la fixació dels mots

És curiós com alguna vegada per donar consistència significativa a algun mot que fem servir i que pot resultar controvertit ens aferrem als diccionaris, com si els diccionaris tinguin una veracitat que supera la de la nostra experiència, la nostra veritat més assumida, més reflexivament provada o més inconscientment sentida. No recordem que els diccionaris només fixen els mots amb un cert retard i són els parlants que poden transformar-ne el seu significat? Després, el diccionari recollirà, o no, el nou ús.

Hi ha vegades, però, que abans que el diccionari reculli una nova accepció d'un mot vell, alguns parlants ja li atribueixen la definició imaginada. Passa, per exemple, amb la paraula pàtria, a la qual se li afegeixen uns matisos polítics, partidistes, que originàriament no té. “Dolça Catalunya, pàtria del meu cor...”, que deia Verdaguer... Quina era aquesta pàtria de Verdaguer? Doncs segons el diccionari la terra on hom ha nascut. Que aquesta terra tingui uns horitzons molt o poc llunyans, que la vista abasti els seus confins, ja és cosa de cadascú. Per a Verdaguer els horitzons eren extensos; per a alguns conciutadans seus, molt més; per a altres, no devien anar més enllà del que abastaven amb la vista o unes poques hores de camí a peu o en mula. Per a la Guardia Civil -Todo por la Patria- l'accepció del diccionari que he transcrit no tenia (té) validesa, el concepte era polític, constitucional, no necessàriament lligat al seu lloc d'origen (o d'adopció).

Amb la paraula país, la polisèmia, la del diccionari i la dels qui fan servir el mot, es multiplica i cal recórrer a la polisèmia d'altres conceptes: nació, estat... I encara al seu ús diacrònic... Inacabable.

Jo, que tinc unes tendències romàntiques molt marcades, prefereixo la paraula país a la de pàtria. En la meua ment (també m'agraden els clàssics antics) i en el meus sentiments té unes connotacions de terra, de terra concreta que es pot tocar i gaudir, de terra limitada per un paisatge i una gent, de conjunt comprensible i assumible, unes connotacions que no trobo a la paraula pàtria, que em sembla més abstracta, més manipulable, potser més oficialment pervertida.

Nascut en territori fronterer, més prop del Maestrat o del Matarranya que de l'Empordà, el meu país era inicialment un territori de proximitat que he anat ampliant amb el temps. En aquest país meu -repeteixo: meu; cadascú té el seu popi país- no existeixen fronteres administratives ni variacions substancials en els darrers segles, potser perquè una de les poques marques que reconec és la de la llengua. A vegades vull distanciar-me i anar més enllà d'aquesta limitació qui sap si mesquina de petit país, però sóc incapaç, no trobo la forma, ni des d'un enfocament clàssic ni des del modern. També he de dir que aquesta mancança d'horitzons més amplis no em treu la son, al contrari, em facilita el descans. No vénen per aquí els meus maldecaps, no.

diccionari de grec, de quan estudíavem en castellà

Vaig buscar una paraula en el vell diccionari de grec. A penes si recordava l'ordre de les lletres de fa tant temps. Vaig anar mirant. A la segona pàgina, en tinta blava i en la lletra maldestra que conservo, el meu nom i els anys dels tres darrers cursos: cinquè, sisè i preu; després, l'oblit. Em vaig llegir el pròleg: paraules d'altres temps, de quan parlàvem català, estudiàvem en castellà i apreníem francès, llatí i grec, en aquest ordre. Que curiós que precisament aquests dies estigui llegint una novel·la que es diu La muerte de Pitágoras.

El presente “Diccionario griego-español” no está destinado a los maestros de la lengua griega, ni siquiera a los muy adelantados en su estudio, sino a los que empiezan a cursarla y, muy especialmente, a los alumnos del Bachillerato.
Un diccionario escolar se distingue, ya a primera vista, por su menor tamaño; y en su composición pueden seguirse dos procedimientos: cabe el intento de conservar íntegro el caudal de voces de la lengua, dando sólo la significación fundamental de cada una sin distinción de matices, usos, giros y construcciones especiales, y cabe también reducir el número de vocablos al léxico de determinados autores u obras y aprovechar el espacio ganado con esta reducción, para el señalamiento de regímenes, frases y empleos que facilite la interpretación acertada de la voces insertadas en cada uno de los pasajes en que aparezcan.
[...]
Poco, en verdad, hubiera hecho falta para satisfacer las exigencias de los tres cursos de clase alterna de nuestro bachillerato actual; pero los autores no han tratado de remediar solamente la necesidad práctica del momento, y en este pensamiento han dado a su obra la extensión acomodada a un bachillerato clásico propiamente dicho, tal como existe en muchas partes de Europa, y como es de esperar se establezca alguna vez en nuestra patria. Mientras esto llega, el trabajo podrá ser también útil a la mayoría de los que cursan griego en la Universidad.

Pabón-Echauri: Diccionario griego-español. Bibliograf (1964)

Més avall, els autors concreten els escriptors i les obres que han fet sevir per elaborar el lèxic del diccionari:

Esopo: Fábulas. Nuevo Testamento: íntegro. Jenofonte: Anàbasis, Ciropedia, Recuerdos de Sócrates, Historia Griega. Platón: Diálogos leídos en las escuelas y especialmente los que se refieren al proceso, prisión y muerte de Sócrates (Apología, Critón, Fedón, etc.), a más de Protágoras, Gorgías y otros de igual carácter. Anacreonte y anacreónticas. Homero: Iliada y Odisea. Heródoto: íntegro. Tucídides: íntegro. Sófocles: íntegro. Demóstenes: Olínticas, Filípicas, y Discurso sobre la Corona.

Passo pàgines i arribo al darrer mot del diccionari: ὤψ, ὠπός. El mot intervé en els compostos diplopia, etíop (natural d'Etiòpia, és a dir, de cara encesa), metoposcòpia, miop, prosopopeia...

 

Tot tan prop i tan lluny...

mots

67 euros, i a partir del 29 de març ja podrem tenir el nou diccionari normatiu que l’IEC publica coincidint amb el seu centenari (a Internet encara no l'han actualitzat, és clar). Ens serà possible comprovar que algunes paraules que fèiem servir ja són correctes; en total 2422 –jo hagués preferit un 2442, per allò del cap-i-cua, i no crec que haguessin tingut problema a trobar-ne 20 més-. Sembla que a partir d’ara, després de fer un pica-pica (us pensàveu que perquè ho deia la vostra àvia era una paraula “correcta”), ja podrem anar al bingo amb el cap ben alt i amb un pírcing encara que no siguem cap bala perduda. També podrem dir orgullosos, sabent que no ens ho podran discutir, que som internautes i visitem webs i entrem en algun xat –jo fins ara em mostrava poc inclinat a xatejar- No sé si podrem dir que tenim un bloc on escrivim posts, encara que aquests dos mots ja els recull el termcat, i també blocosfera, però no catosfera, ai! A mi també m’agradava força, però no ha pogut ser, la paraula dip per designar els blocs, per allò de les Històries naturals de Perucho, però entenia que se semblava massa a rip (reminiscències espriuanes, també), encara que ben mirat i tenint en compte les morts sobtades en el nostre mitjà i el vampirisme, les connotacions no deixaven de ser ben clares.


El que m’agradaria és que, a més del diccionari, en aquesta edició s’inclogués un quadernet amb només les paraules noves i amb les modificacions de les ja existents en l’antiga edició (6000?), així no ens el caldria tornar a llegir el nou volum de la a a la zeta per descobrir-les, que un ja és gran i té prou feina. Tornant a les novetats, sembla que apareixen mots de fora del territori català, entre els quals destaco una paraula andorrana que, com moltes altres, desconeixia: pitavola, aquí papallona, en altres llocs paloma i aneu a saber quants noms més. El que dubto que s’hagi modificat és la qüestió dels accents, que a alguns parlants occidentals ens porta bojos. Per qué he d’escriure accents oberts a sobre de es que pronuncio tancades, com la que encapçala aquesta oració? Ja en parlarem més endavant i potser fins i tot obrirem un debat nacional.

En fi, que prevec que, coneixen el país i els seus habitants, per Setmana Santa el Diccionari ja sortirà en les llistes dels llibres més venuts.


P. S. A la tertúlia ens volen fer participar en la felicitat. Mot complex, de múltiples interpretacions.