No val la pena dir-ho, però ho faré:
els llibreters -em refereixo als professionals, no als dependents
ocasionals- tenen, en general, un somriure difícil, al menys a mi
em costa de trobar-lo tot i la meua dilatada experiència en
passejades per les llibreries. De tant en tant sento autodefinir-se
alguns professionals del gremi com a les fades benefactores dels
lectors erràtics, sense criteri propi. No ho dubto, però imagino
que sovint els lectors s'ho pensen prou abans de demanar
consell als experts de les llibreries; les celles alçades, el rostre
busterkeatonià, la impressió que destorbaràs una meditació
transcendent, imposen un respecte, una distància,que no tothom és
capaç de traspassar, i encara menys si la idea inicial en entrar a
la llibreria és trobar una obra humorística.
A vegades m'he preguntat el motiu
d'aquest distanciament dels llibreters. Les conclusions són extenses
i variades, però en concreto dos: en l'ofici de llibreter, com en el
de pagès, el negoci mai no acaba d'anar bé; en segon lloc, i donant
per suposat que els llibreters són lectors, la majoria de llibres
corroboren que la vida és complicada, difícil, un drama si no una
tragèdia, i el màxim que es pot donar és un somriure irònic,
tallant, curt.
Dit tot això, cal desconfiar del
llibreter que somriu gaire: o bé és un babau o ven llibres com qui
vendria camises i a l'endemà no tindria cap inconvenient a vendre
automòbils o a entrar en política.
Compte, jo continuo pensant que
somriure costa poc, el difícil és ser convincent en el riure. Déu
me'n guard de demanar als llibreters que riguin.
P.S. Em fan riure totes aquestes
manifestacions extremes i indignades davant del Franco decapitat
exposat davant del Born i encara més les argumentacions peregrines, de manual de moda,
dels protagonistes.
4 comentaris:
no hi havia caigut en aixó dels llibreters i ara que ho dius, es ben cert, almenys els que jo conec són de somriure escas. Quan a la performance de Franco, tots van errats i n'estan fent un gra massa, potser no calia, pero si es fa tampoc n'hi ha per tant si es vol entendre el sentit.
Els simbols del passat existeixen, encara que decapitats, que aviat protestaran els franquistes que queden per aquest petit detall, almenys la cama que li varen serrar li han tornat a posar, però el cap es veu que es va perdre.
i el que no pot ser és que a una estátua que va donar Samaranch a la ciutat hi esborrin els de l'ajuntament el seu nom, pel seu passat falangista, torna l'estàtua, o guárdala en un magatzem, pero esborrar el nom és una rancia bestiesa d'altres temps feta per la nova política, que ni es nova ni fa política, o com la vella, la fa de la tan bescantada de campanar
Aleshores si treuen el Samaranch han de deixar Barcelona com abans de les Olimpíades, modos a tenir, el mateix pel que fa als esclavistes que van pagar el modernisme, fora símbols de tota mena, vaja
Respecte als llibreters, se'ls atorga una mena de categoria 'd'aconselladors' que sovint no és merescuda, he escoltat moltes tonteries a les llibreris, en boca de llibreters 'de suposat prestigi', fins i tot errades gruixudes. De tota manera, al menys els pocs que queden els haurem de cuidar.
Completament d'acord amb tu, Francesc.
Vaig més enllà, Júlia, potser haurien de deixar Barcelona com en època dels romans, o abans. Esclar que la reconstrucció d'un passat tan llunya és difícil i, a més, encara trobaríem els qui mereixen estar i els qui no.
Sobre els llibreters, la veritat, excepte els de vell, els altres els he fet servir poc a no ser per guiar-me a una prestatgeria. Però els cuidarem, sí, encara que somriguin poc i no riguin mai.
Publica un comentari a l'entrada