19.12.09

encara sobre fotografia

Desmuntar-la va ser fàcil, però no vaig saber muntar la càmera fotogràfica del pare, d’aquelles que tenien uns plecs d’acordió que seguien una guia quan obries la tapa i un visor prismàtic que et permetia veure l’escena. No recordo que el pare s’enfadés especialment, sinó no m’hauria comprat la Kodak Instamatic amb què vaig fer les fotos de la iaia, de la gata de casa i algunes altres que no recordo. Molt més tard vaig passar a les rèflex: una Minolta, i encara una altra, i molta imatge en blanc i negre. Em vaig vendre les Minoltes i tots els objectius acumulats a Casanova (ara acaben d’obrir botiga nova a la ronda de la Universitat, al costat de la botiga del Barça) per comprar-me una Nikon. Estava cansat d’anar amb tant de material i em va semblar que amb una sola màquina i amb un 50 mm ja en tenia prou –no treballava Cartier-Bresson només amb un objectiu?-, però, és clar: per què no un gran angular? I un tele llarg? Quan em van robar tot l’equip, vaig pensar que no s’havia perdut gran cosa, que podia descansar de la dèria fotogràfica. Bé, potser una Olympus compacta –ja havíem arribat a l’era de la fotografia digital-, que era com tornar als orígens, a la Instamatic. Recomençava el cicle: una semirèflex de la mateixa marca, un nou model... Finalment una altra Nikon... I algun altre objectiu, no?

Tot plegat, però, finalment tinc plena consciència que de la mateixa manera que el que escric és, en alguns moments, una aproximació simplificada i parcial a allò que volia dir i a la manera com ho volia expressar, en fotografia em passa el mateix. La meva mirada s’ha tornat apagada, rutinària, ràpida, a penes una mica de tècnica incapaç de descobrir res de nou. Igual que en l’escriptura, un entusiasme inicial barrejat amb l’escepticisme de qui coneix les seves limitacions i sap de la decepció del resultat.

Cap plany que no tingui consol en llegir els llibres i en veure les imatges dels altres –sí, una mica d’enveja- i la certesa que el que s’escriu o es fotografia no depèn de la ploma –les tecles- o la càmera.

I com que estem en unes dates en què, encara que molts diguin el contrari, estimulen sentiments i nostàlgies i entre àpat i àpat i endormiscaments diversos hi ha temps sobrer, m’atreveixo a proposar que fullegeu tranquil·lament un llibre nou que mostra fotos antigues: La Barcelona de Roisin, de Daniel Venteo, publicat per Viena Edicions. És increïble la qualitat d’unes fotografies en una època en que els mitjans tècnics eren rudimentaris comparats amb els actuals, cosa que demostra que no són només les màquines sinó sobretot els ulls i la ment que els dirigeix els qui aconsegueixen unes excel·lents imatges –com trobo a faltar les bones escenes “costumistes” en la fotografia actual-. I posats a suggerir, tant si us voleu gastar com si no els 35 euros del llibre, per què no us refugieu quan el fred sigui insuportable a l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya on sembla que es conserven 48.000 imatges de Lucien Roisin Besnard, a més de moltes més d’altres artistes o artesans.

7 comentaris:

Clidice ha dit...

Hi ha qui ha nascut per escriure i en som que hem nascut per llegir, que tampoc és feina vana, que l'un sense l'altre poca cosa faria :)

Una recomanació molt interessant :)

Arare ha dit...

Com la Clídice, jo he nascut per llegir més que per escriure, però, no et càpiga cap dubte, pel que no he nascut és per fer bones fotografies, aix...

m'apunto la/les suggerència/es!!

pere ha dit...

Segur, Clidice, però potser en algun moment el nostre destí canviarà. Qui creu en el destí? :-)
Em sembla que L'instituu deu ser molt poc visitat. Llàstima.

Potser sí que vas néixer per llegir, però qui se'n recorda del queva passar en aquell moment? és clar que publicar en paper és un fet que depèn de molts eements entre els quals el destí -què és el destí?-potsser té alguna cosa a veure.
Les bones fotos, certament, són més complicades.

xurri ha dit...

M'agrada aquest post. El costumisme és complicat, cal perdre la por a capturar la gent i cal ser decidit, ràpid, precís i amable. I no tèmer alguna bronca de tant en tant.
Però si, jo també el trobo a faltar.

M'ha encantat aquest post.
I les fotos de capçalera, cada cop més :o)

pere ha dit...

Ei, xurri... :-)
Una proposta: per què quan faci més bon temps no agafem les màquines i anem a voltar... potser ens esbroncaran.

xurri ha dit...

Fet!!!!

pere ha dit...

Queda apuntat! (fes-me'n memòria quan arribi el moment)