desapassionadament

Conec l'Antoni Bassas públic des del principi, el de la tele, el de la ràdio, el de les retransmissions esportives, el de les entrevistes. En els darrers anys l'he vist pel carrer de tant en tant (devem compartir Eixample) , gairebé sempre sol, apressat; la setmana passada el vaig veure passar per davant de la UB, ja d'esquena, amb la mà agafada a la de la que deu ser la seva dona, silenciosos. Feia ja dues setmanes que havia anunciat que plegava de Catalunya Ràdio. Cada vegada més he anat associant Bassas amb Castellet -en l'aspecte físic, s'entén: aquest lleuger encorbament del cos prim que sembla que aguanta una carrega feixuga-.

En Bassas professional sempre m'ha semblat una persona equànime, assenyada, poc donada a l'exageració, independent i, sobretot, creïble, una característica escassa, al meu entendre, entre els personatges públics. A penes conec el Bassas radiofònic dels darrers anys perquè a penes escolto la ràdió, tot i que des de fa dos o tres mesos sentia el seu programa més o menys de quarts de vuit a quarts de nou (la Joana no pot viure sense la ràdio) i la veritat és que en aquest horari el programa em posava nerviós amb tantíssimes interrupcions publicitàries a l'espera que parlessin d'allò que havien anunciat i que m'interessava, però que no acabava d'arribar abans que em toqués anar cap a la feina.

En resum, que el Bassas de la darrera ràdio el conec més a través de referències que de la realitat personal directa. Avui, però, per casualitat -no sabia que era el seu darrer dia- he escoltat el programa des de quarts d'11 fins a les 12. Una lectura de mails aclaparadora: escriptors, directors generals de la caixa, músics, caps de policia, actors, bisbes, i molta gent amb nom, però anònima. Tots donant les gràcies i donant ànims. Textos hagiogràfics, emocionants, emocionats, sincers, de compromís, seriosos, en to d'humor, irònics... (“en podríem llegir fina demà”). Prop del final del programa, en Bassas “desbordat emocionalment” dóna les gràcies i s'acomiada dels oients, de tot Catalunya. Explica també, per primera i darrera vegada, les causes de la seva marxa com a conseqüència d'una conversa de despatx en què se li demanaven determinats canvis:
1. Començar el programa a les 6 i acabar-lo a les 11. Una hora abans com a mínim que les programes similars de les altres emissores, cosa que podria suposar uan pèrdua de competitivitat.
2. Deixar de fer “Alguna pregunta més?”, un espai emblemàtic de la programació
3. Revisar a fons les tertúlies. Aquesta revisió suposava prescindir d'algun contertulià que ell considerava important
A partir d'aquí les consideracions polítiques que segur que podreu seguir millor a Vilaweb, on podreu escoltar, si no ho heu fet ja, el comiat sencer. Una cançó: “El núvol blanc”, de Lluís Llach i, puntualment, a les 12, el senyal horari que marca l'inici de les notícies. S'ha acabat un dels programes de ràdio referents del país, potser el programa més important de les ones catalanes.


Un, és a dir, jo, pensa que ha assistit a un moment històric, i li sap greu no haver estat més que un passavolant molt esporàdic d'aquest passat, que ara un té la sensació que era una mena de teranyina que mantenia connectada i unida bona part del país. Un, però, lamenta sobretot que aquesta xarxa emocional, informativa i formativa hagi estat trencada -segons es desprèn de l'escoltat i el llegit-, com tantes altres altres coses, per uns interessos polítics que una i altra vegada i d'una manera grollera fan unes funcions que no els pertoquen, que anteposen interessos personals i partidistes als interessos reals de la població a la qual han de servir. El trist és que no ho fan per ignorància, per desconeixement, ni tan sols per desídia, sinó plenament conscients.

A reveure, Antoni Bassas. I sort!