aquest diumenge, entre tots ho farem tot, o el cant coral i altres detalls... va pensiero...

Els concursos són un dels grans recursos dels canals de televisió. Destaquen els musicals, entre els concursos clàssics, sobretot els que presenten i busquen noves veus. No sóc gaire aficionat a cap tipus de concurs en el mitjà que sigui, i tampoc als musicals, on abunden concursants de pena al costat de veus excel·lents, sovint amb jurats peninsulars esperpèntics que en els darrers temps es dediquen a exposar les seues valoracions positives o negatives entre una bona dosi de vituperis que pretenen ser irònics i que són d'una vulgaritat exasperant, que els concursants han d'aguantar impertèrrits: tot per la fama!. En definitiva, cada públic té la televisió que es mereix i així van les audiències.

Fa unes quantes setmanes que a TV3 fan un concurs musical que em sembla modèlic. Imagino que hi ha hagut una preselecció dels concursants, de manera que la qualitat mínima ha quedat garantida de bon començament i a hores d'ara es fa difícil triar un guanyador. El quartet que forma el jurat, d'un variat equilibri entre la rigorositat musical i la espontaneïtat emocional, en cap moment intenta ferir els participants amb les seues intervencions, sinó que és més aviat amable i positiu, fins i tot quan descarta... En fi, que fa de molt bon veure; no, més que això, que sorprèn la qualitat dels participants i el bon “rotllo” general. Una característica singular de Oh Happy Day és que el concurs és per a grups corals. Entenc que aquest fet s'inscriu no només en la voluntat de donar a conèixer les corals d'un país amb tanta tradició en aquesta modalitat artística, sinó que també és una picada d'ullet a la tendència política i social que ens acabarà duent allà on volem i que es podria resumir en entre tots ho farem tot.

Si hagués de retreure una deficiència a la mecànica del concurs, només se m'acudiria dir que trobo a faltar que no es demani que tots els grups passin per la interpretació d'una mateixa peça. Ja sé que cada coral té la seu idiosincràsia i que la llibertat d'elecció és un bé inalienable i allà cadascú amb la seua tria, però veure com se'n surt algú en circumstàncies obligades, inesperades...

Sé que no em faran cas, però si s'esdevé que cal arribar a un hipotètic desempat, jo demanaria que interpretessin el meu cor preferit que, ara més que mai, es troba en sintonia amb el país del present i no se sap si del futur i, a més, seria una bona celebració del bicentenari del naixement de Verdi. A veure què.




I si no pot ser, una altra de les meues opcions preferides, que també crec adient al moment, és aquesta:

entrellats

Llegeixo que ha estat adquirit per la Generalitat l’arxiu de Puig i Cadafalch: 400 capses –no s’especifiquen mides- sobretot amb documents personals. S’han pagat 1.442.000 euros, és a dir, aproximadament el que guanyo jo en tres mesos. De sobte se m’acut –esborreu-ho després de llegir-ho- que quan la Generalitat necessita adquirir un bé cultural d’interès general hauria d’expropiar-lo, com sol fer amb béns més materials per construir carreteres, per exemple; encara que, per altra banda, els propietaris de béns culturals d’interès nacional als quals el que tenen els fa més nosa que servei, sinó no ho tindrien encapsat, els haurien de cedir gratuïtament a les institucions públiques pertinents, que sovint ho continuen mantenint de la mateixa manera..

Deixant de banda els papers, que consultaré en el moment que els desencapsin, de l’obra de l’arquitecte, potser l’edifici que m’agrada més d’entre els seus que conec és la casa Ametller, d’un racionalisme important malgrat les aparences. També em diverteixen els dos Hermes de la plaça de Catalunya, ara madrilenys, que ja em van servir per il·lustrar un post.

És curiós, però, que sovint confonc Puig i Cadafalch amb Domenech i Muntaner. Suposo que deu ser per la i entre els cognoms i la ch que comparteixen. D’aquest darrer, del qual he fotografiat algunes obres darrerament (el sant Jordi amb l’estranya llança de fa uns posts, per exemple), em fascina especialment una casa que tinc prop de la meva i que fotografio de tant en tant (fa uns dies, en veure’m tan aficionat, m’hi van deixar entrar). M’agrada fotografiar aquest detall, sempre, més o menys, des de la mateixa perspectiva però a diferents hores del dia:





















No sé fins a quin punt aquesta imatge obsessiva es correspon amb mi mateix. No, no intentaré dir-vos-ho no només per què no ho sé prou bé, sinó per què tampoc no és qüestió de fer autopsicoanàlisi aquí. Amb tot, m’atreu la diferència que podeu observar segons que la imatge l’hagi captat de dia o de nit. En el primer cas, la sensació de miratge és evident: aquests reflexos, amb la gent que sembla que camina entre les punxes suavitzades de la reixa, matèria inert i dinàmica que es confonen i es fonen, i finalment fugen. A la nit, es produeix la paradoxa que els dos elements queden més separats, són més nets els espòndils de ferro–al menys a les meves fotos- i agafen més força, no sabria concretar si més dramatisme. No cal dir que jo prefereixo la nit, perquè sempre m’ha semblat amb menys ombres, més clara, amb menys fantasmes, sense les contínues confusions diürnes, malgrat que se sol dir que la nit és més propícia a la divagació, a dir i a fer allò de què et penedeixes a la llum del dia. Potser sí, encara que sovint penso que són una llàstima aquests penediments condicionats pels factors lumínics i els fantasmes diürns.

Ah, per si no l’heu reconeguda, és la casa Thomas, al carrer Mallorca. A l’interior es veuen els mobles de “La Favorita”. Mai no he aconseguit veure clients, ni tan sols dependents. Algun dia baixaré i demanaré a algun turista que em faci una foto des de fora.

P.S. Ahir titulava convergència un post sobre el canal 9 i TV3 i avui em reafirmo en les meves apreciacions, sempre parcials. Avui, casualment, m’he trobat amb una entrevista de Puigbó al president Pujol a 8TV, el canal del grupo Godó. Sempre és il·lustratiu i divertit escoltar en Pujol, tot i que sempre fa trampa, com el bons polítics. Em quedo amb dos moments absolutament parcials: un de frívol, aquell en què el president pregunta a Puigbó la seva edat i el presentador dubta per un moment a dir-li que té 49 anys, i ja al final, el moment en què afirma que hem perdut l’orgull de ser catalans; aquí caldria un comentari llarg, però això és un P. S.



I a TVE2, em miro i escolto el programa de Joan Tapia (com em desagrada, pura subjectivitat, aquest personatge) que protagonitzà, tal com us anunciava ahir, Bargalló. Ni tinc ganes ni és el moment de fer un resum, però crec que hi ha hagut una clarificació important del tema de Frankfurt, í és que no hi ha res millor que recórrer a les fonts originals, sobretot a aquelles que tenen una visió de conjunt important. No sé si algú, des dels blocs, farà el que jo no faig i ho farà d’una manera completa, però mereixeria la pena. I agafant dues afirmacions ben concretes, com en el cas anterior: els efectes de la fira quant a les traduccions es veuran sobretot al 2009; i segona, un país amb estat podria tenir un Nobel de literatura després de la fira (cas de Portugal)...