A mi, que encara conservo una certa
ingenuïtat, em continuen agradant les ambientacions nadalenques. És
veritat que la meua mirada és diferent de la que vagament i potser
falsament recordo de quan era nen, però encara gaudeixo dels
pessebres, casolans o professionals, de les llums de Nadal -que
insignificants a la Rambla aquest any-, dels estels enlairats que
assenyalen tots els punts cardinals -cosa que fa difícil trobar el
que es busca-, de la gent que, si estic al poble, sento que surt de
la missa del gall, de la gent que, en masses excessivament compactes,
puja i baixa i mira aparadors, i alguns compren, dels parenoels de
davant d'algunes botigues, escassos els darrers anys -i amb
substituts curiosos- perquè també cobren i la crisi no perdona, de
les corals d'estudiants improvisades en les cantonades, o de les
altres, dels arbres amb esferes lluentes i trencadisses, de les
nadales que suren en l'aire i que mentalment segueixo, de la
incompetència dels dependents contractats per a l'ocasió, no gaire
més manifesta que la de molts dels altres...
Si alguna cosa em molesta de Nadal, del
dia de Nadal, és el dinar interminable amb sobretaula eterna que es
repetirà l'endemà i que a mesura que passen els anys provoca en
algun moment un sentiment de tristor en recordar els qui ja no hi
són. La família està molt bé, però tantes hores... Esclar que
què més pots fer per Nadal? I si hi ha encara nens que diuen el seu
verset...
Ara, el que és realment insuportable
és el tió de Nadal. Vull dir aquests troncs clònics, cilindres
gairebé perfectes amb cara plana pintada i la llengua fora, de
babau, d'ulls de còmic japonès o de gos perplex, de nas de punta de
bevedor impenitent de vi negre amb sulfits, de barretina que els ve
petita, de potes davanteres eixarrancades i cul a terra. Quina
aberració! Algú sap el nom de qui va inventar aquest engendre? I,
sobretot sobretot, com caguen aquestes coses, si no tenen forat al
cul? Quan veig aquestes monstruositats el meu instint de piròman
s'exalta. Algun dia sortiré als diaris.
8 comentaris:
a mi em fan por...
quan jo era petit, el tió era un tros de tronc d'arbre que tapàven amb una manya i anava cagant coses mentre li cantàvem la cançoneta.
A casa meva, el tió segueix sent un tros de tronc d'arbre, normal i corrent sense cara ni barretina ni res de res... I continua cagant coses a base de cançons...
Ja ho he vist, Júlia :-)
Ara tot és igual, Francesc, excepte que els troncs són de fàbrica.
Ni tu ni Francesc ho dieu, Carme, però suposo que continua cagant també a base de cops, pobret :-(
A casa meu, quan no hi havia tronc picàvem una caixa, però mai aquest engendre. Ni tampoc cagava bicicletes, on s'és vist pobre criatura, quin esforç!
m'ha agradat molt l'apunt del "vi amb sulfits", veig que estàs al tanto de tot ;-)
A, jo crec que els meus nebots, de mi ja no cal dir-ho, mai van picar
aquests engendres, s'haguessin emportat la meua enemistat eterna, ells i els pares. Uf, cagar una bicicleta, només de pensar-ho se m'encongeix el culet.
Ai... si sabessis els vins amb què ens hem de conformar els pobres jubilats...
Pensa que , com en d' altres coses, hi ha molt d'engany. Es ven "vi sense sulfits" quan en realitat si que en tenen.
Estic segura que saps triar el vi que veus.
No és fàcil triar, A. Segur que alguna vegada m'enganyen.
Publica un comentari a l'entrada