Els empresonaments barroers (es volia
que coincidissin amb els dia dels difunts de totes totes?) i l'exili
anunciat m'agafen al nord. Involució: Llibertat, Amnistia, Estatut
d'Autonomia! Noto en molta gent, apart de sentiments contraposats,
antagònics, una sensació de desconcert, no tant pels fets sinó pel
futur, el futur més immediat, que en aquest país ningú allarga
gaire la vista si no és per les hipoteques; alguns poden adduir que
en la qüestió catalana la cosa ja fa prou anys que dura, no ho
discutiré. A la immediatesa política (i social), a la impaciència,
contribueixen en gran mesura els mitjans de comunicació i els
polítics, que ja es plantegen com anar a les eleccions que tenim a
tocar.
A mi, que tinc en moltes coses un ritme
cada dia més lent, se m'acut que si només es presentessin a les
eleccions els partits clarament unionistes, o constitucionalistes, o
com sigui que es puguin definir, sent molt optimistes, però molt,
però moltíssim, amb prou feines aconseguirien el 40 % de vots sobre
el cens electoral. Que què vull dir? És obvi. Però la gent té
pressa per tantes coses, i que farien mentrestant els polítics que
no es presentessin? I entre nosaltres potser les pors per tantes
incerteses?
P. S. He mirat a TV3 la peli (pel·li)
sobre Casals. Deixant de banda la idoneïtat de les programacions de
la televisió, m'ha semblat que era un bon moment per començar a
escoltar i a difondre el Cant dels ocells, fins que els ocells i
ocellets surtin de la presó. Així es complementaria la trilogia:
Llach, Maria del Mar, Casals. M'imagino el final de les grans (?)
manifestacions que es preveuen closes amb un violoncel. Mmmmmm! Quina pau!
2 comentaris:
Molt millor la pel·li, amic! La ela geminada és una petita mostra de la nostra cultura, no la perdéssim pas! Jo també veig involució, també veig contradiccions "entre els nostres", i no em puc treure del cap allò de "a rey muerto rey puesto", que vol dir que si no en tenim un, en tindrem un altre, per oblidar ben aviat l'un... i espero i desitjo de tot cor que no siguem capaços d'oblidar qui s'està sacrificant per nosaltres, per tal que no haguem de fer nosaltres el sacrifici.
Tot plegat, molt complicat. Massa complicat.
Pel·li, sisplau!
Prenc nota de la teua remarca filològico-cultural, Montse. Per cert, de sobte he pensat la tendència que diuen que hi ha en català de fer els diminutius dels noms de persona a partir del final i, extrapolant, se m'ha acudit que en lloc de pel·li podríem dir cula; segur que no tindria èxit la proposta.
Sobre el moment actual, ja veus, vaig deixant la meua, sovint amb convenciment escàs. Recordar o oblidar és un privilegi , o una maledicció, de la memòria; veurem com es tradueix en accions.
Publica un comentari a l'entrada