1959-2017

Veig i escolto per la tele el darrer dels recitals de comiat de Raimon. De tant en tant enfoquen la platea: predominen els cabells blancs i grisos en els homes, o la seua manca -en les dones, això dels colors no queda tan clar- i no arribo a veure adolescents, que potser aplaudeixen des dels pisos superiors.

Quan feia classes i tocava, abans de llegir els poemes, posava als alumnes Veles i vents, o la peça d'orfebreria ausiasmarquiana que és Així com cell que es veu prop de la mort, o l'Elogi dels diners... En moltes cares hi havia un escepticisme inicial, fins i tot algun riure contingut; després, lentament, el silenci, la concentració, potser el reconeixement, potser la indiferència educada, potser tants altres coses que mai vaig saber. Encabat parlàvem, i abans de situar els poemes, abans d'endinsar-nos-hi, miràvem de situar el cantant. Pocs, poquíssims, reconeixien les cançons i l'interpret; alguns, algunes, parlaven del pare o, sobretot en els darrers temps, dels avis. Per què el que havien escoltat no formava part de la seua banda sonora en la majoria dels casos si Raimon era, també, un cantant contemporani seu? De quants dels centenars d'alumnes que he tingut s'ha convertit Raimon en u element de la seua banda sonora, en un petit referent de la seua música? Per què? No, no especularé, no faré reflexions que avui no m'interessen, tot i que crec que, com a mínim sociològicament, podrien tenir molts matisos, moltes possibilitats.

Avui m'he emocionat en algun moment veient i escoltant aquest Raimon que forma part de la meua banda sonora, és a dir, de la meua història -vet aquí la resposta a alguns perquès-, aquest Raimon contingut, fins i tot hieràtic, aquest Raimon líric, irònic, existencialista, lluitador, solitari i solidari, lloat i blasmat, etc., que en la història més recent un havia arribat a pensar que estava més enllà del bé i del mal.

Prou, acabo com acaba, i com va començar:

final de gener

Avui m'ha trucat el meu millor amic, un amic d'infantesa; no n'he fet gaires, després, d'amics. La seua dona va morir ahir sobtadament. L'A.era bonica i fràgil, una mica com l'Audrey. L'A. era una de nosaltres. Durant la tarda m'ha vingut una imatge recorrent que cada estiu es repetia: xerràvem tots a la platja, passat migdia,  l'A. s'aixecava somrient i nadava i nadava ben endins entre les ones suaus de la mar de cada dia. Passat un temps, quan la conversa dequeia, el cos ple d'aigua i de sol, l'A. tornava i s'estirava, mirava el cel i escoltava els darrers sons dels nostres mots sense malícia, un rum-rum lleu que l'adormia.

Avui, aquí, ara, no diré versos, ni expressaré sentiments que no sabria, ni em sortiran les llàgrimes per ella ni per ell ni per nosaltres; potser més endavant. Avui, deixaré l'A. adormida a la platja de cada estiu, al costat de les ones i el sol de cada dia, i el blanc dels núvols i el blau del cel, entre les veus amigues.

renàixer...? Bon Nadal

Ahir, després de 33 anys i uns mesos de parlar de llengua i literatura en públic -no compto tots els anys de feina, cotitzats o no- , vaig fer la darrera classe de llengua en un institut. Abans d'ahir vaig fer la darrera de literatura comentant "Veles i vents": Veles e vents han mos desigs complir... Quins desigs tinc? Quins vents, quines veles? Avui, no he pogut enregistrar la darrera cançó de la festa de fi de trimestre perquè he enllaçat el braços amb altres braços mentre em cantaven la darrera melodia de comiat. Els darrers dies ha estat un continu de sensacions estranyes, de mostres d'amistat dels alumnes i dels companys que no he sabut com correspondre: tantes sorpreses, tants detalls individuals i col·lectius que m'aclaparaven... Avui, mentre tornava a casa, sol, tenia una sensació de buidor que ara no sé, o no vull, explicar. Durant tots aquests anys, i encara més aquests darrers dies, he rebut més que he donat: és la història de la meva vida. Ho agraeixo i em sap greu la meva incompetència.

Potser parlaré de tot això més endavant, amb més tranquil·litat, amb més perspectiva, amb més distanciament, millor. Ara, deixeu-me compartir el meu Nadal amb el vostre amb una cançó -un fragment-, tot i que la S. -la disfresso una mica-, ja antiga alumna, que a penes havia assajat, estava disgustada amb el resultat. Ai, que ja no cantarà més per a mi...



Es veurem la setmana que ve; mentrestant, us desitjo que aquests dies, i els altres que vindran, sigueu feliços.

tanco

Dino amb les companyes i els companys filòlegs de llengües peninsulars i clàssiques. He passat moltes vegades per davant del menú al carrer de santa Anna, però mai no havia entrat al restaurant La Lluna (què especifica cuina d'autor?), al fons de l'atzucac de sant Bonaventura. Una sala gran, acollidora i decadent, massa sorollosa avui. La relació qualitat-preu em sembla excel·lent i suposo que en aquestes dates cal encarregar taula per menjar-hi. A les postres, els companys, antics i més moderns, es mostren excessivament amables amb mi i no se m'acut com correspondre'ls. Més tard els dedico haikús personalitzats. Acabo amb una tanka que malgrat tot és optimista. Tot de versos emotivament maldestres. Aquests dies es parla massa de mi: ho agraeixo i m'aclapara.

Camins amb arbres
ara que el sol declina,
ombres amigues
on seure una estona
mentre passa la vida

desapassionadament

Conec l'Antoni Bassas públic des del principi, el de la tele, el de la ràdio, el de les retransmissions esportives, el de les entrevistes. En els darrers anys l'he vist pel carrer de tant en tant (devem compartir Eixample) , gairebé sempre sol, apressat; la setmana passada el vaig veure passar per davant de la UB, ja d'esquena, amb la mà agafada a la de la que deu ser la seva dona, silenciosos. Feia ja dues setmanes que havia anunciat que plegava de Catalunya Ràdio. Cada vegada més he anat associant Bassas amb Castellet -en l'aspecte físic, s'entén: aquest lleuger encorbament del cos prim que sembla que aguanta una carrega feixuga-.

En Bassas professional sempre m'ha semblat una persona equànime, assenyada, poc donada a l'exageració, independent i, sobretot, creïble, una característica escassa, al meu entendre, entre els personatges públics. A penes conec el Bassas radiofònic dels darrers anys perquè a penes escolto la ràdió, tot i que des de fa dos o tres mesos sentia el seu programa més o menys de quarts de vuit a quarts de nou (la Joana no pot viure sense la ràdio) i la veritat és que en aquest horari el programa em posava nerviós amb tantíssimes interrupcions publicitàries a l'espera que parlessin d'allò que havien anunciat i que m'interessava, però que no acabava d'arribar abans que em toqués anar cap a la feina.

En resum, que el Bassas de la darrera ràdio el conec més a través de referències que de la realitat personal directa. Avui, però, per casualitat -no sabia que era el seu darrer dia- he escoltat el programa des de quarts d'11 fins a les 12. Una lectura de mails aclaparadora: escriptors, directors generals de la caixa, músics, caps de policia, actors, bisbes, i molta gent amb nom, però anònima. Tots donant les gràcies i donant ànims. Textos hagiogràfics, emocionants, emocionats, sincers, de compromís, seriosos, en to d'humor, irònics... (“en podríem llegir fina demà”). Prop del final del programa, en Bassas “desbordat emocionalment” dóna les gràcies i s'acomiada dels oients, de tot Catalunya. Explica també, per primera i darrera vegada, les causes de la seva marxa com a conseqüència d'una conversa de despatx en què se li demanaven determinats canvis:
1. Començar el programa a les 6 i acabar-lo a les 11. Una hora abans com a mínim que les programes similars de les altres emissores, cosa que podria suposar uan pèrdua de competitivitat.
2. Deixar de fer “Alguna pregunta més?”, un espai emblemàtic de la programació
3. Revisar a fons les tertúlies. Aquesta revisió suposava prescindir d'algun contertulià que ell considerava important
A partir d'aquí les consideracions polítiques que segur que podreu seguir millor a Vilaweb, on podreu escoltar, si no ho heu fet ja, el comiat sencer. Una cançó: “El núvol blanc”, de Lluís Llach i, puntualment, a les 12, el senyal horari que marca l'inici de les notícies. S'ha acabat un dels programes de ràdio referents del país, potser el programa més important de les ones catalanes.


Un, és a dir, jo, pensa que ha assistit a un moment històric, i li sap greu no haver estat més que un passavolant molt esporàdic d'aquest passat, que ara un té la sensació que era una mena de teranyina que mantenia connectada i unida bona part del país. Un, però, lamenta sobretot que aquesta xarxa emocional, informativa i formativa hagi estat trencada -segons es desprèn de l'escoltat i el llegit-, com tantes altres altres coses, per uns interessos polítics que una i altra vegada i d'una manera grollera fan unes funcions que no els pertoquen, que anteposen interessos personals i partidistes als interessos reals de la població a la qual han de servir. El trist és que no ho fan per ignorància, per desconeixement, ni tan sols per desídia, sinó plenament conscients.

A reveure, Antoni Bassas. I sort!