27.1.08

dos poemes i una aquarel·la (i un o dos contes)

En aquest Any Rodoreda, si algú que no ha llegit res de l’escriptora em preguntés per on podria començar, no li sabria què respondre. De fet, la majoria de vegades no sé que suggerir quan algú em pregunta per on començar a llegir l’obra d’algú (abans de respondre li hauria de preguntar: i tu, qui ets?) . La resposta més fàcil, si un té temps, és recomanar que es comenci pel principi i que es vagi fent, tot i que això a voltes és descoratjador.

Ara bé, com que darrerament ningú no em pregunta res sobre la Mercè Rodoreda i en el bloc em sento amb una llibertat relativa, m’atreveixo a dir que, per què no començar per la seva poesia? El meu hipotètic interlocutor, potser sorprès perquè sap que més aviat se sol parlar de la prosa de l’escriptora, segur que em preguntaria el motiu que tinc per dir-li que s’iniciï en el coneixement de l’obra de la Rodoreda llegint els seus poemes. Aleshores jo, potser no del tot convençut, em veuria obligat a respondre-li que els versos li permetran entrar més fàcilment en l’esperit de l’autora, o al menys ho faran d’una manera més immediata, i, així, podrà endinsar-se millor en la seva prosa, també amb tants elements biogràfics. Clar que hauria d’afegir que el llibre que li recomano, Agonia de llum, no només conté 105 poemes, sinó una excel·lent introducció d’Abraham Mohino –i les notes corresponents- i un deliciós epistolari entre l’autora i Carner (Josep Carner, m’havien dit de vós que éreu cantamanyanes -com és que aquesta praula no figura al DIEC?-, i no m’ho creia. Feu que no m’ho hagi de creure... (1939)). A més, qui no voldria veure les reproduccions de la pintura de la Mercè Rodoreda? En fi, una notable edició d’Angle Editorial; llàstima que, malgrat que el llibre es va publicar el 2002 ara no sigui fàcil de trobar en algunes llibreries (a la Casa del Llibre em diuen que fa quatre anys que no el tenen), però sempre es pot aconseguir a la biblioteca.

M’allargaria indefinidament compartint poemes i cartes amb vosaltres, però com que entenc que això és impossible, limito la meva complicitat a dos poemes. El primer, el que encapçala el poemari, dintre del recull titulat “Món d’Ulisses” (parèntesi meu per afegir que reivindico els sonets), i que a les amigues i amics transformadors els portarà, ben segur, l’olor del nostre text base, i a tothom molts altres olors; el segon, el poema 103, el darrer del recull “Bestioles” (com m’agraden els bestiaris, i com apareix també la Rodoreda que coneixem darrere d’aquests versos divertits).

Barrejadors de ciutats

Freda de nit que se’n va i de rosada
una herba poca ens enfebra el turmell;
l’aire és a punt per al cant de l’ocell:
l’alba ens espera dellà la collada.

Ja et som a prop, oh ciutat ben tancada,
i, missatger dels teus glavis jussans,
l’esglai enfonsa, gebrades, les mans
fins on ens malda l’estranya mullada.

Però no escau un genoll que tremola
ni aquell gemec que es mig queda a la gola,
oh, mort, davant tes tenebres iguals,

car ja el nadó que tot just es descluca
té dintre el pit un puny d’ombra que truca
al teu palau que pertot té portals.

Abans de reproduir el segon poema, se m’acut que podria incloure un dels motius (?) pels quals la Mercè Rodoreda va començar a escriure versos. Diu la M. R. a través de Baltasar Porcel a la seva obra Grans catalans:

I vaig deixar d’escriure contes. No pas per horror a la literatura, sinó perquè de mica en mica se’m va paralitzar el braç dret. Podia cosir, d’això vivia, fer totes les feines de la casa, el que fos, menys escriure. Quan agafava la ploma, el braç em feia mal, els dits se m’encarcaraven, i la ploma saltava. Em va durar quatre anys. Va ésser quan vaig començar a fer versos. Com que no em podia sotmetre a un tractament llarg i car, vaig anar fent com si res. Els versos, sense saber escriure a màquina, els escrivia en una màquina que m’havien deixat uns amics que havien tornat a Barcelona. Picava les lletres amb un dit. A l’últim, el mal em va passar tal com havia vingut.

L’aquarel·la que us he triat ( Dame aux mains coupées) és un autoretrat d’aquesta època? Potser d’un altre moment de crisi? ...?

Va, i ara el poema que us deia:

Gat

Tinc la cua molt senyora
i el pèl m’ondula nevat,
però em veden el terrat
perquè, diuen, “és d’Angora”.

Faig vida d’anacoreta,
i el lluç, me’l donen bullit.
Hec amb la pota el mosquit
i embullo el fil i la beta.

Ja m’agrada aquesta vida
una mica esmorteïda,
i queixar-se és de mal gust.

Però a vegades voldries
fer-te amb gats sense manies
que et donessin un disgust.



...Vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte s’ha acabat.























P. S. Bé, no s’ha acabat del tot, tots els contes tenen versions, recreacions i continuacions. En aquest cas, em plau fer-vos saber que les transformacions ja han arribat al número 99 (de fet, just en aquest moment al 100, però ja en parlaré també d’aquest). Fins ara ningú havia investigat gaire seriosament totes les connexions de la Rodoreda al seu exili parisenc amb els escriptors francesos. Finalment, en Martí ens ha deixat un tast de les primeres relacions de l’escriptora amb Raymond Queneau. De fet no se sap si la cosa va anar realment així i si es van veure amb posterioritat, que l’Obiols... Potser en Martí ens dirà alguna altra cosa quan ho consideri convenient.

7 comentaris:

Júlia ha dit...

No coneixia la seva poesia, la veritat.

Per cert, el primer poema no deu ser pas una transformació que t'ha enviat del més enllà?

M'han agradat molt. I la transformació 100 MOLTÍSSIMS.

Això del gat d'angora que vol ser normal fa pensar molt i molt, també.

Arare ha dit...

L'any passat vaig descobrir els poemes de la Rodoreda. Em sembla recordar que en una de les nostres trobades vaig venir amb el llibre a sota el braç, el vaig començar al tren. Però el vaig haver de tornar, ja que era tret de la biblioteca. I quan el vaig buscar, no el vaig trobar a cap llibreria... misterie... o no (la Júlia ja en parla sovint, d'això que els llibres que no es venen acaben fets pasta de paper, quina llàstima...)

Per cert, la transformació 100 és senzillament genial!

Clara ha dit...

Ostres Pere, acabo de veure l'enquesta que feies aquí a la dreta. M'has alegrat la tarda!

martí ha dit...

Ep ep... que allò de la 99 és pura invenció - ambientalment documentada, això sí -, potser amb un petit toc d'imaginada intuïció. Però, i si algun dia es descobrís que fou real?

Ara, la 100, una passada, pere. Caldrà vigilar que no ens la prenguin els del ppartido per la seva campanya...

pere ha dit...

Jo tinc el llibre de fa quatre dies, Júlia. Absolutament recomanable en el seu conjunt.
Sí que sembla una transformació, sí.
I els altres animals són també força interessants. Segur que els llegiràs.


I què et va semblar, Arare? Suposo que ara reeditaran l'obra de la Rodo.

No em deixis amb la incògnita, Clara, perquè t'he alegrat la tarda? Per altra banda, he de entendre que tu no vas votar...Ai...!

Per mi, martí, que la trobada fou real, encara que potser amb alguna lleugera variació.
Vosl dir que els del ...? No!

Arare ha dit...

Pere, em van encantar. I és que jo sóc una fan, de la Rodo, ja ho saps! Tinc ganes de rellegir-li tot, tot i tot, però de moment tinc massa llibres en espera, i algun d'ells, massa gruixut!

per cert, Les benignes... gnyyyy... l'he aparcat, de moment. Pesa massa!

pere ha dit...

A mi em fa certa, no sé com dir-ho, les benignes (no l'he llegit)
Jo també aniré rellegint-la, però em sembla que ara li deixaré una mica de temps.