intangible i mesurable

Aquesta nit, mentre entrava una música estiuenca per les portes i finestres obertes de casa, preludi, encara sense petards, de la revetlla de sant Joan, he pensat que tot i que ja fa temps que no tinc cap feina d'horari fix i condició remunerada, encara continuo tenint els meus dies preferits. És curiós com el cervell -al menys el meu- conserva sensacions del passat i els dóna sortida regularment. Els divendres em transmet uns inefables components d'adrenalina que em produeixen una excitació limitada però evident. Els divendres pot passar de tot, s'obre un ventall de perspectives inconcretes i vagament estimulants que sovint la realitat desmenteix; però no hi fa res, la realitat sensorial s'imposa a la rutina racional, a la monotonia dels dies més o menys iguals. I els dissabtes són dies de plenitud imaginària, una mica terra de ningú, mentre que els diumenges tendeixen a la nirvana corporal i espiritual, això sí, sense el neguit d'un endemà de retorn a la feina, d'enllestir a darrera hora la preparació d'almenys els primers dies de la setmana.

Fins i tot els diumenges, continuo preparant dinars més elaborats, més de diumenge, de temps alentit, amb postres de pastisseria; com si el setè dia de la setmana tingués alguna cosa especial. Esclar que ben pensat ja la té: la majoria de botigues han tancat i la vida externa del barri entra en una letargia suau, un pèl incòmoda...

Tot plegat, aquesta sensació estranya en un escèptic com jo de les mesures del temps: que continua funcionant un rellotge intern imprecís lligat al passat i a l'entorn proper.