Però al costat de les coses que es perden i poden substutuir-se hi ha coses que es perden i que no es poden recuperar mai per anys que passin. La primera d’aquestes coses, per ordre cronològic, sol ésser el candor.
Josep Pla: Per passar l’estona
Com en alguns contes o novel·les, després de la cita hauria de venir la història, si pogués ser, amb un final inesperat, sorprenent, però continuo amb la poca loquacitat que confessava ahir i, a més, gairebé tothom ja ha dit la seva, o la dirà. Què podria afegir? Candor, quina paraula! Gairebé no la recordo.
LA BAULA
Fa 2 hores
6 comentaris:
mira, que vols que et digui, moltes vegades m'obligo a ser candorosa, una falsa candorosa, és clar, perquè sé molt bé que només és una voluntat de portar la contrària a tant de cinisme. Què hi farem! en tot cas: gràcies per donar-nos la cita :)
Segur que si utilitzés 'candor' en una conversa informal el dogmàtic de torn et dirà que és una paraula forastera, ai.
jo crec que tot es pot recuperar!només cal que es donin les condicions necessàries.
i mira que em titllen de pessimista... `potser en lo concret ho sóc més de pessimista, però en lo abstracta ara me n'adono que dec se molt optimista :-)
per cert, el que em demanaves de l'e-reader t'ho haure d'anar contestant tal com ho vagi experimentant... potser aquest vespre començaré. de moment només he vist que dins hi porta incorporat el llibre del rubianes en català i en castellà.
“Teu nom, així dit d’un xiuxiueig, / té una tal dolçor i candor/ que recorda l’afalac / afable d'una flor a una altra flor ...” Anònim. ( per tal de la meva ignorància)
Pere, tot i no haver-me portat tan malament, en Pla em fa sentir un càndid remordiment, quan em demano al íntim de l’anima meva:
- Anima meva: has sentit “candor” alguna vegada en la meva llarga companya?
- No, car la teva mirada ( o tots els sentits i, inclòs l’afat de R. LLull) cap l’altre ( objectes sensibles o no) hi ha seguda per tal de treure-hi algun profit ( degut a la utilitat ( patiment inclòs) de les coses sensibles o no) de tot aquest esforç.
- Doncs aixi es quedaria: “Teu nom, dit d’un murmuri, / és dolç i capciós / que recorda l’afalac/ afectuós d’una ma a una flor”.
- Així i indegudament, potser.
- Doncs com podré dormir amb aquest soroll...
tu ho has dit, clidice, arriba un moment en què el candor és únicament un fingiment. No s'hi pot fer res, i mira que ens agradaria recuperar-lo.
Certament, Júlia, aquest és un país amb molts integristes indocumentats (veig que t'he inspirat :-)
No, kika, no es pot recuperar, però sempre poden quedar empremtes en alguns elegits, sempre subsisteix una mica de candor en molts de nosaltres. Em sembla fantàstic i imprescindible.
Sobre el lector electrònic, espero notícies i sensacions. Qui sap si me'n compraré o me'n regalaran algun aquestes festes.
Ai, cidulli cidon, alguna vegada he pensat que tu, i no et pensis que exagero, ets un dels darrers candorosos.
Publica un comentari a l'entrada