desè aniversari

Maria Mercè Marçal (13 de novembre de 1952 – 5 de juliol de 1998)


Damunt un cel de fil
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
avui regna la lluna, amor,
i cap flor no es tanca.

“Foguera joana”



He estimat un arcàngel a ple vol,
seda de bosc al cabell i a les ales.
He trencat als seus ulls com la mar a les cales
d’un país on les bruixes ja no duen més dol.

En solell blanc de boira i en obaga de sol
l’amor ens ha parat un devessall de sales.
El setè cel, on és, si no hi menen escales?
Quin camí mig embasten els núvols del trebol?

Hi ha un paradís perdut rere aquest cap de broma.
He sentit a la galta un fregadís de ploma
i a la boca l’or viu de la bresca de mel.

No sabria pas dir: ¿era nit o de dia
que he estimat un arcàngel a frec de la masia
i he tocat, de puntetes, amb els cinc dits al cel?

“Raval d’amor”



Aquest enyor, al caire tallant d’un ganivet:
no l’osca el temps, ni el rovell no l’escanya.
L’esmolet passa cada matinada.
La meva sang no sap altre camí.

“Sang presa”



S’estalonen l’infern i el paradís.
I el bressol i la tomba, i les paraules
i el cos: país natal, exili.

“Desglaç”