entre el crepuscle i la nit (continuació)

... i continua la festa.

No és fàcil classificar la música de Baro Banda i tampoc cal, però, a falta d’altres referents, la situo entre els aires àrabs mediterranis, els ritmes gitanos i el jazz que una cosa i l’altra comporta.

I mentre el crepuscle deixa pas a la nit i la temperatura s’estabilitza i minva, em passejo amunt i avall, lluny i prop de l’escenari, atent i desatent. La càmera “gran” i l’objectiu proporcionen una coartada a la meva mobilitat. Veig l’esforçat que es passa tot el concert llegint el diari; la fotògrafa rossa –m’ha fet alguna foto?- que s’arregla els cabells entre imatge i imatge; la senyora inquieta, sempre somrient, vestida de vermell, que s’aixeca i s’asseu i canvia de fila; les dues adolescents que no paren de ballar en la penombra ignorada i fan sons berbers , no sé si adequats o no, amb la llengua cada vegada que els públic aplaudeix el final d’una cançó; la japonesa, a tocar del grup, amb cara resplendent i que no s’atreveix del tot amb els seus moviments mesurats a expressar la seva exaltació –em somriu i li somric-; la saxo, que també em somriu i es posa bé quan veu que l’enfoco –qui es deu creure que sóc, si creu alguna cosa?-; el gitano, potser romanès, que potser toca al metro, assegut, sol, en un banc de fusta, amb un somriure beatífic d’aprovació i l’acordió sobre la falda... Veig i escolto.

I quan ja s’acaba el concert i torno cap al darrere, sento una veu que em persegueix. La M., amiga i antiga companya, a penes té temps de dir-me com passa el temps. Ens trucarem. Són les deu.

I dintre d’una estona me’n vaig cap al sud. Dubto entre Istambul (Constantinoble, Bizanci?) o l’Ampolla. Tenint en compte que el diumenge a migdia he de tornar a Barcelona...