llunes d'hivern

A causa de la publicitat dels mitjans, tothom sabia per Nadal que la lluna plena no tornaria a coincidir en 25 de desembre fins al cap de 19 anys. La veritat és que era la lluna rodona que es repeteix cada 28 dies i no em va semblar que presentés cap novetat. Vaig sentir una senyora que em consta que no és especialment amant de l'astronomia ni de les influències poètiques de la lluna que s'exclamava amb veu trista: Ai, potser no la tornaré a veure... Qui sap si a partir d'ara contemplarà la lluna amb uns altres ulls. La veritat és que els dies de lluna plena són molt bonics vistos des de la terra, però quan es mira el cel es pot comprovar que han desaparegut la majoria d'estrelles. Jo potser prefereixo els primers dies de creixement, quan la lluna no amaga els estels. Per cert, la lluna avui ha sortit a Barcelona a les 22,57 i es pondrà a les 11,18. Res, una curiositat.

Anem al cinema, prop de casa. Arribem just a l'hora de començar la pel·lícula, seiem a la fila 6. Passen 5 minuts i res; al cap de 10 minuts, la pantalla encara en blanc. Comentem la manca de puntualitat del país. De sobte, apareix un home que se situa en les primeres files i ens dius que sembla que hi ha hagut un embús a Travessera que fa que uns espectadors arribin tard. Insòlit. Mai no hagués dit que les sales de cinema tinguessin tant control sobre els seus espectadors ni que esperessin a començar fins que tots haguessin arribat. Mentre esperem, el director de la pel·lícula, Jaume Fargas, ens explica quatre detalls temàtics. En acabar, breu col·loqui. Hi ha qui veu influències del neorealisme italià, semblances amb Tati -un diu: Mon oncle!-, un protagonista (els altres personatges també) hieràtic com Buster Keaton... El director -primer llargmetratge, set anys el guió enllestit, dos anys intermitents de rodatge- assenteix, tot li sembla bé, a mi també, però no obro boca, que una cosa són les semblances i l'altra la realitat. M'he quedat amb les ganes de preguntar-li si realment es veuen dos llunes en les escenes finals, rodades a Tunísia, al desert. Ah, sí, el títol. Lluc Sky Walker. Ja em direu.