Havia passat algunes
vegades per davant de la llibreria i m'havia cridat l'atenció que des
de fora es veiés tan diàfana. També em tenia encuriosit el
restaurant del costat, just abans del xamfrà, que portava el mateix
nom i oferia, esclar, cuina mexicana -a la planta baixa de més amunt, la
Granja Vendrell, la meua preferida de quan vivia al carrer Diputació.
Finalment vaig entrar a la llibreria, petita, lluminosa, amb espais
repartits, amb un llibreter que em va semblar reconèixer d'alguna
altra botiga de llibres. Vaig demanar permís per fer fotos i me'l va
concedir, i també per comprar algun llibre -és broma, em va dir- si
s'esqueia. El lloc és acollidor. Al fons feien una presentació i
reien a cada moment. Al pis superior, arribaven les prestatgeries
altíssimes, i es bifurcaven els espais infracarregats, acollidor.
M'hi hagués quedat assegut una estona si no hagués tingut altres
plans. A baix, en les taules dels llibres en horitzontal, papers
verticals al costat de les obres feien suggeriments. Vaig acabar el
recorregut, vaig demanar més informació, vaig mostrar la meua
sorpresa, i disconformitat no confessada, amb l'ordenament del
llibres, no per gèneres, temàtiques, llengües..., sinó per
editorials! Per què entra algú en una llibreria? No m'esplaio
sobre la resposta, però si no busca un llibre concret, l'ordre
editorial no em sembla l'opció més fàcil. Bé, abans de sortir -i
ja em disculpareu la raresa- vaig demanar Platero y jo.
Després d'una consulta ràpida a l'ordinador, em van confirmar que
no el tenien i no em van preguntar si el volia encarregar. Devien ser
quarts de nou del vespre. Ja tornaré en algun altre moment, amb més
temps, a la llibreria Malpaso.
Estic segur que la meua
generació, i algunes de posteriors – ignoro si les més joves-
coneixen perfectament el principi del primer capítol: Platero és
pequeño, peludo, suave: tan blando por fuera, que se diría todo de
algodón... Dubto que la majoria recordi molt més d'aquesta
lectura fragmentàriament obligatòria, en el seu moment, per a
infants; jo, aquest 2017, que en fa cent des de la publicació del
llibre complet, vaig tenir ganes de llegir-lo. M'estimulava, a més,
que ara que llegeixo poquet, els seus capítols siguin tan breus.
Vaig variar els plans
previs autoestimulat per la cerca de Platero... Bé, potser que deixi
aquest camí per un altre dia, tot i que aviat va arribar a la fi.
10 comentaris:
ho no ho he sabut llegir o no has dit el nom de la Llibreria, es mereix una visita, es molt lluminosa i s'ho val.
salut
Encara no hi he estat mai.
Miquel, és que busques rareses, he, he.
A l'escola ens va fer llegir Platero una mestra joveneta i entusiasta que ens va explicar la vida, més o menys, de Juan Ramón Jiménez i també la de la seva dona, Zenobia Camprubí. Teníem deu anys i es va quedar una mica decebuda de què no ens fes el pes ni n'entenguéssim les metàfores, jo hores d'ara no entenc com el van reconvertir en un llibre per criatures, la veritat, però ha passat amb més llibres i també a l'inrevés, fins i tot, encara que no pas tan sovint.
És ben estrany comprovar els molts llibres que 'no trobes' avui a les llibreries... deuen pensar que ja són a internet o a la biblio del barri.
Francesc, no has buscat bé, he, he.
Malpaso, se m'havia passat....
Jo també sóc dels que se sabia de memòria aquest inici i, curiosament, sempre em va fer defugir el llibre. El ruc semblava més aviat una cosa amorfa i atapeïda que em provocava molt males vibracions. Però ja se sap com som les criatures de bosc, ens va el nervi ;)
Curiós això de les editorials, no ho havia vist mai. M'imagino fer-ho en el cas d'una literatura molt especialitzada, però en una llibreria genèrica? Se'm fa poc pràctic pel client. El botiguer rai que tiba d'ordinador.
Jo vaig aprendre a llegir amb el Platero amb l´ajut d´il·lustracions. Evidentment que no entenia moltes paraules, però el sentit general crec que sí que el vaig entendre.Tampoc cal entendre-ho tot quan fas una primera lectura, en pots gaudir igualment. Potser el llistó era molt alt per nens que començaven a llegir però el d´ara és baixíssim i així anem, amb uns nivells de comprensió de lectura dels nostres joves per sota del que seria acceptable.
Molt maca la llibreria, mereix una visita :)
Encara existeixen llibreries? Venen llibres de paper! Pobres arbres! Costarà una mica més que els videoclubs però al final acabaran caient davant de les plataformes digitals, es qüestió de temps que es nostàlgics acabeu caient.
hahaha, pons!
A mi tampoc no em va acabar de fer el pes, Platero y yo. I també el vaig haver de llegir per obligació. Coses de l'època!
Em va agradar més de gran, igual que em va passar amb El petit príncep!
Sóc rareta. O no.
Benvolgudes i benvolguts, m'encanta veure com, cent anys després, Platero continua trotant :-)
Clidice, la veritat, tampoc acabo d'entendre, em reitero, aquest ordenament.
Pons, va haver un moment que també em va semblar -no sóc gaire intel·ligent- que el llibre en paper s'acabaria. De moment, em sembla que en té per anys, per raons diferents que potser algun dia insinuaré per veure les vostres opinions.
No recordo quants anys devia tenir, però va ser abans del deu, a l'escola teníem com a llibre de lectura el Quijote. Ja sabeu, els molins, l'ínsula Barataria..., totes aquestes coses. Tinc un molt bon record d'aquelles lectures en edició adaptada i supereduïda. El plaer de llegir consistia sobretot a saber què passaria després, que em sembla encara ara -no importa el tema, l'estil, el to...- que és un dels motius del meu plaer per la lectura. El Quijote? Esclar que no el vaig llegir, ni vam fer cap aprofundiment en l'obra. No es tractava d'això, el mestre ho tenia clar.
Publica un comentari a l'entrada