Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 20è aniversari. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 20è aniversari. Mostrar tots els missatges

21.10.13

deu anys i tres dies. Concepte de poeta.


Acabo, però abans voldria parlar del concepte de poeta, d'un dels conceptes que segurament comparteixen molts poetes i, fins i tot, els qui simplement escriuen versos.

Ens alguns dels textos dedicats aquests dies a Vázquez Montalbán, s'al·ludia a la seua autoconsideració de poeta per sobre de tot sense donar més explicacions, sense contextualitzar. Imagino que el lector, tant el crèdul com l'escèptic, continuava la lectura del text sense donar més importància a una paraula circumstancial, fugaç. I realment la situació en què Vázquez Montalbán va definir-se sobretot com a poeta va ser circumstancial, anecdòtica, però potser tenia més càrrega de veritat que la que el propi escriptor pensava. Cada lector pot extreure les seues conclusions; vet aquí els fets explicats per un testimoni:

Un dia de septiembre de 1985, en el marco de la Universidad Internacional Manéndez Pelayo, en Sitges, Manuel Vázquez Montalbán pronunció una conferencia titulada “¿Futuro ¿para quién?”, dentro de un seminario titulado “Metáforas de fin de siglo”. Asistieron a ella, aparte de los alumnos inscritos, algunos de los profesores, entre ellos dos de los más brillantes ensayistas italianos del momento: por decirlo de algún modo, dos teóricos de la llamada posmodernidad. La conferencia de Vázquez Montalbán fue clara e inteligente y bien aceptada por los oyentes, jóvenes estudiantes a quin iba dirigida, como sujetos del futuro. Abierto el coloquio, hubo dos intervenciones seguidas de los profesores italianos, en cierto modo contrarias a los planteamientos historicistas del conferenciante. Vázquez Montalbán contestó con cierta irritación a la primera pregunta, pero ante el discurso metafísico, agresivo e interminable del segundo interlocutor, calló un momento y dijo en voz baja, casi inaudible: “Mire usted, yo soy un poeta...”

En sus palabras no hubo asomo de pedantería, però sí .me pareció- la voluntad expresada, quizás, con ironía de eludir una complicada y casi ininteligible cuestión. Es más, entendí que había en ellas un cierto cansancio de las polémicas sobre el sexo de los ángeles y una confesión personal profunda e inhabitual en él.

Josep Maria Castellet: fragment de la Introducción a Memoria y deseo. Obra poètica (1963-1990), de Manuel Vázquez Montalbán

Els poetes, si ho són, evolucionen, però són fidels als seus orígens. Crec que si haguéssim de definir qui era Manuel V. M. Hauríem de considerar que els poetes sempre diuen la veritat, fins i tot quan menteixen, i ens convindria partir de les darreres claus sinòptiques d'aquest poema:

 

Després, podem afegir el que calgui, fins i tot creure'ns l'entrevista publicada pòstumament al Canal Plus:

 








13.10.11

Maria Aurèlia Capmany, amb un cert retard

He conegut a través de la Júlia que el dia dos d'aquest mes va fer 20 anys de la mort de Maria Aurèlia Capmany i deixo altres escrits pendents per recordar-la o, més ben dit, per pujar un record complementari al que diu la Júlia. Quan llegia el seu post anava pensant que no sé quants anys fa que no rellegeixo o llegeixo la Maria Aurèlia, tot i que va ser una escriptora i una persona que en algun moment em va ser molt propera i que fins i tot vaig participar en un muntatge d'aficionats -com a il·luminador i “tècnic” de so- en el seu Tirant lo Blanc. Però més enllà de la seva literatura, la Maria Aurèlia (el Capmany no cal) era una presència, una veu, un pensament, una part de la vida del país i de Barcelona (la part tarragonina m'és més llunyana), una part, encara que petita, de la meua pròpia vida.

Avui deixaré de banda la seva obra, els seus textos i recordaré la seua veu. És curiós com la veu, digui el que digui, pot fer reviure les persones. Se'm permetrà que recordi la seva veu, i la seva presència, a través d'una petita frivolitat que, si es pensa bé, no ho és tant i si ho és, i en la mesura que ho sigui, no és més que una mostra de la polifacètica i sorprenent Maria Aurèlia Capmany i Farnés.

Vet aquí la Maria Aurèlia cantant!:



Van intervenir també en el disc DONES, FLORS I VIOLES. La dona en la cançó catalana: Maria Yáñez “Bella Dorita”, Maria del Mar Bonet, Núria Feliu, Maria Cinta, Guillermina Motta, Teresa Rebull, Carme Sansa, Rosa Maria Sarda.