8.12.15

nadalenca


A mi, que encara conservo una certa ingenuïtat, em continuen agradant les ambientacions nadalenques. És veritat que la meua mirada és diferent de la que vagament i potser falsament recordo de quan era nen, però encara gaudeixo dels pessebres, casolans o professionals, de les llums de Nadal -que insignificants a la Rambla aquest any-, dels estels enlairats que assenyalen tots els punts cardinals -cosa que fa difícil trobar el que es busca-, de la gent que, si estic al poble, sento que surt de la missa del gall, de la gent que, en masses excessivament compactes, puja i baixa i mira aparadors, i alguns compren, dels parenoels de davant d'algunes botigues, escassos els darrers anys -i amb substituts curiosos- perquè també cobren i la crisi no perdona, de les corals d'estudiants improvisades en les cantonades, o de les altres, dels arbres amb esferes lluentes i trencadisses, de les nadales que suren en l'aire i que mentalment segueixo, de la incompetència dels dependents contractats per a l'ocasió, no gaire més manifesta que la de molts dels altres...

Si alguna cosa em molesta de Nadal, del dia de Nadal, és el dinar interminable amb sobretaula eterna que es repetirà l'endemà i que a mesura que passen els anys provoca en algun moment un sentiment de tristor en recordar els qui ja no hi són. La família està molt bé, però tantes hores... Esclar que què més pots fer per Nadal? I si hi ha encara nens que diuen el seu verset...

Ara, el que és realment insuportable és el tió de Nadal. Vull dir aquests troncs clònics, cilindres gairebé perfectes amb cara plana pintada i la llengua fora, de babau, d'ulls de còmic japonès o de gos perplex, de nas de punta de bevedor impenitent de vi negre amb sulfits, de barretina que els ve petita, de potes davanteres eixarrancades i cul a terra. Quina aberració! Algú sap el nom de qui va inventar aquest engendre? I, sobretot sobretot, com caguen aquestes coses, si no tenen forat al cul? Quan veig aquestes monstruositats el meu instint de piròman s'exalta. Algun dia sortiré als diaris.
 


 

8 comentaris:

Júlia ha dit...

a mi em fan por...

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

quan jo era petit, el tió era un tros de tronc d'arbre que tapàven amb una manya i anava cagant coses mentre li cantàvem la cançoneta.

Carme Rosanas ha dit...

A casa meva, el tió segueix sent un tros de tronc d'arbre, normal i corrent sense cara ni barretina ni res de res... I continua cagant coses a base de cançons...

miquel ha dit...

Ja ho he vist, Júlia :-)

Ara tot és igual, Francesc, excepte que els troncs són de fàbrica.

Ni tu ni Francesc ho dieu, Carme, però suposo que continua cagant també a base de cops, pobret :-(

País Secret ha dit...


A casa meu, quan no hi havia tronc picàvem una caixa, però mai aquest engendre. Ni tampoc cagava bicicletes, on s'és vist pobre criatura, quin esforç!

m'ha agradat molt l'apunt del "vi amb sulfits", veig que estàs al tanto de tot ;-)

miquel ha dit...

A, jo crec que els meus nebots, de mi ja no cal dir-ho, mai van picar
aquests engendres, s'haguessin emportat la meua enemistat eterna, ells i els pares. Uf, cagar una bicicleta, només de pensar-ho se m'encongeix el culet.
Ai... si sabessis els vins amb què ens hem de conformar els pobres jubilats...

País Secret ha dit...

Pensa que , com en d' altres coses, hi ha molt d'engany. Es ven "vi sense sulfits" quan en realitat si que en tenen.

Estic segura que saps triar el vi que veus.

miquel ha dit...

No és fàcil triar, A. Segur que alguna vegada m'enganyen.