s'acosta novembre

Quines seran -serien- les meues darreres paraules ja a la tomba de ciutat o poble, o escampades -tramuntana o mestral, potser ponent?- les cendres per no sé on? Tant se val. Qui lligarà -lligaria- les seues paraules amb les meues per contradir-me o confirmar-me? Tant se val. On han anat a parar les paraules del pare i de la mare i de la germana que no vaig conèixer, i de tots els altres? Tant se val.


Potser quedarà un pensament tènue, desdibuixat, venial, un llibre que fulleja una altra mà, una màquina que ja no servirà, una imatge, en altres temps gloriosa o enganyosa, que s'anirà esvaint com els perfums en l'aire. Tant se val.

No hi haurà cap poeta que menteixi sobre mi. Tant se val.


Deia Reuben Pantier a la mestra que ja no el podia escoltar:

Doncs bé, Emily Sparks, les teves pregàries no van ser inútils,
no va ser endebades el teu amor.
Tot el que he stat a la vida ho dec
a l'esperança que vas posar en mi,
al teu amor que sempre em veia com una bona persona.
Estimada Emily Sparks, deixa'm explicar-te la història.
Em salto la influència del pare i de la mare;
em va ficar en un embolic la filla de la modista
i així vaig anar a voltar pel món,
vaig viure tots els perills coneguts
del vi i de les dones i dels plaers de la vida.
Una nit, en una cambra de la Rue de Rivoli,
mentre bevia vi amb una cocotte d'ulls negres,
se'm van omplir els ulls de llàgrimes.
Ella es va pensar que eren llàgrimes d'amor i va somriure
pensant en la conquesta que havia fet.
Però la meva ànima era a tres mil milles d'allà,
en aquells dies en què tu em feies de mestra a Spoon River.
I precisament perquè ja no em podies estimar,
ni resar per mi, ni escriure'm cartes,
l'etern silenci va parlar en lloc teu.
I la cocotte d'ulls negres seguia pensant que les llàgrimes eren per ella,
i per ella els petons de mentida que li vaig fer.
No sé pas com, des d'aquell instant, vaig veure les coses d'una altra manera

Estimada Emily Sparks!


Cap poeta dirà, ni sabrà, les meues paraules, les darreres; potser ni jo mateix. Ni les coneixerà cap mestra amb qui a vegades parlo a través de la paret de pedra en crepuscles d'estiu. Tant se val!

Qui numquam quievit, quiescit?

Fa no res parlava de la meua impaciència i avui apel·lo interiorment a la meua paciència per no córrer, per recrear-me en la lectura del llibre que fullejo avant i enrere. Sé, ja, que és un llibre que rellegiré ordenadament i en desordre, segons em suggereixin les veus dels personatges.


Antologia de Spoon River, de Edgar Lee Masters (1868-1950) (Llibres del Segle, 2012, traducció de Jaume Bosquet i Miquel A. Llauger)), comença amb un poema titulat ”El turó”. Ubi sunt?, pregunta una veu que cita noms i més noms i afegeix a vegades algun detall que els singularitza. Tots, tots, estan dormint al turó. I a partir d'aquest moment el poeta deixa parlar els més de dos-cents personatges (és impossible precisar el nombre) enterrats al cementiri del turó de Spoon River. Un per un, o en escassos casos col·lectivament, els morts van amollant el seu epitafi. Lacònics o loquaços, diuen les darreres paraules, mots ja sense mentida perquè després de la mort només val la seua veritat més profunda, a vegades sintetitzada en un sol fet, un sol detall, una marca per sempre més..

Amors i odis, sinceritats i hipocresies, retrets i comprensions, moments decisius i fluir sense temps, innocències i culpabilitats, duresa, molta duresa, i fragilitats, misèries, moltes, i grandeses, poques, acceptacions i renúncies... Condensació de vides senceres en les darreres paraules dels morts de Spoon River abans de desaparèixer definitivament.

Un fresc de l'Amèrica rural de finals del XIX i principi del XX, però sobretot una narració poetitzada ( o una poesia narrativa) de la comèdia humana que encara toca el cor i el pensament als nostres dies. Una obra major, intemporal, clàssica.

Trio dos poemes d'entre els que he papallonejat, conscient que, especialment lírics, no són els més representatius del llibre, però que cadascú, quant el llegeixi, triï els seus. Se m'acut que quan l'hàgiu llegit, si és que encara no ho heu fet, podríem fer un petit joc consistent a copiar-ne un de sol; encara que potser l'editorial no ens ho permetria, això.



William i Emily

Hi ha en la mort alguna cosa
semblant a l'amor!
Si amb algú amb qui has conegut la passió
i l'ardor de l'amor juvenil,
sents també, després d'anys de vida
plegats, que es va fent dèbil la flama
i, així, junts us aneu esvaint
a poc a poc, tènuement, delicadament,
com si estiguéssiu als braços l'un de l'altre,
desapareixent de l'estança familiar-
aquesta és la força harmònica entre les ànimes
semblant a l'amor!


I ara les darreres paraules d'una mestra:


Emily Sparks

On és el meu nen, el meu nen-
a quin lloc llunyà del món?
El nen que jo estimava més de tota l'escola?-
Jo, la mestra, la conca, el cor virginal,
que vaig fer de tots ells els meus fills.
Coneixia de veritat el meu nen
en jutjar-lo d'esperit ardent,
actiu, sempre tan ple d'aspiracions?
Oh, nen, nen per qui jo resava i resava
en tantes nits de vetlla,
te'n recordes, de la carta que et vaig escriure
sobre l'amor bell de Crist?
La rebessis o no,
nen meu, onsevulla que siguis,
treballa per salvar la teva ànima,
que tot el teu fang, que tota la teva escòria,
puguin fondre's en el foc que hi ha en tu,
fins que el foc no sigui res més que llum!...
Res més que llum!


A continuació hauria de copiar les paraules del nen, de Reuben Pantier, enterrat no gaire lluny de la mestra, suposo, però potser és preferible que cadascú les busqui.