deu anys i tres dies. Concepte de poeta.

Acabo, però abans voldria parlar del concepte de poeta, d'un dels conceptes que segurament comparteixen molts poetes i, fins i tot, els qui simplement escriuen versos.

Ens alguns dels textos dedicats aquests dies a Vázquez Montalbán, s'al·ludia a la seua autoconsideració de poeta per sobre de tot sense donar més explicacions, sense contextualitzar. Imagino que el lector, tant el crèdul com l'escèptic, continuava la lectura del text sense donar més importància a una paraula circumstancial, fugaç. I realment la situació en què Vázquez Montalbán va definir-se sobretot com a poeta va ser circumstancial, anecdòtica, però potser tenia més càrrega de veritat que la que el propi escriptor pensava. Cada lector pot extreure les seues conclusions; vet aquí els fets explicats per un testimoni:

Un dia de septiembre de 1985, en el marco de la Universidad Internacional Manéndez Pelayo, en Sitges, Manuel Vázquez Montalbán pronunció una conferencia titulada “¿Futuro ¿para quién?”, dentro de un seminario titulado “Metáforas de fin de siglo”. Asistieron a ella, aparte de los alumnos inscritos, algunos de los profesores, entre ellos dos de los más brillantes ensayistas italianos del momento: por decirlo de algún modo, dos teóricos de la llamada posmodernidad. La conferencia de Vázquez Montalbán fue clara e inteligente y bien aceptada por los oyentes, jóvenes estudiantes a quin iba dirigida, como sujetos del futuro. Abierto el coloquio, hubo dos intervenciones seguidas de los profesores italianos, en cierto modo contrarias a los planteamientos historicistas del conferenciante. Vázquez Montalbán contestó con cierta irritación a la primera pregunta, pero ante el discurso metafísico, agresivo e interminable del segundo interlocutor, calló un momento y dijo en voz baja, casi inaudible: “Mire usted, yo soy un poeta...”

En sus palabras no hubo asomo de pedantería, però sí .me pareció- la voluntad expresada, quizás, con ironía de eludir una complicada y casi ininteligible cuestión. Es más, entendí que había en ellas un cierto cansancio de las polémicas sobre el sexo de los ángeles y una confesión personal profunda e inhabitual en él.

Josep Maria Castellet: fragment de la Introducción a Memoria y deseo. Obra poètica (1963-1990), de Manuel Vázquez Montalbán

Els poetes, si ho són, evolucionen, però són fidels als seus orígens. Crec que si haguéssim de definir qui era Manuel V. M. Hauríem de considerar que els poetes sempre diuen la veritat, fins i tot quan menteixen, i ens convindria partir de les darreres claus sinòptiques d'aquest poema:

 

Després, podem afegir el que calgui, fins i tot creure'ns l'entrevista publicada pòstumament al Canal Plus:

 



deu anys i dos dies, i, com que avui és diumenge, una mica de copla sense cobla

Ahir no em vaig voler allargar més, però tenia pensat afegir una mica més de poesia de Vázquez Montalbán, especialment del seu poemari Praga, editat l'any 1982. He de confessar que tinc un cert enyorament de la presència de Vázquez Montalbán sobretot en aquests moments de veus reiteratives, sovint més emocionals que analítiques, sovint més desinformades que formades, sovint més grises que acolorides. A vegades vaig combregar amb les idees de l'escriptor i d'altres no, però el seu pensament, tot i saber d'on venia, o potser per això, em semblava clar, personal i intel·ligent. Com plantejaria avui, per exemple, la situació que es converteix en matèria literària en els versos que copio a continuació, en aquesta Praga segurament real, però evidentment metafòrica? M'agradaria veure'l nadar entre aquests onatges espectaculars, però de moviments previsibles que ens inunden cada dia. Potser bracejaria en solitari? Potser s'ofegaria? Tot és possible.

SI EL EXTRANJERO QUISIERA

pan y sal les bastaría
aprender en vuestra lengua
las respuestas sagradas
                                    necesitáis
compasión por vuestras derrotas
comprensión para vuestra fuerza
de vencidos vencedores
de vencedores vencidos

                                aunque reconstruyamos
murallas de razones
y hasta los mestizos prediquemos
la reconstrucción de Praga
a los invasores confiados
en su costumbre de vencer
                                          preferís
comprobar la raza en la lengua
no en los ojos no en las manos
y cualquier alemán os seduciría
con el santo y seña
                              de las respuestas sagradas
os reconozco
en vuestra coquetería de víctimas
y aunque redacte un auto de fe
ante cada desgracia
                               lo hago descreído
de al suerte de mi ciutadania
cuestionada por el mestizaje de mis recuerdos
por el mestizaje de mis muertos y mis vidas

y sobre todo
por el alevosos mestizaje de la fonética

YO CREO ¿YO CREO?

Jo crec crec
                  crec?

Inútilment vaig esperar la mort de la groga holotúria
que los marineros de Salgari pescaban sin escafandra ni
batiscafo sin otro auxilio que el brou d'alga marcida

pero antes hubiera muerto ya ahogado
dormien els llums tous de Shangai
i la noia rosa no es treia les calces humides
-no tenia cor ni cos el corb
fugia cap a l'Orient Blavós-

cal fer prosa fantàstica

los marineros mestizos olían a morralla
però els cavallers txecs olían a esencia
vermella de la més turca Turquia del més Oriental orient
¡vienen las hordas tártaras de Almería!
Clamaba Heribert Spencer a l'àgora de la Bruchstrasse

Yo creo ¿yo creo?
Jo crec crec
                 crec?

Estimava la mort quotidiana del drapaire
a la mort del conill!
Era la resistència lingüística d'una raça
somos los mejores
los mestizos somos los mejores
tenim dues llengües
tenim dos arguments d'exili
dos posibilidades de silencio

però no queden mars de Salgari
                                                   solament
mars de runes
mars d'estel de portaavions
mares de mierda

Yo creo ¿yo creo?
Jo crec crec
                  crec?

Els agitadors d'aspirines s'embutxaquen el vent


I com que avui és diumenge i continuo amb el costum de compartir una mica de música, m'ha semblat que després dels versos, i tenint en compte l'escriptor, ben bé es podria escoltar aquesta cançó:

I si algú en té curiositat, per què no entrar en l'anàlisi de la cançó d'una professora nord-americana?

 

Per acabar la festa dominical, més amb la intenció de tenir-ho recopilat per si un dia se m'acut buscar-ho que amb el propòsit que els lectors del principi hagin arribat aquí i continuïn, afegeixo una entrevista que Raimon va fer a Vázquez Montalbán a TV1. Ei!

 

deu anys i un dia

Els homenatges -pocs? molts?- amb motiu del desè aniversari de la mort de Manuel Vázquez Montalbán tal dia com ahir d'ara fa deu anys em retornen a la idea frustrada una i altra vegada i mig oblidada de rellegir el seu primer llibre: Informe sobre la información. No sé on el tinc, potser a la casa del poble, on anàvem a parar tots els llibres quan encara no tenia casa fixa. Si no el trobo, en compraré la darrera edició, però no serà el mateix, perquè els llibres en paper tenen història, tenen ànima.

Ja arribarà el moment, però mentrestant he fullejat el llibre que em va regalar la C. Qui no hagi llegit mai cap obra d'un escriptor pot començar per on vulgui, només faltaria; però si l'autor ha tocat tants registres com Vázquez Montalbán, cal començar per la poesia, si es pot. O no és la poesia la que assenyala tots els camins, la que indica qui és qui ha al darrere i ens marca els viaranys de les complicitats o dels rebuigs? No és la poesia la que despulla el poeta i la persona fins i tot més enllà de la seua pròpia voluntat?

Sempre m'han fascinat aquesta mena de divisa que escau tan bé al poeta i a l'home, apta fins i tot per llegir avui, que la lluna plena amaga les estrelles, als menys les que podria veure des de la terrassa

INÚTIL ESCRUTAR TAN ALTO CIELO
inútil cosmonáuta el que no sabe
el nombre de las cosas que le ignoran
el color del dolor que no le mata
inútil cosmonáuta
el que contempla estrellas
para no ver las ratas

Ah, i el poema que aprofita el vers de Ronsard!

Quand vous serez bien vieille

Cuando seas muy vieja
y yo me haya muerto
descubrirás una tarde las horas
especiales
            el aroma de los soles ponientes
lo profundo oscuro del aire
anochecido en las calles sin retorno
vagarás eternamente en busca del espejo
que devuelve instantes felices
                                –de azul el mar
en nuestra carne sol y deseo–
ante la muerte del tiempo en el cristal
oirás las músicas que nos drogaron
los ruidos cotidianos que nos resucitaban
                                           deslices
de aguas de jabón hacia simas
                               terribles
cajas de música postales cerebrales
y en el espejo fijo el spot de nuestra vida
con dentaduras blancas y pieles doradas
jóvenes antiguos felices invencibles
mas no dejes que oscurezcan tus ojos
y el espejo extinga su realidad y tu deseo
porque te verías vieja y solitaria
con los ojos dormidos por la angustia
                                       el viento
que se lleva las hojas de un otoño horroroso
cuando seas muy vieja
y yo me haya muerto
rompe espejos retratos recuerdos
ponte bragas de corista diadema de acanto
sal desnuda al balcón y méate en el mundo
antes que te fusilen las ventanas cerradas.

 

I no acabaria mai, però aquest poema premonitori de la mort que es troba a Sin otra vida que el sentir del tiempo...

 

 

EL CARTERO HA TRAÍDO EL BANGKOK POST

el Thailandia Travel
                                               una carta sellada
la muerte de un ser querido
para la muchacha de mi American Breakfast
                                                                      cada mañana
aunque he perdido mi carta
                                                   no estaba
o no me la han dado compasivos
con el extranjero que espera vida o muerte
ignorado en un rincón de Asia

el cartero nunca llama dos veces
viaja en una Yamaha
y sonríe en la ignorancia
                                               de que la distancia
permite a la memoria cumplir nuestros deseos

I per lligar amb el principi i, si convé, amb música el conjunt. Que curiós que tot plegat em faci rejovenir: