? Deixi estar el braç... I vostè qui és?

Li vaig dir el meu nom.

- Així, ¿vostè és el jove que ha heretat tants masos? Quina sort que ha tingut! És extraordinari...

- Sí, jo he heretat. Però això no compta. El que li volia dir és una altra cosa, si no l'amoïno massa. Li volia dir que vostè em fa molta gràcia, que m'agrada físicament, que em voldria casar amb vostè...

- Però vostè és un dement... ¿No ha begut una copa de massa? ¿No ha perdut els trucs, que diem a Fontclara? Vostè és riquíssim. Jo no tinc res. ¿Com vol que ens casem? No em faci riure...

- I per què? El que diu és la pura incoherència. Una cosa no té res a veure amb l'altra ¿Per què és tan convencional?

- Què vol dir convencional?

- Vol dir que vostè té molts prejudicis, que no fa res més que seguir-los.

- I vostè no en té? Tothom segueix els seus prejudicis.

Havíem pujat tres esglaons més. La vaig tornar a agafar pel braç. La mà em tremolava una mica.

- Deixi estar el braç... -digué Aurora, ràpida. I amb el ram de violetes que portava em donà un petit cop a la cara.

- Quina olor fan aquestes violetes! Quina delícia!... Com sigui, espero la seva resposta. Li he fet una declaració d'amor. No sé pas si havia d'ésser així. No hi tinc cap pràctica. No sé què dir-li més.

També em va agafar el canvi d'any reflexionant (una miqueta) sobre un propòsit boirós que hauria de ser ferm: deixar de fumar. I vet aquí que a l'estanc em van vendre un paquet amb aquesta imatge suggeridora que, esclar, em va transportar a temps passats i em vaig distreure, ni que fos momentàniament, del propòsit de deixar el fum:

I mentrestant, el dia de Reis, em va nàixer un nebot-nét.

I entre una cosa i l'altra (i els entreactes), ja som al segon mes. I el temps que vola. I com diu la novel·la en acabar: I així anàrem fent, sense pena ni glòria, però com els altres.

en groc i negre

-Quins cinc autors hauria de llegir per iniciar-me en el gènere?

-Leonardo Sciascia, Andrea Camilleri, Leonardo Padura, Manuel Vázquez Montalbán i Jean-Claude Izzo.

Em deixa estupefacte que Víctor-M Amela faci aquesta pregunta en l'entrevista a Paco Camarasa que després es va publicar a “La Vanguardia”, però, en fi, és cosa seua i suposo que més que en ell, que ja té edat per saber com iniciar-se en qualsevol gènere, feia una mica de retòrica pensant en possibles lectors innocents..

La tria de Camarasa també em sorprèn una mica: aquesta absència d'autors nord-americans i britànics (deixarem els nòrdics més moderns de banda)... Esclar que per la fotografia que acompanya l'entrevista, amb una copa a la mà, dedueixo que el moment és adient per amollar una mica de cuina mediterrània i si entra un cubà..., doncs tampoc s'aparta gaire del tema.

Si algú em fes la mateixa pregunta, no tindria una resposta unívoca. Podria parlar del que m'ha agradat, podria esbrinar què ha llegit fins al moment el meu interlocutor, podria tenir en compte l'edat de l'interrogador... Tot plegat, però, i veient-me obligat a deixar anar algun títol -més que algun autor o autora-, ho faria amb les reticències de qui sap que la lectura és una activitat personal i intransferible. Això sí, no em costaria gaire citar obres o autors absolutament prescindibles, ho trobo molt més senzill, em sento més segur. Que em mulli? No m'agrada ser el primer.

Mentre acabo d'escriure aquests paràgrafs, penso en Xavier Coma, mort encara no fa dos mesos. Tinc a la vista, en groc, el Diccionari del cinema negre i Diccionari de la novel·la negra nord-americana. Continuo sent un amant dels diccionaris, per bé que la pràctica sovint supera la teoria o, per altra banda i a la contra, sovint la pràctica troba concrecions i complicitats en la teoria.

aquest Sant Jordi, una novel·la genial?

Mes, també dóna bo entrar-hi una estoneta al “cine”, de tant en tant, uan no hi ha altra feina a fer. En el pas mogut de les escenes pel blanc parament, un assaboreix per contrast, el benestar del propi repàs; les mateixes truculències exhibides, pel seu nombre i extremositat, et vénen a dir que va de faula i que no cal que t'hi enfondis; les poques endegues i traves psicològiques que es gasten en el teatre mut, per regla general; els salts mortals que s'hi fan per damunt de la versemblança, mantes voltes, en dir-te que no es tracta de primmiraments ni fantasies amb tots els ets i uts, et lliuren, per un lapse, de la tortura de cremar-te els ulls mirant a través del compta-fils.

[...]
Així, doncs, caríssim llegidor, si traspasses la llinda d'aquest llibre i et poses a seguir l'argument ue en les seves planes es descabdella, “no te llames a engaño”, no et queixis, després, pel que hi trobis, no m'exigeixis que et doni més del que t'he promès, avui per avui, més que una pel·lícula, amb tota la simplicitat, amb tot el garbuix, amb totes les arbitrarietats, amb totes les desmesures... és a dir, amb totes les llibertats que el gènere comporta.

Víctor Català: Un film (3.000 metres). Llibreria Catalònia, 1926. (fragment del pròleg)

Fa una pila d'anys que vaig comprar a la fira del llibre del passeig de Gràcia aquesta novel·la editada en tres volums. La primera versió havia aparegut a la revista “Catalana” de 1918 a 1921, és a dir, en  format de  novel·la de fulletó. Durant uns quants anys, a la fira, era un llibre que es podia trobar en moltes parades i que no sé si va tenir la mateixa sortida i fi que el meu exemplar: reposar en un prestatge a l'espera del seu temps de lectura.

Per què encara reposa? Es fa difícil de dir, encara que una de les raons del ser el seu excessiu metratge, més que el fet que les crítiques que obtingué en el seu temps no foren, en general positives. Dic en el seu temps perquè anys més tard, Castellanos, per exemple, deia: A destacar el reeixit tractament dels personatges dels baixos fons i t, també, les cruels caricatures de tipus menestrals i de la petita burgesia, que, en algun cas i sobretot en personatges femenins, són autènticament genials. Diria que, darrera aquest panorama hi ha una clara voluntat de fer novel·la ciutadana, però referida a la ciutat real, amb les seves misèries i el bigarrament social. [...] Caldria, doncs, entendre-la com una rèplica al Noucentisme i, sobretot, als convencionalismes defensats per aquest moviment i a la visió idealitzadora de la ciutat que havien creat.

Torno al fragment del pròleg. La comparació de la seua novel·la amb una pel·lícula -de les dels seu temps, esclar-: evasió, agilitat, fantasia, superficialitat psicològica... (és elogiosa o tot el contrari aquesta visió del cinema?), haurien d'haver estat un estímul per a la lectura de la novel·la, però, res, encara reposa, torno a repetir,  per molt que avui l'hagi tret un moment per copiar les paraules de més amunt.

Quina novetat l'ha fet sortir del seu exili? Doncs l'article laudatori que li dedica Julià Guillamon amb motiu de la seua darrera edició pel Club Editor (413 pàgines, 22,90 euros). En copio un fragments: Un bon criteri narratiu i una finor extraordinària en la caracterització dels personatges, la construcció dels ambients i la manera de muntar el desenllaç que atorga al fulletó profunditat crítica i gruix psicològic. Sembla, doncs, que el resultat va més enllà de les pretensions confessades per l'autora. Continuo: La novel·la de Víctor Català és plena d'encerts i no acabaríem mai de cantar-ne les excel·lències. Acabo: Les situacions d fulletó es transcendeixen per oferir una imatge de la Barcelona prodigiosa del 1900 (picada d'ullet a Eduardo Mendoza), turbulenta i humorística. Una joia. Julià Guillamon: “Diner perdut que cerca amo”, al suplement culturas, “La Vanguardia”.

Després de tot això, em podré resistir a visionar al menys la primera bobina del film? Podré prescindir de la lectura de la novel·la que possiblement serà número 1 en vendes aquest Sant Jordi? Quan tothom parli de l'obra, en els bars, pel carrer, en les reunions familiars, m'hauré de comportar com tants impostors literaris que opinen a través d'opinions o ja tindré el meu propi criteri?

 

 

P.S.: M'arriba notícia que la primera edició del llibre s'ha exhaurit en una setmana. Ho comprovo. Homes de poca fe els editors, o lectors que sobrepassen totes les expectatives? Sigui com sigui, el fet ratifica la meua intuïció que el llibre serà un èxit de vendes el proper dijous. I si encara en voleu més, podeu continuar amb aquest article i aquest altre, i encara aquest, que potser hauria d'anar abans. Per cert, no va ser Carner un dels primers noucentistes a fer cinema?

 

lectures lleugeres d'estiu. La literatura i els escriptors

Fa anys que no rellegeixo res de Chandler. Avui, encara calent, he anat espigolant A mis mejores amigos no los he visto nunca. Cartas y ensayos selectos, una selecció de cartes i textos diversos que van de l'any 1909 a 1959, el de la seua mort. No sé si continuaré a l'atzar o aniré seguint la cronologia; tant li fa.

Llegeixo una publicitat del llibre que diu: ... es una lectura indispensable para los amantes del género y del autor. Asimismo, ofrece una recreación única y apasionada de una época marcada por la depresión, la corrupción, la pobreza y el alcoholismo. Quin reduccionisme! Després d'una mirada superficial, vull dir, incompleta, trobo els textos d'una agudesa i una actualitat que només tenen els clàssics, fins i tot els que ens sembla que s'equivoquen.

Un tastet sense valoracions. En primer lloc, un fragment d'una carta de 1950 en què responia a Jamie Hamilton que li havia demanat una mica d'informació sobre la seua vida:

... He estado casado desde 1924 y no tengo hijos. Se supone que soy un escritor duro, pero eso no significa nada. Es solo un método de proyección. Personalmente soy sensible y hasta apocado. Por momentos soy en extremo cáustico y belicoso, por momentos muy sentimental. No sirvo para la vida social porque me aburro enseguida, y para mi lo corriente nunca me parece lo bastante bueno, en la gente o en cualquier otra cosa. Soy un trabajador espasmódico sin horarios regulares, lo que equivale a decir que solo escribo cundo tengo ganas. Siempre me sorprende lo fácil que parece en el momento, y lo cansado que me siento después. Como escritor de novelas policíacas, creo que soy un poco anómalo, ya que la mayoría de los autores de novelas policíacas de la escuela estadounidense apenas son semianalfabetos, y yo no solo tengo formación, sinó que soy un intelectual, por mucho qu me disguste la palabra. Se diría que una educación clásica es una mala base para escribir novelas duras en argot. Yo pienso lo contrario. Una educación clásica le impide a uno caer en la trampa de la pretensión, que es lo que llena la mayoría de la ficción actual. En este país, el autor de novelas policíacas es visto como algo subliterario solo porque es un autor de novelas policíacas y no un autor de cháchara de de significación social. Para un clasicista -aun herrumbrado- esa postura revela solo la inseguridad de un pervenu. Cuando me preguntan, como sucede a veces, po qué no pruebo a escribir una novela seria, no discuto; ni siquiera les pregunto a qué se refieren con una novela seria. Sería inútil. No sabrían qué decir. Esa pregunta es la que podría hacer un loro.

Leyendo lo anterior, me parece detectar cierto tono desdeñoso aquí y allá. Me temo que eso no es del todo admirable, pero lamentablemente es cierto. Corresponde. De hecho, soy una persona más bien arrogante en muchos aspectos.

Acabo per avui amb la resposta (1946) a una mestra que havia escrit a Chandler i li demanava consells (literaris) per als joves:

Mi experiencia en ayudar a la gente a escribir ha sido limitada pero en extremo intensiva. Lo he hecho todo, desde dar dinero a futuros escritores para que vivan, hasta darles argumentos y reescribir sus textos, y hasta el momento no ha servido para nada. La gente que Dios o la naturaleza quiso que fueran escritores encuentran sus propias respuestas, y a los que tienen que preguntar es imposible ayudar-los. Son simplemente gente que quiere ser escritora.

Que uns o altres trobin editors -o el sistema que sigui- és una altra qüestió, però Chandler no parla de publicar.

poètiques de sang

Per a l'A. El gatot i la Júlia, investigadors incansables i resolutius



Començo una novel·la gairebé triada a l'atzar, simplement perquè m'atreu el títol: A la comisaria no les gustan los versos (La comissaire n'aime point les vers), de Georges Flipo. Una policia que va cap als quaranta, que viu sola, amb un petit sobrepès que la mortifica, i que més aviat se'ns presenta antipàtica. Ella, especialment amb l'ajuda del jove tinent expert en literatura recentment assignat a la comissaria, ha d'investigar la mort d'un rodamón que duia una carta adreçada al Príncep dels poetes (aquí ja sabríem qui és) de l'Académie amb la fotocòpia d'un poema. És possible que els versos corresponguin a un inèdit de Baudelaire. Un poema que sembla premonitori, perquè encadena una sèrie de morts (la mateixa comissària sofreix un enverinament en menjar una paella que, per cert, contenia xoriço) entre alguns dels qui s'hi relacionen que, a més, apareixen vagament al·ludits en el text. La història va de menys a més des del punt de vista del seu interès i al final fins i tot poden comprendre i sentir simpatia per la protagonista que ens havia irritat al principi.

Com a curiositat, a la llibreria Jaimes, del Passeg de Gràcia, amb un fons important de literatura francesa, tenen la novel·la en la seua edició original, però la següent de la sèrie encara només en castellà.

Deixem, però la història i centrem-nos en el poema. No desvetllo cap secret, perquè una simple consulta a internet ho confirmaria, si dic que que el sonet és obra de l'autor de la novel·la, que es va haver d'assessorar per construir uns versos prou convincents. Flipo (llegir com paraula aguda) va entrar doncs en el camp de la impostura, del pastitx o de la imitació que ha donat algunes peces interessants al llarg de la història de la literatura i que, en part, són fruit de l'admiració per determinat poeta o determinada obra. A vegades es tractava simplement d'un tour de force o d'una diversió; sense anar gaire lluny, em remeto al bloc on durant mesos vam inspirar-nos en els exercicis d'estil de Queneau.

No sé si actualment, més enllà dels plagis inconfessats i de les influències no conscients, hi ha gaires autors que d'una manera explícita es dediquin a la imitació, és a dir, a intentar, més enllà del divertiment, que els seus textos puguin ser confosos amb els d'altres autors de prestigi reconegut -els reconeixements literaris ara són escassos-; posem per cas, i pel que fa a la literatura del país, a escriptors com Espriu, Ferrater, Vinyoli... A mi, vistos i llegits alguns poemes contemporanis, no em semblaria malament aquest tipus d'exercici, com el d'aquell qui comença a dibuixar abans de posar-se a deixar anar colors.

Bé, i ara el sonet. Demano comprensió amb la versió lliure del primer quartet que vaig penjar l'altre dia, paraula totalment canviada inclosa:
L'Une et l'Autre

Quand mon âme vomit la beauté, le divin,
Les chœurs harmonieux et la femme trop pure,
Ma gourme la conduit par une sente obscure
Vers la case aux relents de vanille et de vin.

Nu sur le lit m’attend le corps noir et puissant
D’une esclave à l’œil las, délivrant sa chair veule.
Sous sa bouche corail, frémit, se cambre et feule
Une vestale juive au saphisme innocent.

Hanches et seins blafards, ventre et cuisses d’ébène
Ne sont plus qu’un grouillis de stupre et de désirs.
Ô temples entr’ouverts, ô fervente géhenne !

Attisez mon ardeur, arrachez mes soupirs !
Et je crois voir languir, en un spasme éreinté,
L’avenir infécond de notre humanité.



P. S. Sóc lector de les novel·les de Lorenzo Silva,-autor madrileny casat amb una catalana i premi Nadal  de l'any 2000- protagonitzades pel sergent de la guàrdia civil Bevilacqua i la ara caporal Chamorro, i autor d'una mena de història de la guàrdia civil que tinc pendent de llegir. No crec que la concessió del premi Planeta d'aquesta nit per la seua novel·la La marca del meridiano tingui res a veure amb la situació actual de país ni amb les paraules sobre el cos que va dir fa uns dies un..., ni coses semblants.

il·luminació?

Ahir, mentre rellegia Mil cretins per qüestions de feina, em va venir sobtadament un pensament, una mena d’il·luminació de procedència no identificada. Aproximadament em deia que en els darrers anys –la il·luminació era més aviat inconcreta en l’aspecte numèric- havia llegit poquíssimes narracions, poemes o novel·les d’escriptors en llengua catalana de menys de cinquanta anys (el quaranta també ballava boirós) en el moment present.

Com que tot va passar en un instant, i la temporalitat dels instants és, com se sap, brevíssima, la informació no incloïa cap llistat exhaustiu de noms, a penes una intuïció de cares i de títols, i tampoc no especificava les causes d’aquesta casualitat o voluntat lectora. Tot plegat, una visió insignificant i sense cap profit.

Si jo fos una persona poc mandrosa, em posaria a repassar les meves lectures per confirmar o negar les dades –excessivament generals, repeteixo- i, en cas que fossin certes, potser trobaria una explicació a la limitació de la meva tasca lectora. Per altra banda, no estic segur que m’agradessin les conclusions ni sé si hi estaria d’acord.

la novel·la

Tenia moltes esperances posades en la seva novel·la eròtica, d’una llibertat total, però en el primer capítol se li va escapar de les mans el personatge principal: després de la seva ejaculació precoç, la protagonista no en va voler saber res més de l’assumpte, de manera que al final l’autor es va haver de conformar amb un conte curt més aviat moralitzant.

Pere palau

Com qui no vol la cosa, un post de la Clidice (deixeu-me fer autopublicitat: aquí cada dimarts les primere línies, o així, d'una novel·la) s’ha convertit en una mena de meme que ha trobat resposta, que jo sàpiga, en els companys blocaires d' aquí, aquí, aquí i aquí, a més de als comentaris pertinents. El seu estímul també em fa posar en moviment.

Fa anys, sense saber ben bé els motius, vaig començar el que pretenia ser una novel·la eròtica (1). Ja tenia els personatges bàsics, una visió més o menys discreta del conjunt, final a part, una escenografia, i quatres coses més que em van fer pensar que podia començar l’aventura. Al final de les set o vuit primeres pàgines, em vaig adonar que el que havia escrit era més aviat una presentació costumista d’una sordidesa notable i que, sobretot, les meves lectures eren més interessants que la meva escriptura. Molts anys després, vaig pensar que a partir del “quadern groc”, podia començar una altra història força nova, més interessant de contingut que d’estructura, però malgrat la idea mental, que estic disposat a passar a qui vulgui recollir-la, la magnitud de l’empresa em va fer desistir temporalment, i potser per sempre.

En el fons, el que em passa és que, en la mesura que em conec, desconfio enormement de la meva capacitat de passar-me hores i hores escrivint una història que ja de bon principi se com acabarà i que em veig capaç de resumir en dues o tres pàgines. Segurament, aquesta incapacitat té també a veure amb una carència heretada per part de pare i que no es manifesta en la família materna: la meva incapacitat d’observació dels petits detalls i la meva dispersió mental i volitiva, que, juntament amb la manca de concentració, fan inútil qualsevol intent d’aconseguir algun resultat prou satisfactori per a mi i encara més per a possibles lectors. Si afegeixo l’avorriment que em produeix repassar el que he escrit i que mai no sé en quin calaix ho he guardat, el panorama assumit de la incapacitat és total.

Dit tot això, i ja des de la perspectiva de lector, encara avui el que m’interessa més d’una novel·la és una cosa intangible, inexplicable racionalment. Més enllà del tema, del moment (és indiferent que la història –si existeix- s’ambienti a la Roma clàssica o en un futur a eons del nostre present), dels mateixos personatges, dels paràgrafs inicials o finals (admeto que tot té la seva importància), de l’originalitat real o pretesa, de la visió del món que presenta..., més enllà de tot això, el que m’interessa d’una novel·la és aquella màgia que trobo tan poques vegades i que inconscientment em fa canviar l’expressió de la cara, em fa sentir, encara que només sigui en algun moment, un moviment en l’espinada que prové de les neurones o del cor i que em porta a la paradoxa de no voler parar de llegir i al mateix temps de no voler arribar al final. I en tot aquest procès, té tant a veure el que es diu com la forma i el ritme amb que s’expressa. En el pol completament oposat, i per ser breu i exemplificatiu, es troba tot allò que d’una manera propera o remota s’acosta a Ventdelplà, modalitat narrativa actualment obsoleta, però molt present en les seves múltiples variants, que pot tenir una mica de gràcia si es tracta d’obres fetes fa tants anys que ja no sé ni situar. És clar que tot això no deixa de ser una opinió personal sense cap altre ànim d’expressar la meva visió personal. Entenc que actualment la màxima aspiració de molts autors o lectors s’acosta més a Ventdelplà o similars, és a dir, primers llocs en els rànquings que ... Uf, el que us deia, que ja vaig per no sé quantes línies i m’he perdut i no he aconseguit exposar més que d’una manera vaga el que volia dir.


(1) Quatre noies, que estudien filologia catalana, decideixen pagar-se la carrera fent striptease (m'encanta la paraula, del seu de les poques que comencen amb hac aspirada al diccionari) al so de les melodies de sardanes de Juli Garreta. La seva primera actuació es produeix en un comiat de solters en què el nuvi és un destacat dirigent d’una escissió d’un partit d’esquerra nacionalista. Setmanes més tard, les noies, que ja són conegudes com les quatre barres a causa...

preparatius del viatge

He llegit la crítica de Robert Saladrigas al “Culturas” en què després d’un terç de pàgina d’introducció –ja se sembla a mi, o viceversa- parla de Viatges per l’Scriptorium, la darrera novel·la de Paul Auster, publicada en català per Edicions 62. Dedueixo que no li ha agradat o, dit d’una altra manera, que esperava una altra cosa. M’avisa tard, ja l’he comprada.

De la introducció de l’article, em crida l’atenció una mena de retret que ja havia llegit altres vegades: “A partir del 11-S, sus lectores esperábamos ver de qué manera su narrativa esencialmente realista con toques fantásticos iba a reflejar los efectos traumáticos de la catástrofe global que alumbraba el mundo del siglo XXI. A día de hoy el interrogante sigue abierto”. A continuació Saladrigas repassa la narrativa de l’escriptor posterior a la data per concloure que, efectivament, l’interrogant continua obert i que les darreres obres d’Auster són menors, al menys no responen al que es pot esperar d’uns dels novel·listes més llegits de la novel·la nord-americana actual. No tinc una idea clara sobre si això és així, però en canvi sobre la possible resposta al 11-S, penso que sovint davant d’una situació de crisi, un novel·lista, de la mateixa manera que molta gent que ha patit qualsevol contratemps, pot tenir la temptació de reafirmar-se en una normalitat que sense negar el trasbals produït en el món que narra, el portin a superar-lo a través de la tria d’allò que la vida té de positiu. En el moment d’enfonsament en què creus que res no té sentit és possible que l’atzar més que la búsqueda et porti a apreciar i a aferrar-te a les coses més insignificants de la vida quotidiana. En la literatura i el cinema en tenim molts exemples de pèrdues irreparables que donen pas a una nova visió de la vida, de l’entorn, de les relacions. No podria ser aquesta, per exemple la proposta de Bogeries de Brooklyn? Aquesta novel·la que Saladrigas qualifica com “un sorprendente cuento de hadas moderno”. Que de Paul Auster s’esperés una reacció diferent és una altra qüestió.

Tornant a Viatges per l’Scriptorium, Saladrigas ens diu que després de llegir-la dues vegades continua “anclado en la confusión”. I aquí venen les al·lusions a Kafka, a Freud o a Pirandello, a la sofisticada ambigüitat, al text circular que acaba on comença, a personatges i reaccions aparentment gratuïtes... “¿Y qué pretende Auster imaginándose viejo, decrépito, acosado por sus propias invenciones, recluido en una cámara de tortura psicológica, reelaborando extrañas aventuras de frontera, dejándose aliviar manualmente por mujeres como la tal Ana que acceden a ello por compasión pero no lo indultan?” Jo no en tinc ni idea sobre què pretén i no sé si arribaré a alguna conclusió després de la lectura del llibre, però en el cas de la tal Ana (Anna en la versió anglesa i catalana), potser caldrà recordar que és un personatge de El país de les últimes coses (1987) i que aneu a saber si Auster ens proposa, com fa ell, fer un exercici de repàs de la seva obra, imprescindible per entrar una mica millor en el món “kafkià” que explica. En fi, pura especulació per part meva; quan m’hagi llegit la novel·la potser em veuré capaç de dir-ne alguna cosa, que parlar d'un llibre sense haver-lo llegit és pura fantasia.

Mentrestant, el llibre ja va el primer en la llista dels més venuts en català i el segon en castellà. És clar que encara no havia sortit la crítica d’avui. Per cert, si voleu llegir més crítiques de la novel·la, en teniu, si no m’he descomptat, 27 a partir d’aquest post (25 d’octubre de 2006) de Auggie a “¡Esto es Brooklyn” .

P. S. A La tertúlia, metrestant, podeu opinar sobre les bombolles, no les literàries.