Acabo, però abans
voldria parlar del concepte de poeta, d'un dels conceptes que
segurament comparteixen molts poetes i, fins i tot, els qui
simplement escriuen versos.
Ens alguns dels textos dedicats aquests dies a Vázquez Montalbán, s'al·ludia a la seua autoconsideració de poeta per sobre de tot sense donar més explicacions, sense contextualitzar. Imagino que el lector, tant el crèdul com l'escèptic, continuava la lectura del text sense donar més importància a una paraula circumstancial, fugaç. I realment la situació en què Vázquez Montalbán va definir-se sobretot com a poeta va ser circumstancial, anecdòtica, però potser tenia més càrrega de veritat que la que el propi escriptor pensava. Cada lector pot extreure les seues conclusions; vet aquí els fets explicats per un testimoni:
Un dia de septiembre de 1985, en el marco de la Universidad Internacional Manéndez Pelayo, en Sitges, Manuel Vázquez Montalbán pronunció una conferencia titulada “¿Futuro ¿para quién?”, dentro de un seminario titulado “Metáforas de fin de siglo”. Asistieron a ella, aparte de los alumnos inscritos, algunos de los profesores, entre ellos dos de los más brillantes ensayistas italianos del momento: por decirlo de algún modo, dos teóricos de la llamada posmodernidad. La conferencia de Vázquez Montalbán fue clara e inteligente y bien aceptada por los oyentes, jóvenes estudiantes a quin iba dirigida, como sujetos del futuro. Abierto el coloquio, hubo dos intervenciones seguidas de los profesores italianos, en cierto modo contrarias a los planteamientos historicistas del conferenciante. Vázquez Montalbán contestó con cierta irritación a la primera pregunta, pero ante el discurso metafísico, agresivo e interminable del segundo interlocutor, calló un momento y dijo en voz baja, casi inaudible: “Mire usted, yo soy un poeta...”
En sus
palabras no hubo asomo de pedantería, però sí .me pareció- la
voluntad expresada, quizás, con ironía de eludir una complicada y
casi ininteligible cuestión. Es más, entendí que había en ellas
un cierto cansancio de las polémicas sobre el sexo de los ángeles y
una confesión personal profunda e inhabitual en él.
Josep
Maria Castellet: fragment de la Introducción a Memoria y deseo. Obra
poètica (1963-1990), de Manuel Vázquez Montalbán
Els poetes, si ho són, evolucionen, però són fidels als seus orígens. Crec que si haguéssim de definir qui era Manuel V. M. Hauríem de considerar que els poetes sempre diuen la veritat, fins i tot quan menteixen, i ens convindria partir de les darreres claus sinòptiques d'aquest poema:
Després, podem afegir
el que calgui, fins i tot creure'ns l'entrevista publicada
pòstumament al Canal Plus:
2 comentaris:
Sempre he pensat que m'hi he de "posar" tard o d'hora amb aquest autor, però encara em fa una certa mandra. No sé pas perquè sempre he tingut la sensació que era millor la seva vida, la seva persona, que no pas la seva obra. Amb perdó, és clar. M'ha agradat llegir-te però, diguem que ha estat una bona manera de anar-hi fent camí. Gràcies!
Algun dia t'hi hauràs de posar, Clídice, però jo no sabria dir-te per on ni com: periodisme, novel·les, poesia... Potser a través de la cuina?
Gràcies a tu per pensar que he contribuït a recordar-te que algun dia t'hi hauràs de posar :-)
Publica un comentari a l'entrada