Qui numquam quievit, quiescit?

Fa no res parlava de la meua impaciència i avui apel·lo interiorment a la meua paciència per no córrer, per recrear-me en la lectura del llibre que fullejo avant i enrere. Sé, ja, que és un llibre que rellegiré ordenadament i en desordre, segons em suggereixin les veus dels personatges.


Antologia de Spoon River, de Edgar Lee Masters (1868-1950) (Llibres del Segle, 2012, traducció de Jaume Bosquet i Miquel A. Llauger)), comença amb un poema titulat ”El turó”. Ubi sunt?, pregunta una veu que cita noms i més noms i afegeix a vegades algun detall que els singularitza. Tots, tots, estan dormint al turó. I a partir d'aquest moment el poeta deixa parlar els més de dos-cents personatges (és impossible precisar el nombre) enterrats al cementiri del turó de Spoon River. Un per un, o en escassos casos col·lectivament, els morts van amollant el seu epitafi. Lacònics o loquaços, diuen les darreres paraules, mots ja sense mentida perquè després de la mort només val la seua veritat més profunda, a vegades sintetitzada en un sol fet, un sol detall, una marca per sempre més..

Amors i odis, sinceritats i hipocresies, retrets i comprensions, moments decisius i fluir sense temps, innocències i culpabilitats, duresa, molta duresa, i fragilitats, misèries, moltes, i grandeses, poques, acceptacions i renúncies... Condensació de vides senceres en les darreres paraules dels morts de Spoon River abans de desaparèixer definitivament.

Un fresc de l'Amèrica rural de finals del XIX i principi del XX, però sobretot una narració poetitzada ( o una poesia narrativa) de la comèdia humana que encara toca el cor i el pensament als nostres dies. Una obra major, intemporal, clàssica.

Trio dos poemes d'entre els que he papallonejat, conscient que, especialment lírics, no són els més representatius del llibre, però que cadascú, quant el llegeixi, triï els seus. Se m'acut que quan l'hàgiu llegit, si és que encara no ho heu fet, podríem fer un petit joc consistent a copiar-ne un de sol; encara que potser l'editorial no ens ho permetria, això.



William i Emily

Hi ha en la mort alguna cosa
semblant a l'amor!
Si amb algú amb qui has conegut la passió
i l'ardor de l'amor juvenil,
sents també, després d'anys de vida
plegats, que es va fent dèbil la flama
i, així, junts us aneu esvaint
a poc a poc, tènuement, delicadament,
com si estiguéssiu als braços l'un de l'altre,
desapareixent de l'estança familiar-
aquesta és la força harmònica entre les ànimes
semblant a l'amor!


I ara les darreres paraules d'una mestra:


Emily Sparks

On és el meu nen, el meu nen-
a quin lloc llunyà del món?
El nen que jo estimava més de tota l'escola?-
Jo, la mestra, la conca, el cor virginal,
que vaig fer de tots ells els meus fills.
Coneixia de veritat el meu nen
en jutjar-lo d'esperit ardent,
actiu, sempre tan ple d'aspiracions?
Oh, nen, nen per qui jo resava i resava
en tantes nits de vetlla,
te'n recordes, de la carta que et vaig escriure
sobre l'amor bell de Crist?
La rebessis o no,
nen meu, onsevulla que siguis,
treballa per salvar la teva ànima,
que tot el teu fang, que tota la teva escòria,
puguin fondre's en el foc que hi ha en tu,
fins que el foc no sigui res més que llum!...
Res més que llum!


A continuació hauria de copiar les paraules del nen, de Reuben Pantier, enterrat no gaire lluny de la mestra, suposo, però potser és preferible que cadascú les busqui.