Són les tres llargues de la matinada i escolto les notícies del dia abans d’adormir-me. Em sobta l’anunci de la mort de Monleon. Jo he sigut, sóc, un admirador dels Pavesos, però sobretot de Joan Monleon. M’ho he passat molt bé amb ell, crec que l’he entès, en la mesura que un pot entendre algú. Em sap greu la seva desaparició (estic segur que va triar expressament el dia dels Sants Innocents), però Monleon és, per a mi, immortal.
L’any 2006 iniciava jo un bloc que intuïa efímer –el mateix títol, data de caducitat, ja ho anunciava- sobre la cançó en català amb una de les meves cançons preferides interpretades pel grup. Ara repasso el que deia i em reconec a mitges, però encara continuo pensant que no era gens innocent presentar la cançó a través de la “dignificació” de Joan Fuster.
En fi, aquí deixo un fragment del que deia i, a continuació, la cançó. Com és que no puc trobar-la amb les imatges de Monleón? No ho sé.
Per què l’enyorat Joan Fuster es va veure en la necessitat d’escriure aquest text en la presentació del seu segon disc: El pardal de Sant Joan i la bolseria (1978)?
El fenomen "Pavesos" ha despertat tota mena de reaccions: des de l'entusiasme quasi incondicional fins al desdeny més olímpic, passant per la indulgència somrient. De fet, havia de ser així. Perquè el problema que plantegem en tant que "cançó" difícilment podríem assumir-lo en una sola perspectiva - l'estètica, per exemple, o la política -, i resulta ben lògica la discrepància en els judicis. Però també hi ha un altra cosa indiscutible: el seu èxit popular, tan ampli. ¿Potser a causa d'aquell "populisme" primari i divertit que orienta i impregna el seu treball, el seu estil, la seua mateixa presència física?. Jo no diria que no. Els Pavesos han sabut connectar amb una vena de tradició jocunda, vulgar de cap a cap, que anava perdent-se entre la nostra gent, i l'han revitalitzada a un nivell inèdit. No s'han proposat exhumat cap "folklore" insigne, sinó rescatar, per a un públic nou - un públic ja "destradicionalitzat" -, unes quantes cançons del segle passat o de la primeria de l'actual, en els quals juga el seu joc el sarcasme o el simple humor incoherent d'unes generacions que tampoc no es manaven el dit. Això, els Pavesos, només podien intentar-ho a través d'un mecanisme de paròdia, histriònic, o de "distanciament", per dir-ho amb una paraula solemne. I si elsha convingut estrafer un cuplé dels que proferia - o com els que proferia -donya Conxa Piquer, l'han incorporat al repertori sense escrúpols. ¿I per qué no? Tot plegat, aquestes reelaboracions càustiques presenten una superfície musical i verbal clarament "obscena". Són melodies rutinàries, de moda un dia i avui trivialitzades o oblidades; són lletres descarades, inocentíssimes si bé es mira, però que diuen les coses pel seu nom i fonamentalment es refereixen a histories de cul, valga la fórmula francesa. Bé, és la vida. O: ha estat la vida dels nostres avis, rurals i urbans. Tretes del seu context cronològic i social, les cançons de els Pavesos, adquireixen una dimensió grotesca a la qual no sabem ser insensibles. ¿Que hi ha en tot això una ambigüitat difusa? No ho negaré. Ara: en la nostra societat - i en la valenciana, sobretot - encara és útil i agradable que algú mantinga la batalla contra els convencionalismes puritans, contra els tabús reaccionaris i la merdeta de sagristia, des de l'angle d'una "comicitat" instintiva i heretadament instintiva. Aquest segon elapé dels Pavesos té, en principi, un mèrit molt estimable: és un disc enternidorament "descarat". Els Pavesos són, com a grup i com a "cançó" uns "descarats". Gràcies a Deu... Els crítics del ram diran el que voldran, i de segur que tindran raó, diguen el que diguen. ¿Quin "crític" no es pensa que sempre té raó (com Mussolini: "Mussolini ha sempre raggione")? Els qui no som ni "crítics", ni res, mirem la qüestió amb una altra òptica. L'òptica dels "descarats": del fatigós combat contra totes les misèries que ens afligeixen, la del jornal - o la plus vàlua -, la de l'idioma, la del sexe, la dels credos ...
Fins i tot m'atreveixo a afegir l'orxatera:
Avant, Monleon, amb la manta al coll i el cabasset allà on siga que vagis.
P S. M'ha agradat llegir aquest apunt.
LA BAULA
Fa 2 hores
2 comentaris:
Em recorda uns temps gloriosos de gresca i esperances diverses. Per cert, no entenc com, de ser un personatge molt present a casa nostra, a la tele i en recitals, vam passar a no veure'l pràcticament... Com hem acabat així?
Que et puc dir que no es vegi en aquests comentaris, Júlia?
Publica un comentari a l'entrada