cada alenada...

Cada alenada

que li surt de la boca
congela un haiku

Que fàcil és fer un haiku! Només cal anar comptant i repartint, com en la sardana, però menys: 5, 7, 5, i ja en tenim 17. Des que es va inventar l'haiku, qui no és poeta és perquè no vol. Jo mateix, algun dia, si em vaga, seré poeta. Això sí, cal que trobi l'instant, l'estàtica i la dinàmica, i l'estètica.

Per entrenar-me -com si calgués!- avui em concentro en les versos del mestre. Decideixo que hauria d'aprendre japonès, a poder ser del segle XVII, perquè intueixo que en les traduccions em perdo la música dels sons. O potser no, potser en tindria prou a retrocedir en el temps i entrar en la filosofia d'aquell imperi estrany. A veure, vaig llegint:

Només viatger
voldria que em diguessin:
el primer xàfec.

Com puc traduir de la traducció? Sobretot el segon vers té una construcció horrible. I el primer, que li és deutor. N'hi ha prou a conservar l'esperit del conjunt? En canvi el que ve a continuació em sembla que no té pèrdua: aquesta subtilesa visualment i sensorialment perfecta del moviemnt implícit:

La papallona
es perfuma les ales
sobre l'orquídia.

En aquest tercer, més enllà de la imatge, dels jocs dinàmics, intueixo que el ja resulta forçat, que trava el vers (el segon tampoc no és gran cosa):

Entre les branques
regalimant de pluja
ja fuig la lluna.

Em canso. No vull continuar aquest joc del qual ja em sé la mecànica elemental. Què més necessito? No trobo cap haiku de Matsuo Bashô que em pugui servir d'epitafi, però aquest de Choko, una mica més jove, ja em servirà:

El darrer acte
no el podré veure sencer:
s'acaba el somni.

el preu de les paraules

Poquíssimes pàgines separen al diccionari de paper els mots poeta i polític, però, quina diferència! El primer ens regala les paraules que ens ajuden a viure per fer-les servir segons les nostres necessitats o desitjos, mentre que el segon intenta vendre'ns-les com qui no vol la cosa, i sovint ho aconsegueix, malgrat la nostra voluntat adversa.

Algú podria dir que són els poetes, aquells que tenen la sort de publicar, de ser llegits, els qui ens fan pagar els seus llibres, mentre que els polítics gairebé sempre ens donen les paraules de franc. Quin error! Tots els llibres de tots els poetes tenen un preu insignificant comparat amb el que sovint ens toca pagar per les paraules d'un sol polític. Em sembla innecessari afegir exemples

s'acosta novembre

Quines seran -serien- les meues darreres paraules ja a la tomba de ciutat o poble, o escampades -tramuntana o mestral, potser ponent?- les cendres per no sé on? Tant se val. Qui lligarà -lligaria- les seues paraules amb les meues per contradir-me o confirmar-me? Tant se val. On han anat a parar les paraules del pare i de la mare i de la germana que no vaig conèixer, i de tots els altres? Tant se val.


Potser quedarà un pensament tènue, desdibuixat, venial, un llibre que fulleja una altra mà, una màquina que ja no servirà, una imatge, en altres temps gloriosa o enganyosa, que s'anirà esvaint com els perfums en l'aire. Tant se val.

No hi haurà cap poeta que menteixi sobre mi. Tant se val.


Deia Reuben Pantier a la mestra que ja no el podia escoltar:

Doncs bé, Emily Sparks, les teves pregàries no van ser inútils,
no va ser endebades el teu amor.
Tot el que he stat a la vida ho dec
a l'esperança que vas posar en mi,
al teu amor que sempre em veia com una bona persona.
Estimada Emily Sparks, deixa'm explicar-te la història.
Em salto la influència del pare i de la mare;
em va ficar en un embolic la filla de la modista
i així vaig anar a voltar pel món,
vaig viure tots els perills coneguts
del vi i de les dones i dels plaers de la vida.
Una nit, en una cambra de la Rue de Rivoli,
mentre bevia vi amb una cocotte d'ulls negres,
se'm van omplir els ulls de llàgrimes.
Ella es va pensar que eren llàgrimes d'amor i va somriure
pensant en la conquesta que havia fet.
Però la meva ànima era a tres mil milles d'allà,
en aquells dies en què tu em feies de mestra a Spoon River.
I precisament perquè ja no em podies estimar,
ni resar per mi, ni escriure'm cartes,
l'etern silenci va parlar en lloc teu.
I la cocotte d'ulls negres seguia pensant que les llàgrimes eren per ella,
i per ella els petons de mentida que li vaig fer.
No sé pas com, des d'aquell instant, vaig veure les coses d'una altra manera

Estimada Emily Sparks!


Cap poeta dirà, ni sabrà, les meues paraules, les darreres; potser ni jo mateix. Ni les coneixerà cap mestra amb qui a vegades parlo a través de la paret de pedra en crepuscles d'estiu. Tant se val!

la poesia al carrer

Amb un entusiasme barrejat de un poc de tristesa, li donam aquí a aquesta llengua una festa, li dedicam un filial record, li guardam al menys un refugi.

Manuel Milà i Fontanals: del discurs als Jocs Florals de l'any 1859.



He fet una mirada al programa de Barcelona Poesia 2012 (Festival Internacional de Poesia de Barcelona), del 8 al 17 de maig, i em sembla molt bé. Hi haurà varietat de poetes i de versos, poetes d'aquí i poetes d'allà, versos nus i versos acompanyats, poemes en veus de poetes i poemes representats, clàssics i experimentals, homenatges i exposicions... Que m'agradaria també escoltar altres veus? Això no té cap importància. El que voldria és més espais, altres espais, més places, més carrer, més llocs on es pogués entrar i sortir, passar o quedar-se.


Llegeixo un titular de diari que diu “Els poetes posen veu al desassossec del segle XXI. Els últims llibres de poesia aborden el neguit i les esperances d'un temps d'incertesa”. Doncs això, poesia per als qui no llegeixen poesia, poesia per als desassossegats que no aniran al Palau de la Música ni al saló de Cent. Que la poesia faci fer una pausa, com a mínim una pausa, als qui recorreran la ciutat sense saber que Barcelona per uns dies és també la ciutat de la poesia, que els versos s'escampin des d'un escenari circular de l'estrella central de la plaça de Catalunya i, per un moment, facin callar la prosa; que els rapsodes substitueixin les estàtues mudes de la Rambla i presentin altres mons als bevedors de sangria i de cervesa; que al costat de cada estàtua dels poetes del Parc de la Ciutadella hi hagi un poeta d'avui que reciti poemes d'avui (o potser d'ahir o de demà); que al Portal de l'Àngel es reparteixen fulls de poemes en lloc de publicitat de rebaixes; que cada aparador triï els versos del seu poeta preferit; que davant de la Borsa s'especuli amb paraules; que desapareguin els contenidors de Pau Claris perquè dels versos dels poetes, un a cada cantonada, tot s'aprofita i que aquest és l'incendi que ens cal; que a la paret de l'ajuntament es projecti poesia; que els autobusos portin versos grocs sobre fons vermell de passió; que en els vagons del metro, en lloc de les parades, s'anunciï la vida i la mort de què parlen els versos; que a cada finestra hi hagi una bandera amb un vers, com una flor que esclata... Que la poesia surti per uns dies dels ateneus, les llibreries, les biblioteques, els centres cívics, els teatres, els bars de poetes, les cases de poetes, els llibres dels poetes, i torni al carrer el que el carrer li ha donat -i tant se val si no li ha donat el carrer. I si la poesia sembla que perd la batalla del carrer -quina lluita pot perdre la poesia?- que ho torni a intentar, un any i un altre, en una guerra pacífica i cruenta alhora que pot semblar inacabable, però que els poetes agosarats i els seus seguidors haurien d'intentar, no amb la por de quedar-se sols, sinó amb l'esperança de ser més que mai, fins que res no els detingui i la ciutat, i el país, sigui seu, dels poetes d'aquí i dels de fora, al menys per una setmana.

I després, què?  I què?

desconfiança

Desconfio dels poetes que no llegeixen res, també dels poetes que només llegeixen poesia, però sobretot dels que només llegeixen la seua.

Les meues malfiances, tot s'ha de dir, no tenen cap valor pràctic i són personals i transferibles.

temps de poeta

Personalmente creo que es una de los poetas más importantes del XX, y por ello no me sorprende lo poco conocida que es. Este país nuestro es experto en desmemoria y desprecio del prestigio. Quede, pues, como pequeño desagravio al olvido, el esfuerzo de Canut en el Romea. Durante una hora brilló la poesía de Maria Mercè Marçal. Fue una hora luminosa.

Llegia el dijous la columna de la Pilar Rahola a “La Vanguardia” que acabava amb aquestes paraules. Vaig pensar que si la M. M. Marçal és una poeta oblidada, tots els altres poetes del país, vius o morts, deuen ser pràcticament inexistents. Què pretenem, que cada cert temps les institucions del país celebrin o subvencionin un acte en memòria dels poetes? Qui, com, on i per què ha de recordar els versos dels poetes? Jo penso que els poetes, com els altres escriptors, han de ser presents de baix cap a dalt, de l’individu que el fa seu cap al col·lectiu, públic o privat que reflecteix el conjunt dels individus. I no vull allargar-me ara amb la funció dels centres d’ensenyament a l’hora de fer estimar i per tant de recordar els versos dels poetes.

Avui, quan fa just vint-i-cinc anys que Salvador Espriu és mort, potser alguns diran que és un poeta poc conegut, que es recita poc, que es canta poc, que l’hem oblidat. Ho direm als blocs i ho dirà la premsa i potser altres mitjans. I jo pensaré que no, que és un poeta tan viu –més encara- com altres poetes, que jo –he repassat posts- n’he parlat des de l’any 2005 deu vegades, la darrera tal dia farà un any, i que si algú pensa que se n’ha de parlar més és cosa seva fer servir els mitjans al seu abast per explicar-lo, per fer-lo estimar, per fer-lo recitar i per recitar-lo.

Avui, en el vint-i-cinquè aniversari de la seva mort, he triat uns fragments servits per Josep Pla al seu “Homenot” amb la intenció d’insistir que potser sí que encara falta algun estudi –els recitadors de pomes d’Espriu no cal que llegeixen els treballs sobre la seva obra- que insisteixi que allà on molts veuen una intenció social, patriòtica, etc., ara tan present, hi ha també el poeta, l’individu, que sovint per una mena de pudor s’amaga i desapareix dins de l’embolcall del conjunt del qual forma part.

La desaparició de la família fou un cop fortíssim, menys per la nova situació material en què es trobà que pel buit immens en què quedà immers. Si el seu pare havia estat per a l’escriptor una font d’amenitat, la seva mare havia representat potser la tendresa. Si a aquestes desgràcies s’hi afegeix la situació en què es trobà –un home tan refinat, tan conservador, tan delicat – a conseqüència no solament dels esdeveniments políticosocials a què férem referència, sinó de la liquidació que en els últims vint anys han tingut aquells esdeveniments, és natural que Espriu es quedés arrasat i atuït. Arribà un moment que cregué que formava part d’una generació acabada, morta i debolida, que la seva vida no tenia cap sentit, que no hi havia res a fer. ¿I qui hauria pogut ser tan insensat per a no pensar el mateix?

[...]

He pogut a penes fullejar –encara inèdit- l’últim llibre de versos de Salvador Espriu. Es titula “La pell de brau” i m’ha semblat una descripció d’una dramàtica actualitat, feta amb una excepcional qualitat sensible i intel·lectual. Seguin, un sentit ja perfectament marcat en l’obra anterior, el poeta s’encara amb el seu propi temps, amb la realitat que té davant dels ulls –amb la realitat crua, abrupta, miserable. Anoto aquesta descripció:

No saps que les aixetes s’han fet
perquè no hi ragi l’aigua,
i les cases perquè passis
més saludable fred,
i els trens i els camins per al suport
del meritori nivell de la general felicitat?
Com que no vol mai ploure,
es clar que no hi ha llum,
i amb el diner no compres
res del que vols i perversament necessites,
excepte l’entrada
per al futbol de les festes
o per a la intangible cursa nacional.
Però, mentre els elohim
juguen a coudineta,
tu, tan senzill i sofert,
et consoles
empassant-te una a una
les grasses paraules
que et serveixen quasi de franc
els papers.
Oh, el brou d’aliment, l’alegria
d’aquesta lletra impresa a la paella
sense oli i sense foc!
Després, ja tip del tot i havent-te
escurat el pit, al llarg de la jornada,
en la còmoda escopidora que son sempre
els polidíssims carrers de Sepharad,
te’n vas a dormir, donant gràcies a Déu
en meditar amb esforç, original filòsof,
que falta un dia menys per a la mort.

1959

I ja posats a allargar-me, repeteixo tres vídeos descontextualitzats (el primer el podeu veure sencer aquí) penjats en altres moments, el tercer amb finalitat merament quaresmal:

Horacianes (i IV): l'epíleg

I acabo la sèrie; sense afegir res.

Com si fos un de tocat per la sarna o afectat d’icterícia, com si fos un maniàtic o un llunàtic sota el signe de Diana furiosa, els assenyats tenen por de tocar el poeta sense seny i el defugen. Els nens el fan fora i només el segueixen els incauts. Ell va errívol i vomita els seus versos amb els ulls en blanc, i sí, com aquell que només es fixa en les merles, cau en un pou o una rasa, per més que cridi “Socors! Gent, sóc aquí!”, ningú no passarà ànsia per treure’l. I si algú es posa a ajudar-lo i li llança una corda, jo li diria: “¿Com saps que no s’hi ha ficat amb tot el coneixement i no vol que l’en treguin?”, i narraré la mort del poeta sicilià. Com que volia que el tinguessin per un déu immortal, Empèdocles es llança a sang freda dins l’Etna roent. Els poetes han de tenir, això sí, tot el dret de suïcidar-se. Salvar-ne cap contra la seva voluntat és tant com matar-lo. No deu ser el primer cop que ho intenta i, per més que ara li estalvieu el tràngol, no és tornarà pas home de seny ni abandonarà la seva obsessió per tenir una mort cèlebre. No s’acaba de veure perquè continua escrivint versos, si és perquè es va pixar a les cendres del seu pare o bé perquè va violar el lloc tocat per un llamp. El cert és que s’enfurisma i, com un ós, quan aconsegueix trencar els barrots de la gàbia, aquest terrible recitador espaordeix el culte i l’ignorant, i aquell que atrapa, l’agafa fort i el mata llegint, com una sangonera que s’arrapa a la pell fins a quedar farta de sang.

Horaci. Art Poètica.

P.S. Algú se’n recorda quants anys tenia Miss Daisy l’any 1888?