fent camí

Havia passat algunes vegades per davant de la llibreria i m'havia cridat l'atenció que des de fora es veiés tan diàfana. També em tenia encuriosit el restaurant del costat, just abans del xamfrà, que portava el mateix nom i oferia, esclar,  cuina mexicana -a la planta baixa de més amunt, la Granja Vendrell, la meua preferida de quan vivia al carrer Diputació. Finalment vaig entrar a la llibreria, petita, lluminosa, amb espais repartits, amb un llibreter que em va semblar reconèixer d'alguna altra botiga de llibres. Vaig demanar permís per fer fotos i me'l va concedir, i també per comprar algun llibre -és broma, em va dir- si s'esqueia. El lloc és acollidor. Al fons feien una presentació i reien a cada moment. Al pis superior, arribaven les prestatgeries altíssimes, i es bifurcaven els espais infracarregats, acollidor. M'hi hagués quedat assegut una estona si no hagués tingut altres plans. A baix, en les taules dels llibres en horitzontal, papers verticals al costat de les obres feien suggeriments. Vaig acabar el recorregut, vaig demanar més informació, vaig mostrar la meua sorpresa, i disconformitat no confessada, amb l'ordenament del llibres, no per gèneres, temàtiques, llengües..., sinó per editorials! Per què entra algú en una llibreria? No m'esplaio sobre la resposta, però si no busca un llibre concret, l'ordre editorial no em sembla l'opció més fàcil. Bé, abans de sortir -i ja em disculpareu la raresa- vaig demanar Platero y jo. Després d'una consulta ràpida a l'ordinador, em van confirmar que no el tenien i no em van preguntar si el volia encarregar. Devien ser quarts de nou del vespre. Ja tornaré en algun altre moment, amb més temps, a la llibreria Malpaso.

Estic segur que la meua generació, i algunes de posteriors – ignoro si les més joves- coneixen perfectament el principi del primer capítol: Platero és pequeño, peludo, suave: tan blando por fuera, que se diría todo de algodón... Dubto que la majoria recordi molt més d'aquesta lectura fragmentàriament obligatòria, en el seu moment, per a infants; jo, aquest 2017, que en fa cent des de la publicació del llibre complet, vaig tenir ganes de llegir-lo. M'estimulava, a més, que ara que llegeixo poquet, els seus capítols siguin tan breus.

Vaig variar els plans previs autoestimulat per la cerca de Platero... Bé, potser que deixi aquest camí per un altre dia, tot i que aviat va arribar a la fi.

quin e-book t'emportaries a una illa deserta? (conclusió)

En realitat aquest apunt s’hauria de titular “postals nadalenques: el regal”, però com que és la conclusió de dos apunts anteriors, conservo el nom que tenien.

Dubto que aquestes festes es compri ni una quarta part dels lectors de llibres electrònics que es compraran l’any vinent, per tres raons: perquè la publicitat encara ha estat escassa, i no em refereixo als blocaires, i perquè els lectors, que som força, però no tants, encara esperem el lector electrònic ideal i, finalment, cal que els publicadors i editors acabin de decidir qui és qui i què ofereixen.

De tota manera, malgrat les prevencions lògiques davant de qualsevol novetat, la veritat és que crec que no passaria res si aquest Nadal compréssim el nostre primer e-book. Estic segur que els lectors mitjans de seguida amortitzaríem el seu preu amb les rebaixes que ens ofereixen les diverses plataformes respecte els llibres en paper. Només amb el que podríem comprar a Edi.cat i a Leqtor ja en tindríem prou per una llarga temporada a l’espera que tots els productors, que ja ho podrien fer ara, acabessin de definir el seu negoci.

Més enllà de la mística del llibre en paper –veure, si es vol, l’article de fa unes setmanes de l’Imma Monsó (que ja em perdonarà el títol de l'apunt)- el futur immediat, em refereixo a set o vuit anys –no sé el futur remot- del llibre es troba en les pantalles dels e-books. Els vells lectors com jo continuarem acaronat els vells llibres, olorant la seva aroma, subratllant i escrivint notes, admirant il·lustracions, resseguint les pistes que ens portaran a primeres edicions en llibreries de vell perquè les del llibre nou tenen els anys comptats... Que el procés de canvi sigui més ràpid o més lent dependrà d’una sèrie d’interessos que jo, simple lector, no sé preveure.

Mentre s’acaba d’aclarir el tema, em penso que a la meva carta als reis afegiré un e-book (en Jaume, com alguns de vosaltres, ho ha fet, i d'altres ja el teniu); en Toni diu –no me l’acabo de creure- que s’esperarà-, si me’l porten bé i si no, també. I no només compraré llibres –si em porten l’e-book, sinó que els trobaré a traves de Google, els del propi buscador i els que ofereixen diversos portals i particulars, com Badosa, que presenta L’Atlàntida de Verdaguer en una versió que a més es pot escoltar en una horrible veu mecànica gairebé inintel·ligible (feu clic a “descarregar l’ebook” que hi ha a la dreta de la pàgina). Potser per l’any vinent ja tindran veu els e-books? Seria un valor afegit important per molta gent. No sé si en Jordi Ferré, que està molt al cas del tema, ens pot dir alguna cosa.

Em permeteu que, vist que ni l’IEC ni Solà publiquen la seva gramàtica –ni s’espera que el TC digui res sobre l’Estatut-, canviï l’enquesta del bloc?

del negoci al oci, passant per la cultura, i viceversa

Llegeixo l’article de l’Eulàlia Solé del divendres, i com que jo també volia parlar del tema, però la tria de les paraules i la coordinació de les oracions és més lenta que la còpia d’un text que s’hi aproxima, deixo els meus matisos i l’enfocament personal, encara que per tal que no sigui dit que només teclejo, també tradueixo a raig i sense ornaments, excepte els mots entre claudàtors, que són meus:

Un dels sectors en què la concentració de negocis anomenats culturals [hi ha algun sector que no sigui cultural?] respon a criteris mercantils és l’editorial. Hi ha grups d’edició que estan dirigits per gestors que igual podrien regentar un hipermercat [o una botiga de barri]. Han d’assegurar-se que els llibres aconsegueixen una difusió àmplia, cosa que els porta a rebutjar obres de mèrit si se les considera poc rendibles. La meta és obtenir un nivell de guanys comparable al que rendeixen els audiovisuals. Es tracta de competir amb l’entreteniment electrònic [i amb qualsevol altre], fins i tot dins de la pròpia empresa multisectorial.

A més, la circulació electrònica de la cultura [ja hem quedat que la cultura és tot, i si no ho és, és perquè determinat sector encara no ha piulat] aparenta una llibertat de tria que en realitat és limitada. Unes poques potents corporacions controlen tant lleure com notícies [i les corporacions més humils aspiren a un petit percentatge del control], malgrat que els blocs [compte!: els blocs!] a internet pretenen descentralitzar la informació, obviant que de vegades se semblen a xerrades de cafè. Sí, la cultura s’ha transformat en mercaderia [no ha estat sempre així? O és que es pretèn que la cultura sigui gratuïta, en la doble i immediata accepció del terme], i només alguns reductes es resisteixen a la rendició [els mateixos blocs no corporatius?].

Per cert, parlant de cultura, negoci i literatura, algú de vosaltres té un e-book? Algú pensa comprar-se’n un durant els proper any? Quin? Per què? Etcètera. Si les respostes no són satisfactòries, amenaço amb un article indocumentat sobre el tema.

rentrée de setembre

Llegeixo, o al menys ho intento, el que s'escriu sobre el finançament. Em sembla lamentable que es donin tantes voltes a la premsa -i als blocs- a un tema vellíssim per no dir res de nou. És la inutilitat i el barroquisme en estat pur. Quina pèrdua de temps!

Fora del territori ningú no es pot creure que a Barcelona, o a Catalunya, no hi hagi un muntatge audiovisual per aula a l'ensenyament públic. Et prenen per mentider o per jubilat. Què es pot fer amb aquests mitjans a cada classe ja és una altra història.

M'arriben i busco les novetats editorials de la tardor. És aclaparadora la quantitat de banalitats que apareixeran. De reedicions, ben poca cosa. Tinc la sensació que les editorials es poden convertir, ves per on, en el negoci complementari de les cadenes de televisió. Bé, d'alguna cosa s'ha de viure. La televisió, a l'estiu es converteix en una mena d'espai dedicat als malalts d'Alzehimer i de dèbils mentals. Tampoc és que en temporada alta sigui, en general, gaire cosa més, mani qui mani i caigui qui caigui. Ara, algú em podria preguntar per què la miro. La resposta es pot trobar en una de les dues patologies anteriors.

Parlàvem d'aquestes coses i d'algunes altres amb una amiga basca mentre sopàvem a Paco Meralgo, lloc amb una excel·lent relació qualitat-preu (fa dies que no parlo de cuina). Sobre el primer tema, em deia la gràcia que fa als del seu país tot això del finançament. Una conversa distesa i gratificant perquè a la fi les coses són el que són i els pallassos són la cara del poder.

M'explica uns quants acudits sobre bascos i catalans -entre nosaltres gairebé tot és permès- que no reproduiré per no ferir sensibilitats, però, demanant disculpes per avançat per la meva incapacitat en aquest gènere, deixeu-me que us en passi un de curtet només de bascos que no és nou i que és d'un primitivisme notori, tot i que se li pot trobar alguna altra lectura, jo diria que fins i tot política.

Es trobaven dos bascos a la barra d'un bar (situeu-lo on us sembli) amb unes ganes de lligar extraordinàries que no havien tingut sort en tota la nit. En això que arriben dues noies que estan boníssimes i s'asseuen al seu costat. Els nois les miren i es miren, i un li diu a l'altre (recordeu que molts bascos parlen castellà): “Oye, tú, les decimos que somos de Bilabao -el noi ja anava un xic col·locat-?”. L'altre les mira i se'l mira i li respon: “Que se jodan!” Doncs, això.

circuit

Sembla que en Matthew Tree no se’n pot avenir que el seu darrer llibre La vida després de Déu, publicat l’any passat i que ja va per la 3a edició –ai aquests editors poc previsors que no confien prou en els seus escriptors-, no hagi tingut encara cap crítica, -positiva , negativa o el que es porti- en algun dels diaris que es llegeixen en aquest país. Aquest fet el comenta a la seva columna a l’Avui d’ahir, però dedueixo que ja fa temps que en dóna publicitat. Aparentment el que li resulta estrany , més que la manca de comentaris sobre paper és que els “ressenyistes” hagin comentat tots els seus llibres anteriors. Per què aquest no? Diu també, que li sap greu perquè la manca de comentaris professionals ha impedit que s’obrís u debat sobre el tema: la validesa de les creences religioses. Finalment, l’autor passa directament al suborn: invita qualsevol crític que parli del llibre (suposo que únicament deu ser al primer que en parli) a “un sopar inoblidable en un restaurant d’upa de nom celestial”. M’agrada la sinceritat desacomplexada i festiva d’en Matthew que costa de trobar entre els nadius.

A mi no em faria res escriure una crítica i deixar de cuinar per una nit la meva verdureta i el meu peixet, però, ai las!, no reuneixo els requisits. Ni escric sobre paper ni m’he llegit el llibre ni en diagonal, i no crec que esmentar-lo aquí em valgui una humil cervesa autòctona.

Dit això i passant als fets relatats, que és l’única cosa sobre la qual puc opinar, el que em crida més l’atenció és que algú com ell, que ara no té una creença religiosa tradicional –desmentiu-me si m’equivoco- s’hagi passat un temps escrivint un llibre sobre el tema, encara que sigui amb la lloable intenció de provocar debat o convertir el personal a la seva fe, sigui quina sigui. Ep, dic un llibre, no un o diversos articles. En canvi, em sembla normal que els “ressenyistes” professionals no s’embranquin en un tema del qual no es deu poder dir gaire cosa si traiem qüestions d’estil o la possible novetat temàtica en l’obra consolidada de Matthew Tree. De fet, sempre m’ha resultat curiós que els crítics parlin de llibres de religió o d’autoajuda, que ve a ser el mateix, vagi per on vagi el seu enfocament. Trobo que són dues qüestions –o és la mateixa?- tan íntimes, que no haurien de sortir del clos individual, o familiar si volem ser generosos.

Deixeu-me afegir unes consideracions que fa Tree i que són les que m’ha dut a escriure aquesta ximpleria que aneu llegint. Diu: “...sempre he considerat que els ressenyistes són tan o més imprescindibles per a la literatura com els mateixos autors... “ Deu tenir raó, però crec que els ressenyistes són, indiscutiblement, imprescindibles per a l’escriptura i la venda del material escrit, de vegades també per a la literatura; però qui és realment imprescindible és el lector, sense lector no hi ha literatura encara que puguin existir els escriptors, sense els lectors no hi ha res més que el calaix de l’escriptori o, siguem moderns, una pantalla onanista. Que el lector necessiti els ressenyistes professionals és opinable, al menys no més que els llibreters o d’altres lectors. En realitat, què són els crítics sinó lectors? Alguns, deixeu-m’ho dir, no gaire més llegits ni gaire més espavilats que alguns lectors no professionals llegits i espavilats. Ei, només alguns.

Per acabar, si algú s’ha llegit el llibre d’en Matthew Tree i vol iniciar el debat, estic disposat a participar-hi. Només una estoneta, però, i sense que sigui un precedent a tenir en compte.


(Passejant per Internet trobo que el llibre té un preu de sortida a Ebay de 1,25 €, més 4,50 de despeses d’enviament. Aprofiteu l’oferta d’aquest apòstata.)