Els concursos són un dels grans
recursos dels canals de televisió. Destaquen els musicals, entre els
concursos clàssics, sobretot els que presenten i busquen noves veus.
No sóc gaire aficionat a cap tipus de concurs en el mitjà que
sigui, i tampoc als musicals, on abunden concursants de pena al
costat de veus excel·lents, sovint amb jurats peninsulars
esperpèntics que en els darrers temps es dediquen a exposar les
seues valoracions positives o negatives entre una bona dosi de
vituperis que pretenen ser irònics i que són d'una vulgaritat
exasperant, que els concursants han d'aguantar impertèrrits: tot per
la fama!. En definitiva, cada públic té la televisió que es mereix
i així van les audiències.
Fa unes quantes setmanes que a TV3 fan un concurs musical que em sembla modèlic. Imagino que hi ha hagut una preselecció dels concursants, de manera que la qualitat mínima ha quedat garantida de bon començament i a hores d'ara es fa difícil triar un guanyador. El quartet que forma el jurat, d'un variat equilibri entre la rigorositat musical i la espontaneïtat emocional, en cap moment intenta ferir els participants amb les seues intervencions, sinó que és més aviat amable i positiu, fins i tot quan descarta... En fi, que fa de molt bon veure; no, més que això, que sorprèn la qualitat dels participants i el bon “rotllo” general. Una característica singular de Oh Happy Day és que el concurs és per a grups corals. Entenc que aquest fet s'inscriu no només en la voluntat de donar a conèixer les corals d'un país amb tanta tradició en aquesta modalitat artística, sinó que també és una picada d'ullet a la tendència política i social que ens acabarà duent allà on volem i que es podria resumir en entre tots ho farem tot.
Si hagués de retreure una deficiència a la mecànica del concurs, només se m'acudiria dir que trobo a faltar que no es demani que tots els grups passin per la interpretació d'una mateixa peça. Ja sé que cada coral té la seu idiosincràsia i que la llibertat d'elecció és un bé inalienable i allà cadascú amb la seua tria, però veure com se'n surt algú en circumstàncies obligades, inesperades...
Sé que no em faran cas, però si s'esdevé que cal arribar a un hipotètic desempat, jo demanaria que interpretessin el meu cor preferit que, ara més que mai, es troba en sintonia amb el país del present i no se sap si del futur i, a més, seria una bona celebració del bicentenari del naixement de Verdi. A veure què.
I si no pot ser, una altra de les meues opcions preferides, que també crec adient al moment, és aquesta:
4 comentaris:
Molt d' acord amb la teva percepció dels concursos musicals.No puc opinar del Happy Day perquè no l' he vist cap dia.
M' encanta el cor dels esclaus de Nabucco i és un bon repte per a qualsevol cor.
El mateix pel que fa a les cançons del Carmina Burana.Fa anys vaig participar en un concert .
De tota manera són exemples de cors on la quantitat de participants és molt important per aconseguir l'efecte espectacular.Interpretat per una coral petita no és el mateix per molta qualitat que hi hagi.
Ja saps de la meua incompetència musical, Assum, però algun dia te'ls pots gravar, a veure que et sembla.
És veritat, tant Nabucco com Carmina Burana necessiten un cor idoni, però encara que només fos com un joc, m'agradaria veure com surt en les veus d'una agrupació relativament petita; a Va pensiero sobretot, potser li escauria un cert aire d'intimitat.
Vols dir? més que íntim és èpic.Tu ho vas dir, expressa el sentiment d´un poble i es pot traslladar perfectament al nostre. Vaig repassa la lletra:
Oh mia patria si bella e perdita!
....
Le memorie nel petto raccendi,
ci favella del tempo che fu!
per això mateix, Assum, cada persona del poble pot cantar aquesta lletra, aquest desig íntim, i a poc a poc unir-se totes les veus. Sembla que ho veig :-)
Publica un comentari a l'entrada