29.12.09

retrospecció

Nadal
Fa una temperatura insòlita (14º a les dues de la matinada) i, a l'hora de dinar, un sol esplèndid que ens estimularia a menjar a la terrassa encarada al sud si no fos perquè sabem que fosquejarà abans de la meitat de l'àpat. Aquest any, el plat fort és filet de vedella -18 minuts al forn a màxima potència perquè encara sanguegi i segellats de sagí-; abans i després, una corrua interminable de plats individuals i compartits que acaba amb neules i torrons i uns quants whiskys escocesos o americans. Els nebots reciten els seus versos, toquen la guitarra i canten; faig repetir dues actuacions perquè he gravat en vertical i calia fer-ho en horitzontal. La meva fillola ha incorporat uns versos en anglès que després ens tradueix. Els grans no recitem. Impaciència infantil perquè s'allarga la sobretaula i és ja l'hora del tió. Tinc la sensació que amb l'excusa de conservar les tradicions -o sense cap excusa- se'n fa un gra massa amb això del tió. El tió (al meu poble diríem el tronc de Nadal) és un acte lúdicocultural estrictament familiar que, com tothom sap, se celebra la nit del 24 de desembre; ara, però, els nens fan cagar el tió particular i col·lectiu: el del 24, a casa; el del 25 amb la família més extensa; el del 26 amb els cosins; abans, el de l'escola; el mateix 25, el de la plaça del poble... i segurament me'n deixo algun. Tions desnaturalitzats, sobreexplotats, eternament somrients malgrat els cops de bastó, que caguen a infants i adults, diarrea mental i material.
En fi, una festa molt bonica que he d'abandonar a les vuit perquè és la meva hora de passeig. A l'església actua una coral; em quedo una estona al carrer escoltant veus i música; el rector -amb qui ha fet la sobretaula?- arriba uns minuts tard i fa cara de culpable.

Sant Esteve
Plovisqueja i ha baixat la temperatura. Baixes i incorporacions: desaparició dels nebots petits i família i incorporació del nebots grans i família. Dinar -protagonisme dels canalons (massa lleugers?) i pollastre de pagès amb bolets- i sobretaula també llarguíssima. Avui fem el recitat els grans; finalment he decidit que els versos previstos no s'esqueien i trio aquells que acaben: "Galls i gallines,/ a poc a poc,/ que el nen no plori,/ coc corococ!" (emfatitzo el "coc corococ!" i tinc un cert èxit). Parlem de la immortalitat, que curiós: “Quan Matusala tenia cent vuitanta –set anys, engendrà Làmec. Després d’engendrar Làmec, Matusala visqué set-cents vuitanta-dos anys i engendrà fills i filles. Matusala visqué en total nou-cents seixanta-nou anys; i va morir.” No ens ho acabem de creure. Els meus nebots grans i jo marxem a les vuit. El gran, ara que fa vacances, començarà a treballar a la discoteca dintre d'unes hores; el petit se n'anirà a dormir. A la porta del carrer ens trobem una senyora que a penes coneixem però a la qual, impel·lits per la bona voluntat de les festes, desitgem bon Nadal; la senyora ens diu que no gaire, que s'ha passat molts estona preparant el dinar i que li han fallat mols parents; fem cara de circumstàncies. En una pausa de la pluja vaig a fer la volta al poble; tot i que hi ha una mica més de gent pel carrer, tinc la sensació que la majoria del personal és més surenya que jo, i que els autòctons -sargantanes covardes- es reserven pel sol del diumenge.

Dies de poca literatura i menys premsa en què, no obstant, m'ho passo bé rellegint les lleugeres i oblidades històries del pare Brown, les de The Innocence of Fhater Brown (bona lectura pel dia dels Innocents) en la versió en espanyol d'Alicia Bleiberg publicada a Alianza Editorial. Suposo que quan vaig llegir per primera vegada les aventures del pare Brown no vaig arribar a ser conscient que molt més interessant que l'enigma plantejat i resolt, sovint de manera relativament poc satisfactòria, el veritable plaer de la lectura s'havia de buscar en les intervencions del narrador darrere del qual apareixia l'autor, és a dir, el Chesterton sempre irònic i enginyós, dickensià, que mai no es podia estar de manifestar la seva ideologia. Un exemple de la narració “Las estrellas errantes”, que transcorre precisament el dia de Sant Esteve (el de l'”aguinaldo”, a Anglaterra, al menys quan ell escrivia):

-No le consiento que hable usted así -exclamó la joven, curiosamente ruborizada-. Sólo habla usted así desde que se ha convertido usted en... cómo se llama eso. Ya sabe a lo que me refiero. ¿Cómo se llama a un hombre que quiera abrazar al deshollinador?
-Un santo -dijo el padre Brown.
-Creo -dijo Sir Leopold, con una sonrisa altanera- que Ruby quiere decir un socialista.
-Un radical no es un hombre que vive de raíces -observo Crook, con cierta impaciencia- y un conservador no quiere decir un hombre que hace conservas de mermelada. Tampoco, les puedo asegurar, un socialista es un hombre que desea una reunión social con un deshollinador. Un socialista es un hombre que quiere que todas la chimeneas sean deshollinadas y todos los deshollinadores pagados por ello.
-Pero no le permitirá a usted -dijo el cura en voz baja- ser el dueño de su propio hollín.
Crook lo miró con interés e incluso respeto.
-Quiere uno poseer hollín
-Podría querer -respondió Brown, con aire pensativo-. He oído que los jardineros lo usan...


En fi, no continuo amb aquesta definició dels socialistes que, evidentment, ja és totalment innocent i anacrònica. Per cert, se m'acaba d'acudir: els que passeu per aquí ja heu descobert que el protagonista del darrer -ara ja o- Dimarts de sang era el pare Brown i la narració es titula “La creu blava”?


A les acaballes de desembre, tots els mitjans de comunicació i alguns particulars passen revista al conjunt de l'any. Que devia escriure jo, tal dia com avui de l'any passat? No ho sé, ni m'interessa especialment rellegir-me en aquest moment, i encara tinc menys interès a repassar com va anar l'any que tot just s'acaba; per dues raons, perquè, d'una manera més o menys imprecisa me'n recordo i perquè, tret de la literatura -certa literatura- i poca cosa més, encara em continua interessant més el present que el passat, per bé que el meupresent vingui del passat; del futur no en diré res, per si de cas.

Em fa l'efecte que avui, i això que només he escrit síntesis barroeres, m'he allargat més del compte. Suposo que la causa cal buscar-la en la desconnexió obligada de la meva estada al nord que em produeix mono d'internet i que aprofito els dos dies de retorn a Barcelona per deixar anar aquest garbuix compensatori.

14 comentaris:

Violette ha dit...

Sort que l'he poguda veure! És una nena preciosa i sembla segura d'ella mateixa. M'agrada la seva mirada. I la veu.
I el mig somriure també.
Tens sort de tenir una fillola com ella. Tindrà estil, ja se li veu.
Una abraçada, Pere!

Júlia ha dit...

Aquesta nena ja es fa gran, no sé si l'any voldrà dir 'el vers' o 'la dècima' com deien a cas encara que no fos una dècima. Per cert, els pares ja t'han firmat l'autorització pertinent?

Arare ha dit...

Mhan agradat molt les teves reflexions, Pere... jo no havia llegit mai el Pare Brown, `però observo que hi ha molt de joc amb les paraules i això m'agrada.

La teva fillola és un encant! preguntaré a tevetres si necessiten una rapsoda per Infidels ;)

M'hauria agradat sentir "la teva dècima" com diu la Júlia, amb la teva veu (ens penges el video?) i sobre tot, la part del COCOROCOC!!!

Una mega abraçada, rei moro!

Jesús M. Tibau ha dit...

bravo, bravo, ja veus que la teva fillola s'emporta tots els aplaudiments. Gràcies per ensenyar-nos-la, ni que sigui només un dia.
Que l'any nou sigui 10 per a tothom.

xurri ha dit...

M'encanta - hi ha cap ésser viu amb més encant que una nena? (resposta: NO)
Aquesta és particularment encantadora.

Bon nadal retrospectiu.

kika ha dit...

m'ha agradat motl tornar a llegirt-te després de tants dies. es veu que de veritat has patit el mono de l'internet, ja que tal com anava llegint, anava pensant que has fet els posts de tots aquests dies que has estat fora en un ! :-)
enhorabona per la fillola que tens. un encant de nena. i si com dius li vau fer repetir l'actuació dues vegades té moltes més virtuts de les que se li veuen al video.
me n'alegro de que t'ho passat tan bé aquestes festes :-)

F.Puigcarbó ha dit...

Compte que no vingui el defensor del marrec per exposar la nena dient versos dalt d'un pulpit com si fos un capellà d'abans.
Aixà de l'angles, s'imposa na Maria tambè ens va recitar un vers en angles. Quan a recitar a mida que és fan grans, ja et dic jo que sí, precisament per interès, na Laura la Germana de na maria estava preocupada car aquest anys per ingrés sanitari faltaven tres avis i això reduïa els ingressos.

Bones Festes i bon 2010

Cidulli cidon no bulli. ha dit...

Pere,
lá fora faz 42ºC,
qui sap si per això, no hi ha nadal que ho pot aguantar-se i fins i tot es va transformant-hi en carnaval. A la tarda quan a l'asfalt es pot fer-hi ou ferrat, plou 20 litres en 15 min. i prou. Les taules i sobretaules són protocolars i fan amb què els "churrascos" siguin no llargs, si interminables.

boas festas e feliz ano novo.

Cidulli cidon no bulli. ha dit...

Pere,
lá fora faz 42ºC,
qui sap si per això, no hi ha nadal que ho pot aguantar-se i fins i tot es va transformant-hi en carnaval. A la tarda quan a l'asfalt es pot fer-hi ou ferrat, plou 20 litres en 15 min. i prou. Les taules i sobretaules són protocolars i fan amb què els "churrascos" siguin no llargs, si interminables.

boas festas e feliz ano novo.

jaka ha dit...

Benvolgut, has passat un gran Nadal amb tots els “ets” i “uts”, la teva fillola es encantadora i el vídeo ha quedat fantàstic.
A mi els Nadals també m'agraden tradicionals però de vers aquest any no, només algunes nadales encara que una que m’agrada molt cantar no m’han deixat perquè diuen que es “xarnega”...

Una abraçada,

Clidice ha dit...

vaja quina fondària el pare Brown! reconec que no l'he llegit, potser que hi furgui una mica :) La nena molt eixerida! :)

pere ha dit...

Si no fos perquè tants comentaris en fan referència, diria que jo no vaig escriure res dels versos de la meva fillola, i, sobretot, que no vaig pujar cap vídeo amb les seves paraules. Sóc, però, home de fe, i crec en vosaltres.

Sí, Violette, darrerament s'està fent molt maca, en tots els sentits. Gràcies, en nom seu, pel comentari. Tindrà estil, dius? Que no el té :-) No tot seran flors i violes, però. I no avanço el que veig.
Una abraçada.

Esstic segur que l'any que ve voldrà dir el vers, Júlia, perquè no diu versos, actua. Sobre la nene tinc unes pàgines web, amb consentiment dels pares, que ara no desvetllaré.

El Pare Brown és divertit, Arare, i Chesterton és una lectura gairebé obligatòria. Si tens temps, intenta-la.
Encara no és el temps del treball remunerat de la meva fillola, però estic segur que li encantaria actuar a TV3 -o a la que fos-. Ja avisaré.
T'asseguro que la resta potser no, però el meu cant de la gallina va tenir un cert èxit :-)
Una abraçada, reina infidel!

Gràcies, Jesús (inclinació fins a tocar el terra per la part que em toca).
Que el 2010 sigui tmbé productiu per a tu en tots els aspecets.

Xurri: dues nenes?
Sí que ho és; quan vol, ja se sap.
... i feliç 2010, amiga.

Gràcies, kika.
La veritta, això de no poder-te conectar, encara que només sigui per dir que pots, és decebedor; és clar que et permet fer moltes (algunes) altres coses.
Sí, les festes bé, però tres dies seguits són excessius. UF!
Té virtuts i defectes, però sé que no em creuríeu ni els uns ni els altres. Però darrerament està maquíssima.

Em reconfortes, Francesc, pensava que l'anglès només s'havia introduït a la meva festa.
I ja et dic jo que aquesta també té corda per estona.
Bones festes i un 2010, com aquest?


Més o menys com aquí, cc; és clar amb la "petita" diferència de la temperatura.
Que tinguis molt bones festes!

No ha estat malament, no, jaka, però, entre nosaltres, jo escurçaria una mica les sobretaules. Em neguiteja una mica sortir al carrer ja de nit.
Xarnega, que sabran ells! Va, canta-me-la!
Una abraçada!

En Chesterton, clidice, no se'n pot estar de fer dideòleg, escrigui el que escrigui, però ho fa amb gràcia :-)
Ai, la meva nena...

Violette ha dit...

Em referia a que serà una dona estilosa. Potser l'adjectiu escau més a una dona que a una nena, no creus?
I espero que hi hagi moltes flors i moltes violes al seu camí.
:)

pere ha dit...

Sí i no, Violette. Hi ha nenes estiloses; algunes prematurament -artificialemnt?- estiloses, d'altres, naturalment estiloses (aquí podríem jugar amb adjectius diversos).
A mi també m'agradaria que fos un camí de amb flors, les suficients per arribar moderadament feliç al final.