25.6.16

divagació de Sant Joan


I al foc ningú faria espeternec més gai!
Josep Carner: darrer vers de “Les gatoses” a El cor quiet.

Hi ha unes dates durant l'any en què en un moment o altre la mirada se me'n va enrere amb un sentiment de nostàlgia dolça potser no exempta d'un punt de crueltat, d'escepticisme: Sant Joan i Nadal, final de primavera i nucli d'un hivern que s'allargarà. Sant Joan és sobretot la infantesa, la innocència, l'aire lliure, mentre que Nadal és la família, la calor de la llar.

Encara ara vaig a mirar si puc les fogueres del barri -la resta del dia (excepte la coca) m'interessa poc-, la màgia del foc que em transporta als dies d'estiu i a les flames de quan era nen. Durant un moment fugaç es comprimeix i s'eixampla en el meu pensament tot el procés: les tardes allargades que pujàvem a la garriga, ben a la vora del poble, alguns amb destrals, altres amb serres, pocs sense una eina esmolada. Les argilagues, ja sense les flors grogues tan intenses, s'havien assecat i les anàvem tallant des de les soques; la majoria érem maldestres i la feina s'allargava. Quan ens semblava que en teníem prou, les anàvem enfilant en un cordill i començava el retorn per senderols i camins pedregosos en ziga-zagues rialleres fins que arribàvem al magatzem. L'endemà repetíem la feina, i l'altre, i l'altre..., i la muntanya d'argilagues creixia, i arribava la revetlla. Sopàvem impacients, ens passàvem a buscar o ens trobàvem en hora convinguda al lloc assenyalat. La festa començava: la porta oberta del magatzem, anàvem traient i confegint la pila; enceníem, les argilagues, tan seques!, cremaven ràpides i s'enlairava un foc que ens sobrepassava de molt, i preníem embranzida i tancàvem els ulls, la ment en blanc i l'excitació a l'alça, ja érem a l'altra banda del foc. Trèiem més argilagues, refèiem les flames, miràvem el ball de reflexos a les parets del carrer estret i repreníem el ritual pagà: els ulls tancats just en el salt, els espetecs a l'oïda, la calor suau a tot el cos, i ja érem a l'altra banda. Les argilagues, les flames, nosaltres... L'estiu, llarg, càlid, inacabable, havia començat.

Més tard, quan vaig conèixer el vers, em vaig preguntar si Carner sabia la màgia que expressa de la mateixa manera que jo. En tot cas devia ser molt semblant. Encara més tard, repasso cossos, cares i noms dels saltadors. Segur que me n'oblido alguns i d'altres ja no els veuré.

És tard, mentre acabo d'escriure se senten encara alguns espetecs. D'argilagues cremant fa dècades que només en veig al meu pensament.



PS: Vaig escriure això ahir i, després d'alguns dubtes, la seua inconsistència em sembla més consistent que el que en aquest moment se m'acut sobre Europa. Mai no he estat gaire bo en economia.

2 comentaris:

F.PUIGCARBÓ ha dit...

s'ha perdut la mágia, a Sabadell no se pas on hauria d'anar per veure cremar un foc al carrer, quan abans n'hi habia arreu i els petards no m'han fet mai el pes.
Una nit més que poc o res en té de màgica, per a mi, coca de rostillons i moscatell i a dormir a quarts d'onze com cada dia.
Quan a Europa, jo que sé el que passarà, no ho sé jo, ni ningú, em sembla.

salut

miquel ha dit...

Em vaig mirar la foguera de davant de la Sagrada Família; Francesc. La van encendre uns diables amb gasolina, van fer voltes a la foguera, els d'aquí i els de fora fèiem fotos. Quedava la màgia de les flames, la resta era una altra història.
Ningú, ningú sap com quedarà la Europa econòmica, la geogràfica, de moment, com sempre.