20.11.17

d'un temps d'un país


Vagi per endavant que continuo amb el pensament que els partits sobiranistes no s'haurien d'haver presentat a les eleccions del desembre, però entenc les presses dels polítics d'una i altra banda per tornar a la vida pública i al poder, i a la vida si fa no fa de sempre..., i la gent... De la gent, dels votants, dels anònims, en sé poca cosa. Dit això, no descarto parlar una mica del circ en algun altre moment.

Més que en les paraules dels polítics, la meua atenció de darrera hora d'ahir es va centrar en les de l'article d'Isabel Coixet al diari “El País” que podeu llegir aquí. Explicava Coixet, en format de conte curt, com aquest estiu la Rosa Maria Sardà va tornar la Creu de Sant Jordi. El fet em va fer reflexionar i em va fer passar de l'anècdota a la categoria. L'admirable Sardà va rebre la Creu del govern de Jordi Pujol i la va tornar durant el govern del president Puigdemont. No entraré en les obvietats del gest de l'actriu, sinó en les divagacions que es van apoderar del meu pensament. Entenc que l'artista va acceptar de bon grat la Creu -creu?- en el seu moment, entenc que la distinció la dona un govern en nom -o no?- del poble de Catalunya, entenc que els governs i les seues polítiques canvien, però que Catalunya -ai, una altra vegada les abstraccions que tan combato- avança (o involuciona) més enllà dels governs de torn... En definitiva, fent un exercici de suplantació de personalitat, em vaig imaginar a mi mateix acceptant una distinció en un moment i d'unes mans que em fossin properes; renunciaria al premi perquè el moment i les mans que ara donen les distincions em semblessin espuris? Al contrari, guardaria el guardó com a símbol d'un temps i d'un país que eren els meus i que potser tornaran. En la extrapolació que vaig fer vaig imaginar un republicà rebent una distinció del govern República i tornant-la als usurpadors franquistes. No, no, vaig pensar, mai de la vida, que la distinció em donaria vida i força. Etc.

4 comentaris:

F.PUIGCARBÓ ha dit...

Aixó de la Sarda és un postureig que no entenc i comprenc. Com bé dius, la creu de Sant Jordi la dona el Govern en nom del poble de Catalunya als ciutadans que creu se n'han fet mereixedors. Renunciar-hi és poc més que una rebequeria.

salut

Júlia ha dit...

Considerant la llarga llista de gent a la qual s'han donat les Creus, manant un o manant l'altre, em temo que el problema és entendre els criteris que es fan servir per donar-les, que algú no la vulgui tampoc m'estranya, ara, això de tornar-la, també és raret, però el país dóna per molt. El millor és que no te la donin així no l'has de refusar ni l'has de tornar ni res de res ni te la poden prendre després.

Oliva ha dit...

UMA "CHORRADA"MES DELS GERMANS SARDA.

miquel ha dit...

Uf, amigues i amics, ja veieu com n'estic de mandrós a l'hora de dir que comparteixo les vostres apreciacions. I mentrestant, tantes coses com passen, que l'hivern, i ja comença a fer fred, serà calent... o no