de l'economia de la literatura

Llegeixo al diari la repercussió en xifres de la venda de la literatura catalana traduïda a l’alemany amb motiu, més o menys, de la Fira de Frankfurt: 226.000 exemplars venuts, 12 milions d’euros invertits en el programa, 53 traduccions a l’alemany subvencionades, 265.586 euros en ajudes a traduccions, 232.371 euros en versions en alemany (?). No sé quin grau de rendibilitat –cultural, política, econòmica...- indiquen aquests números, però em semblen un moviment important que potser algú sap valorar d’una manera objectiva, en la mesura que els fets d’expansió cultural són objectibables -fàcil no ho és- més enllà dels discursos del directament implicats.

Les altres xifres, més properes, més assumibles, es refereixen al nombre de vendes dels llibres concrets traduïts, alguns dels quals, com Pedra de tartera, de Maria Barbal, crec que corresponen a acords previs a la Fira. El primer en el rànquing és la novel·la al·ludida, amb 50.000 exemplars venuts; després, Les veus de Panamo, de Jaume Cabré, amb 40.000 còpies; el tercer lloc l’ocupa Pandora al Congo (35.000), de Albert Sánchez (aquest escriptor ja havia venut 50.000 còpies de La pell freda en dues edicions); Tor, tretze cases i tres morts (12.000),de Carles Porta; després arriben els 10.000, entre els quals hi ha Willkommen in Katalonien. Eine literarische Entdeckungsreise, del nostre amic blocaire Jaume Subirana; i la llista, fins arribar als quinze títols diferents, es clou amb tres 2.000. A part, altres obres amb menys sortida, com per exemple l’obra poètica d’Espriu en tres volums, amb 400 exemplars venuts.

Com que tinc un coneixement més aviat remot del món editorial, no sé si els resultats han estat satisfactoris per als autors, per als seus agents i per a les editorials. A l’hora de fer una valoració personal, l’únic criteri que jo podria tenir és semblant el de la senyoreta Marple, la detectiu aficionada de les novel·les d’Agatha Chistie, és a dir, podria comparar amb el món més proper. Així arribaria a la conclusió que amb dos mil exemplars no en tindrien prou tots els habitants del meu poble; és clar que si deixem fora els nens i comptem les famílies en lloc dels individus, encara podríem passar força llibres als del poble del costat. Dels 400 exemplars de l’obra d’Espriu, se m’acut que la primera edició que va fer Oller de Croquis del Natural, subvencionada per la “Protecció Literària” va tenir aquest tiratge. Quants n'han venut fins ara a Cossetània?No sé fins quin punt tot això individualment i en conjunt es considera un èxit tenint en compte el total d’hipotètics compradors de llengua alemanya.

En fi, que amb aquests mètodes, a diferència de la senyoreta Jane Marple, no arribaria gaire lluny ni amb gaire rigor. I aquí és quan he pensat que potser ja existeix, no ho sé, algun llibre on es parlés des del món de l’edició a casa (amb tots els implicats): de les xifres dels llibres en català, de la qüestió del negoci, de la competitivitat...; en resum, dels aspectes econòmics i de qui és qui. Una coseta divulgativa i amb poques generalitzacions. Les valoracions extraeconòmiques, en un altre volum, tot i que ja en llegeixo força en mitjans públics i privats.

P. S. Ja sé que això no es fa, però a l'espera d'anar passant pels blocs corresponents, felicito des d'aquí els blocs amics -també els altres- que han obtingut algun dels premis que han concedit ara fa res aquesta i aquesta altra institucions. Ja és hora que la virtualitat comenci a acostar-se, en premis, al paper.

Just en aquest moment acabo de llegir una divertida notícia també sobre economia literària. Un pot acabar pensant que això de les lletres i els números no acaba de lligar.

assumptes exteriors... i interiors

Deixant de banda el futur exterior de la literatura catalana (i els llibres de no ficció –un 70 % de la lletra impresa negociada segons diuen alguns-, i la cultura en general), que auguro en expansió important dintre d’uns límits, sembla ser que en les tendències generals globals destaquen la ciència-ficció, la temàtica ambientada en la segona guerra mundial i la novel·la negra; cap novetat en l’interès per aquest darrer gènere.

Dissabte a la tarda en una vila empordanesa que segons el cens de 2006 compta amb 10.588 habitants repartits en dos nuclis urbans. Fa temps hi havia una llibreria –vista i no vista- on gairebé només venien llibres; ara, el local l’ocupa un bar. Queden dos llibreries-papereries que s’encarreguen de fornir de part de l’aliment espiritual a la població. Tinc ganes de continuar llegint Bladé. En una de les llibreries em confirmen que no tenen el segon llibre de la seva Obra Completa; en l’altra, més explícits, em diuen que mai no han treballat amb Cossetània. En totes dues veig llibres que em podria comprar, però que ara no m’interessen. Cap problema, sempre tinc lectures a mà a casa i no m’importa l’espera. Em pregunto, però, una vegada més, qui va ser primer, si l’ou o la gallina, és a dir, els propietaris de la llibreria o el servei de l’editorial. I la relació lector i llibreter?

Em temo que el discurs de cloenda de la Fira que va fer Baltasar Porcel no tindrà tan predicament com el d’en Monzó. L’enllaço aquí per si el voleu repassar. Què voleu, a mi també m’agraden els clàssics.

P. S. A veure, anem o no anem a Venècia? Va, ara que ja anem embalats, aprofitem-ho. El que de moment sembla és que encara no ens toca allò que deia en Pujols que ho tindrem tot pagat, i compte de no creure's excessivament allò que afegia: Al cap i a la fi, i pensant-hi bé, més valdrà ser català que milionari.

aniversaris

Que curiós, avui s’ha inaugurat la Fira de Frankfurt amb la presència destacada de la cultura catalana i just avui, un 10 d’octubre, van néixer dos escriptors catalans –potser també d’altres, però jo en aquest moment no ho sé- que em són propers i que rellegeixo de tant en quant. En Joan Maragall va néixer l’octubre de 1860; la Mercè Rodoreda hagués fet 99 anys tal dia com avui. No sé si algú va fer alguna cosa per fer coincidir aquestes tres dates, sobretot la darrera

De la Mercè Rodoreda us trio una altra vegada una flor, dolça amarga i dolça. M’agrada perquè exemplifica vida, mort i vida; els matisos, els vostres...

Té el calze ple de mel. És una flor adormida, una mica fora de temps. Les abelles van i vénen. S’hi acosten. Amb la pota cullera agafen mel i omplen tupins i perols. Algunes moren emmelades. Tot molt fde presa, amb molta agitació. Quan el calze queda buit de mel i respira, la flor es mor. I en neixen de noves. I vinga abelles!

I de Maragall, la penúltima estrofa de l’”Oda a Espanya”. A veure sí es veritat. En tin importants i fonamentats.

Salva’t, oh! Salva’t de tant de mal;
que el plor et torni fecunda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

Que puc dir de la Fira? Només en sóc un espectador llunyà i m’he de conformar amb el que veig i llegeixo als mitjans. Sobre el que veig puc opinar, sobre el que diuen els mitjans i jo he comprovat, també. De la resta, en faré més o menys cas, segons qui ho digui. Amb el parlament d’en Quim Monzó i amb la cerimònia inaugural m’ho vaig passar bé, força bé; no només no vaig passar vergonya –tot podia ser- sinó que em va agradar més enllà del que podríem considerar dignitat; en fi, que la part que vaig veure em va semblar francament encertada. Qua després alguns diaris facin interpretacions directes o indirectes que s’apartin de la meva percepció, no té cap importància. Per exemple, “El Mundo” d’avui –s’ha de llegir de tot- dedica més d’una sisena part de la narració-valoració de l’espectacle a una anècdota i la resta no és precisament un model de crònica. Per cert, l’enviat especial firma C. À ROLDÁN: sempre s’aprèn alguna cosa nova, com a posar accents a les inicials. En fi, llegiu i jutgeu, si voleu, l’interessant inici:

Hasta el momento de apagarse ayer la luces en el Schauspicifrankfurt, donde se representó el espectáculo ‘un paseo por la cultura catalana’, los ojos de todos los periodistas presentes en la sala revisaron una y otra vez cada una de las butacas a la espera de la gran sorpresa: la presencia del escritor Eduardo Mendoza (‘La ciudad de los prodigios’), uno de los autores catalanes que escriben en castellano que no fue invitadoa la Ferai de Frankfurt hasta el último suspiro y que declinó finalmente su asistencia. En el escenario, iba a actuar su compañera sentimental, la actriz Rosa Novell, y sucede que pocas veces donde esté ella no se encuentre él.
Pero la cosa se quedó en una expectativa no cumplida...

Res que continuo llegint el que diuen alguns companys i companyes dels blocs o de blogs:


El bloc d’en Francesc Puigcarbó

El café d’en Litus

El llibreter

Des del meu mar

Entrellum

La segona perifèria



I com que sis ja són prou, si cal buscar més enllaços, aquests dies toca anar a L'EFECTE FRANKFURT; i en van set.



I demà serà un altre dia i continuarem llegint els nostres autors preferits i alguns de nous, i potser dintre d'un temps ens arribaran més traduccions d'obres de la literatura alemanya.

monòleg exterior a l'interior

poso al tele quan toca carles santos abans m’he llegit el discurs inaugural d’en monzó m’ha divertit demà en diran la seva ho llegiré parla del romanticisme de casals i més tard apareix el seu parlament emotiu el cant dels ocells interpretat per un violoncel·lista alemany el cant dels ocells acabarà substituint els segadors encara ningú no ha demanat un himne integrador o si és estrany mentrestant diversos programes de tv amb el tema de la llengua mai com a element central però és el que apassiona més en el programa d’en puigbó d’ahir va crear més polèmica que la independència confrontació de realitats i utopies potser veurem retalls de premsa alemanya amb opinions sobre la cerimònia inaugural la llengua una altra vegada la literatura n’és subsidiària en monzó és un magnífic inventor d’històries entre el classicisme i el romanticisme només hi ha aquests dos ismes la resta en són filials había una vez un lobito bueno benvinguts passeu passeu el ministre de finances alemany felicita el director de la fira del llibre alemanya per la seva valentia en convidar una cultura sense estat o és una llengua o és una literatura encara ara ens en fem o ens en fan un embolic ai si no fos per la llengua llum en un oli no sé si és així l’orquestra andorrana mira les bombolles plenes de fum les bombolles són atractives quan esclaten queda una estona el fum i no taquen a ningú el fum desapareix i no se sap si contamina el director de la fira és el segon director de la fira això és un pessebre diu algú s’han gastat 12 milions diu un altre no són 24 diu el tercer no comptes els que els discursos dels polítics estan plens de sagrantanetes diu l’escriptor n’he vist un fragment suposo que faran una repetició de tot i ho gravaré o no parla molt de pressa si la lluna feia el ple també el feu la nostra pena el recordo encara al price desl poetes en toti també reinterpreta el cant dels ocells en l’ordre en la pau i en el treball en la difícil i merescuda llibertat no et fot per què fan tanta por les parles més que les gents entre els amics de parles diferents es parla poc de parles no sé si hi ha boris becker entre el públic jo preferiria veure la claudia per què en parlaran més els mitjans d’aquí que els d’allà proposo un premi nobel per a tots els escriptors catalans de tots els temps no s’ha donat mai seria un acte valent el lector televident s’ho ha passat bé amb la part que ha vist de la llarga cerimònia no ha vist el parlament de montilla però no li importaria veure’l i sentir-lo encara que ha vingut algú de l’alguer embolicat en cel·lofana es pregunta carles santos interpreta els segadors en clau de Sol a l’exterior en perejoan reivindica la paraula

el lector televident que ha acabat parlant en tercera persona mira el rellotge és tard



res més moltes gràcies bona nit

intercanvis?

Només acabar d’escriure el post anterior em miro les novetats de catapings i em trobo això. El meu coneixement de la llengua alemanya –tres hores (?) de classes setmanals durant dues o tres setmanes amb una professora particular danesa abans de marxar a Freiburg, ja fa molts anys- no em permeten captar els missatges escrits, però no em sembla reconèixer cap autora alemanya, i em fa l’efecte que no es tracta d’això. Sigui com sigui, sembla que la publicitat de la fira de Frankfurt ha fet efecte i que alguns alemanys tenen interès a mostrar la seva obra en els espais catalans. Benvinguts siguin.

(Aquesta nit, a Àgora -canal 33-, Bargalló, Porcel i Antoni Comas parlaran de Frankfurt i del futur de la llengua, bé, al menys el títol del programa és Frankfurt: la projecció d'una llengua. Ja es veura com enfoquen el tema, perquè a la ciutat alemanya em fa l'efecte que més aviat es projectarà la literatura i la cultura catalana.)

de burros i altres animals

El senyor Maragall, el que ara dirigeix els destins de l’educació del país, deia l’altre dia que en els centres d’ensenyament com menys normes millor, que quan hi ha un problema cal que es reuneixin les dues parts, que vingui el mediador i arribin a un acord. Així li va al país: improvisació espectacular i campi qui pugui : autoritzacions i desautoritzacions segons el criteri del dia en els centres d’ensentament mentre que en altres àmbits, sobretot els econòmics, el detallisme és aclaparador.

No us penseu que ara afegiré la meva opinió a l’assumpte del vel –o era el bel?- islàmic. En una societat democràtica com la nostra són els nostres representants els que han d’actuar i a nosaltres ens queda la prerrogativa (?) d’enviar-los a casa si considerem que són uns incompetents (això sí, amb un bon coixinet econòmic de per vida, nja que s’han desvetllat per aconseguir que tot funcionés a la perfecció).

No afegiré la meva opinió perquè considero que després de segles de suposada evolució, l’espècie humana encara és incapaç d’entendres ella mateixa, que la seva evolució és la seva penitència –permeteu-me el terme religiós, perquè jo, com vosaltres, no puc abstenir-me de fer servir el que és el signe més important de la nostra evolució, i que cadascú entengui religió o transcendència des la seva pròpia òptica i vivència-.

Com que no especificaré el que penso sobre el vel islàmic –anècdota elevada a categoria o categori rebaixada a anècdota- us compensaré –orgull humà- amb un fragment d’una obra escrita el 1417 per un cristià convertit a l’islamisme. Diu el rei dels animals:

“E ab la fi que sapits clarament que nosaltres, animals, som de pus gran noblesa e dignitat, que vosaltres no sóts, e que, per rahó e ab bon dret nosaltres devem ésser vostres Senyors e vosaltres nostres sotsmesos e servicials, leixant donchs entre molts nobles e enginyosos animals los quals amb dos o tres mots vos farien callar com un mut, volem e de present deleguem que l’ase ronyós de la coha tallada vos haja a respondre, quant que el sia lo pus malastruch e miserable animal que sia en la nostra cort. E pertant adrçat-vos a ell, proposant-li totes vostres rahons e provant ço que havets dit contra nosaltres ésser veritat.” Per què girant-me, jo viu de costa prop de mi un mesquí e malhaurat ase, tot escorxat, vormós, ronyós e sens coha, loqual (com jo crec) no hagués valgut deu diners a la fira de Tarragona, e tingui’m per escarnit, coneixent clarament que ells fahien bef de mi. Tota vegada, pus per temença que no per vergonya, me calgué contentar-me’n e pacientment comportar. E, en açò estant, girant-se devers mi, l’ase ronyós me dix:

Llibre de Disputació de l’Ase contra frare Encelm Turmeda. (darrera edició a Moll, em sembla. A Internet només trobo una edició en francès)

No cal dir que el més ronyós dels animals, el de pensament més lent, guanyà en la seva disputació el savi Turmeda, com encara ho faria al segle XXI, responent, per exemple, a les bestieses referents a la roba que Turmeda al·legava per demostrar la primacia dels humans sobre els animals. I és que els assumptes de la vestimenta no poden provocar més que rialles condescendents entre els qui saben que aquesta no és la qüestió sinó una manifestació més de la misèria humana.

Avui es queixava Narcís Garolera de la manca d’interès per l’obra de Jacint Verdaguer a la Fira de Frankfurt. Comparteixo part dels seus arguments, però, encara que no arribi tan lluny la meva veu, deixeu-me queixar aquí per l’oblit de clàssics com Turmeda que, n’estic segur, amb una mica de publicitat es convertirien en bestsellers mundials i demostrarien que quan els altres anaven o no existien, els catalans ja havien arribat.


P. S. Espero que arsvirtualis no només ens indiqui els actes a Colònia sinó que ens en faci cinc cèntims de com han anat. Quedem així?

entrellats

Llegeixo que ha estat adquirit per la Generalitat l’arxiu de Puig i Cadafalch: 400 capses –no s’especifiquen mides- sobretot amb documents personals. S’han pagat 1.442.000 euros, és a dir, aproximadament el que guanyo jo en tres mesos. De sobte se m’acut –esborreu-ho després de llegir-ho- que quan la Generalitat necessita adquirir un bé cultural d’interès general hauria d’expropiar-lo, com sol fer amb béns més materials per construir carreteres, per exemple; encara que, per altra banda, els propietaris de béns culturals d’interès nacional als quals el que tenen els fa més nosa que servei, sinó no ho tindrien encapsat, els haurien de cedir gratuïtament a les institucions públiques pertinents, que sovint ho continuen mantenint de la mateixa manera..

Deixant de banda els papers, que consultaré en el moment que els desencapsin, de l’obra de l’arquitecte, potser l’edifici que m’agrada més d’entre els seus que conec és la casa Ametller, d’un racionalisme important malgrat les aparences. També em diverteixen els dos Hermes de la plaça de Catalunya, ara madrilenys, que ja em van servir per il·lustrar un post.

És curiós, però, que sovint confonc Puig i Cadafalch amb Domenech i Muntaner. Suposo que deu ser per la i entre els cognoms i la ch que comparteixen. D’aquest darrer, del qual he fotografiat algunes obres darrerament (el sant Jordi amb l’estranya llança de fa uns posts, per exemple), em fascina especialment una casa que tinc prop de la meva i que fotografio de tant en tant (fa uns dies, en veure’m tan aficionat, m’hi van deixar entrar). M’agrada fotografiar aquest detall, sempre, més o menys, des de la mateixa perspectiva però a diferents hores del dia:





















No sé fins a quin punt aquesta imatge obsessiva es correspon amb mi mateix. No, no intentaré dir-vos-ho no només per què no ho sé prou bé, sinó per què tampoc no és qüestió de fer autopsicoanàlisi aquí. Amb tot, m’atreu la diferència que podeu observar segons que la imatge l’hagi captat de dia o de nit. En el primer cas, la sensació de miratge és evident: aquests reflexos, amb la gent que sembla que camina entre les punxes suavitzades de la reixa, matèria inert i dinàmica que es confonen i es fonen, i finalment fugen. A la nit, es produeix la paradoxa que els dos elements queden més separats, són més nets els espòndils de ferro–al menys a les meves fotos- i agafen més força, no sabria concretar si més dramatisme. No cal dir que jo prefereixo la nit, perquè sempre m’ha semblat amb menys ombres, més clara, amb menys fantasmes, sense les contínues confusions diürnes, malgrat que se sol dir que la nit és més propícia a la divagació, a dir i a fer allò de què et penedeixes a la llum del dia. Potser sí, encara que sovint penso que són una llàstima aquests penediments condicionats pels factors lumínics i els fantasmes diürns.

Ah, per si no l’heu reconeguda, és la casa Thomas, al carrer Mallorca. A l’interior es veuen els mobles de “La Favorita”. Mai no he aconseguit veure clients, ni tan sols dependents. Algun dia baixaré i demanaré a algun turista que em faci una foto des de fora.

P.S. Ahir titulava convergència un post sobre el canal 9 i TV3 i avui em reafirmo en les meves apreciacions, sempre parcials. Avui, casualment, m’he trobat amb una entrevista de Puigbó al president Pujol a 8TV, el canal del grupo Godó. Sempre és il·lustratiu i divertit escoltar en Pujol, tot i que sempre fa trampa, com el bons polítics. Em quedo amb dos moments absolutament parcials: un de frívol, aquell en què el president pregunta a Puigbó la seva edat i el presentador dubta per un moment a dir-li que té 49 anys, i ja al final, el moment en què afirma que hem perdut l’orgull de ser catalans; aquí caldria un comentari llarg, però això és un P. S.



I a TVE2, em miro i escolto el programa de Joan Tapia (com em desagrada, pura subjectivitat, aquest personatge) que protagonitzà, tal com us anunciava ahir, Bargalló. Ni tinc ganes ni és el moment de fer un resum, però crec que hi ha hagut una clarificació important del tema de Frankfurt, í és que no hi ha res millor que recórrer a les fonts originals, sobretot a aquelles que tenen una visió de conjunt important. No sé si algú, des dels blocs, farà el que jo no faig i ho farà d’una manera completa, però mereixeria la pena. I agafant dues afirmacions ben concretes, com en el cas anterior: els efectes de la fira quant a les traduccions es veuran sobretot al 2009; i segona, un país amb estat podria tenir un Nobel de literatura després de la fira (cas de Portugal)...

Frankfurt es clarifica

La notícia és la mateixa, però titulars, interpretacions, ordenació dels elements, oblits, adjectius estratègicament situats, etc., fan que els matisos siguin considerablement diferents en alguns casos, o fins i tot sorprenents. Per exemple, el primer diari diu: Hi figuren, "per decisió pròpia", autors catalans que escriuen en castellà..., mentre que el segon, en un redactat pràcticament igual (qui copia a qui?), diu: A la llista no figuren, "per decisió pròpia", escriptors catalans que escriuen en castellà ... (remarco el no); d'acord un error, però cada dia tenim menys temps per llegir el diari, i encara menys per llegir-ne uns quants. Ah, segur que no cal que us posi els noms dels diaris. Llegits els diaris, ens clarificarà Bargalló alguna cosa demà a la nit (veure nota al final)

Els autors en català tindran tot el protagonisme a Frankfurt

Els escriptors en castellà declinen la invitació a assistir a la mostra

Hi figuren, "per decisió pròpia", autors catalans que escriuen en castellà com Eduardo Mendoza, Juan Marsé, Javier Cercas, Enrique Vila-Matas i Carlos Ruiz Zafón. Segons Bargalló, aquests literats han declinat la invitació a assistir a la mostra per no restar protagonisme als escriptors en català.

El director de la Fira de Frankfurt, Jürgen Boos, ha manifestat que li sembla "correcte que es doni prioritat als escriptors catalans que escriuen en llengua catalana", si bé ha revelat que "els autors que escriuen en castellà també estaran a la fira, com Carlos Ruiz Zafón, convidat pel seu editor alemany i espanyol, i Eduardo Mendoza, que presentarà la traducció a l'alemany d'una de les seves novel·les, Mauricio o las elecciones primarias".

Gimferrer, Porcel, Monzó, Mira i Riera encapçalen la llista 130 autors convidats a Frankfurt

A la llista no figuren, "per decisió pròpia", escriptors catalans que escriuen en castellà com Eduardo Mendoza, Juan Marsé, Javier Cercas, Enrique Vila-Matas o Carlos Ruiz Zafón, segons que ha dit avui a Frankfurt durant la presentació del programa de la cultura catalana el director de l'Institut Ramon Llull, Josep Bargalló.


Montilla quita hierro a las ausencias de Frankfurt y augura que será un éxito

El president respalda en el Parlament la labor del Institut Ramon Llull y defiende la libertad de los escritores de declinar la invitación

Las respuestas obtenidas por Bargalló fueron, a la postre, negativas, pese que inicialmente alguno de los convocados mostró buena disposición, no secundada por el resto. En general, los escritores consideraron que la propuesta que se les hacía era excesivamente ambigua o inconcreta, que llegaba con retraso y que no les reconocía como miembros de la cultura catalana, sino como comparsas de la embajada

Juergen Boos: 'Volem els escriptors que no coneixem, els que escriuen en català'

Monzó farà el discurs inaugural de la fira i Porcel, el de cloenda

El programa definitiu de la cultura catalana a la Fira Frankfurt, presentat avui, no ha descobert cap gran secret. Però el director de la fira, Juergen Boos, sí que ha estat la sorpresa de la vetllada. Boos ha estat contundent: 'Els escriptors que volem tenir aquí són aquells que no coneixem, els que escriuen en català'. A més, els escriptors que escriuen en castellà han declinat la invitació, segons Bargalló, per cedir tot el protagonisme als autors catalans.

P. S. Algú em pot traduir el parlament de la meva admirada Imma Monsó.

Nota:

A la 2 de TVE, dijous 2/4 d'11:
Geometria variable: Títol: “Josep Bargalló i les claus de la Fira de Frankfurt”

clarificant

Suposo que els qui no som escriptors amb agent i editor i per tant no estem en els entrellats interiors del món del paper, no acabem d’entendre prou bé com funciona això de la Fira de Frankfurt. Aquests dies, però, llegint la premsa i algun bloc ens anem aproximant a la realitat real, que no se sap si és senzilla i es vol complicar o és complexa i es vol simplificar.

Entre la lectura de “La Vanguardia”, on escriptors en castellà i en català hi diuen la seva, i el darrer post de JC Girbés a Tirant al cap, la cosa sembla que em queda més clara. A veure si ho sé concretar:

1. La fira és un aparador internacional de la literatura catalana, i alguna cosa més.
2. La fira no ven els escriptors sinó les seves obres.
3. La venda de les obres dels escriptors no depèn d’ells mateixos sinó dels seus agents i editors, dels contactes que ja tenen i dels que puguin fer (no sé en quina proporció i m’agradaria saber-ho, però no m’és imprescindible).
4. La presència d’escriptors a l’aparador influirà mínimament en la venda (traducció i comercialització) dels seus llibres.
5. Quan algú diu que la fira permetrà el coneixement de la literatura catalana a Europa es refereix al fet que a partir dels contactes i contractes que es facin , algunes obres d’alguns escriptors catalans seran traduïdes i posteriorment llegides, en cap cas s’entén que els lectors alemanys entrin al recinte firal i surtin amb quatre o cinc llibres en alemany, menys en català, que els acostin a la nostra literatura.
6. La literatura en llengua castellana necessita menys els aparadors que la catalana. Qualsevol polèmica sobre si han d’anar uns o altres, i en quina mesura, té una importància relativa en l’expansió posterior de la literatura catalana traduïda.
7. El paper de la Generalitat catalana (quin protagonisme tenen els altres països de parla catalana en la fira?) a través d’alguna de les seves institucions no l’he aclarit del tot. Els polítics encara són més misteriosos que editors, agents i escriptors.

Em quedo de moment amb els set punts anteriors per intentar començar a entendre que és això de la Fira de Frankfurt. Espero que més endavant pugui arribar a endinsar-me una mica més en la qüestió.

Deixant de banda la fira i entrant en un tema que potser no toca en aquest post, crec tenir la certesa que la pervivència o expansió de la llengua catalana depèn molt més del que passi a l’interior de les terres on, en més o menys mesura, encara és parla la llengua, i que el paper de la literatura, aquí i allà, té més importància com a element cultural i de prestigi (de fora complexos i el que vulgueu afegir-hi), que no és poca cosa, que com a factor determinant en els dos aspectes que assenyalo més amunt –no cal insistir que els resultats seran el coneixement de la cultura i de la literatura traduïda, és a dir, mediatitzada. No sé si m’equivoco molt en tot el que dic, però estic disposat a rectificar; penseu que jo surto poc de casa i la meva visió és molt limitada.

Una nota marginal. Al bloc de JC Girbés hi ha uns quants enllaços sota l’epígraf “Escriptors amb bloc”. Desconec si la tria està feta només a partir d’escriure i tenir bloc o també es té en compte el fet d’haver publicat en paper. Dono per descomptat que es tracta d’autors de literatura de ficció... I parlant, parlant, m’adono que he sobrepassat un altre cop el límit que demana l’escriptura que s’ha de llegir en pantalla i no és convenient afegir, com m’havia proposat en començar, les respostes d’alguns autors a les preguntes següents:

1. ¿Ha recibido alguna propuesta institucional o privada para ir a Frankfurt?
2. ¿Qué espera de la feria?
3. Tiene que haber presencia de autores en castellano en la representación oficial catalana? (remarco oficial)

Va, em decideixo: les respostes de Porcel, que són curtetes, diàfanes i il·lustratives, i la meva dosi d’ironia, mínima:

1. No lo sé.
2. No lo sé.
3. No lo sé. (Mis respuestas reflejan escepticismo y fatiga).

Prou.