esborrany sobre l'evolució de la involució

Els empresonaments barroers (es volia que coincidissin amb els dia dels difunts de totes totes?) i l'exili anunciat m'agafen al nord. Involució: Llibertat, Amnistia, Estatut d'Autonomia! Noto en molta gent, apart de sentiments contraposats, antagònics, una sensació de desconcert, no tant pels fets sinó pel futur, el futur més immediat, que en aquest país ningú allarga gaire la vista si no és per les hipoteques; alguns poden adduir que en la qüestió catalana la cosa ja fa prou anys que dura, no ho discutiré. A la immediatesa política (i social), a la impaciència, contribueixen en gran mesura els mitjans de comunicació i els polítics, que ja es plantegen com anar a les eleccions que tenim a tocar.

A mi, que tinc en moltes coses un ritme cada dia més lent, se m'acut que si només es presentessin a les eleccions els partits clarament unionistes, o constitucionalistes, o com sigui que es puguin definir, sent molt optimistes, però molt, però moltíssim, amb prou feines aconseguirien el 40 % de vots sobre el cens electoral. Que què vull dir? És obvi. Però la gent té pressa per tantes coses, i que farien mentrestant els polítics que no es presentessin? I entre nosaltres potser les pors per tantes incerteses?

P. S. He mirat a TV3 la peli (pel·li) sobre Casals. Deixant de banda la idoneïtat de les programacions de la televisió, m'ha semblat que era un bon moment per començar a escoltar i a difondre el Cant dels ocells, fins que els ocells i ocellets surtin de la presó. Així es complementaria la trilogia: Llach, Maria del Mar, Casals. M'imagino el final de les grans (?) manifestacions que es preveuen closes amb un violoncel. Mmmmmm! Quina pau!

a por ellos!

No diré que no hagi estat un dia intens i, sobretot en la política catalana, de l'ai al cor i de les esperes encara -més ai!-  no resoltes. He seguit una mica i he vist alguns resums i opinions de la jornada, més les conclusions, encara parcials, que la continuïtat de les intervencions. De tot plegat, i símptoma de com es desenvolupen els fets, el que m'ha cridat més l'atenció ha estat l'anècdota que es pot elevar a categoria protagonitzada per Ferran Mascarell. Resulta que el president del Senat l'ha invitat a parlar en la cambra alta en la seua qualitat de representant del govern de Catalunya -o de Puigdemont- i quan ja el tenien assegut el mateix president li ha demanat que abandonés el Senat. No cal que afegeixi res més a la meua subjectivitat.

Temps (curt) d'enquestes i incerteses

Rebo al fix -queden encara gaires telèfons de sobretaula?- una trucada amb prefix 91. No sé quina empresa enquestadora m'ha triat a l'atzar per saber la meua opinió sobre assumptes polítics relacionats a Catalunya. Com que preguntar no és ofendre, estic disposat a respondre si la cosa és curta. Les preguntes habituals sobre Catalunya i Espanya, sobre properes eleccions, sobre si em sento això o allò, sobre la llengua que empro habitualment. Hi ha dos aspectes que em porten a una petita discussió educada sobre el plantejament de les preguntes. El primer és de tipus genèric, consisteix a voler saber que crec jo sobre hipotètics esdeveniments futurs: que si passarà una cosa o una altra; em veig obligat a confessar que la meua visió de l'esdevenidor és i sempre ha estat nul·la, que potser altres més agosarats o realment visionaris poden conèixer que passarà, però, insisteixo, no és el meu cas, de manera que en aquest tipus de preguntes ja pot anar marcant amb una creu no ho sap, no contesta. L'altre parèntesi en la marxa ràpida de l'enquesta es produeix quan em pregunta que trio entre bandera espanyola, senyera i estelada (no em diu bandera catalana o bandera catalana amb estrella, ni tampoc, tot s'ha e dir, nacional en esmentar l'espanyola); aquí, davant de la confusió de l'enquestadora que confessa no saber ben bé què vol dir senyera ni estelada (quina feina més ingrata segons l'enquestat que et toca), em permeto un petit aclariment socio-filològic sobre el terme senyera, que com és sabut no m'agrada gaire en la seua accepció majoritària i acabo concloent que Catalunya, que jo sàpiga i de moment, només té una bandera.

Per acabar em pregunta quin partit vaig votar en les darreres eleccions. Mira que responem en les enquestes qüestions que de vegades no expliquem a segons quins amics i que ens podrien semblar impertinents si ens les fessin. En la meua política d'embolicar la troca tan com puc en totes les enquestes, estic a punt de dir-li que vaig votar la Falange, però em sap greu haver-la atabalat tant i li esmento un partit més acord amb la dinàmica de les altres respostes. Després penso si realment hagués apuntat la Falange; suposo que sí, la seua feina no és interpretar sinó apuntar. Em penedeixo una mica de no haver estat prou conseqüent amb la meua metodologia de respostes a les enquestes.