27.10.12

s'acosta novembre

Quines seran -serien- les meues darreres paraules ja a la tomba de ciutat o poble, o escampades -tramuntana o mestral, potser ponent?- les cendres per no sé on? Tant se val. Qui lligarà -lligaria- les seues paraules amb les meues per contradir-me o confirmar-me? Tant se val. On han anat a parar les paraules del pare i de la mare i de la germana que no vaig conèixer, i de tots els altres? Tant se val.


Potser quedarà un pensament tènue, desdibuixat, venial, un llibre que fulleja una altra mà, una màquina que ja no servirà, una imatge, en altres temps gloriosa o enganyosa, que s'anirà esvaint com els perfums en l'aire. Tant se val.

No hi haurà cap poeta que menteixi sobre mi. Tant se val.


Deia Reuben Pantier a la mestra que ja no el podia escoltar:

Doncs bé, Emily Sparks, les teves pregàries no van ser inútils,
no va ser endebades el teu amor.
Tot el que he stat a la vida ho dec
a l'esperança que vas posar en mi,
al teu amor que sempre em veia com una bona persona.
Estimada Emily Sparks, deixa'm explicar-te la història.
Em salto la influència del pare i de la mare;
em va ficar en un embolic la filla de la modista
i així vaig anar a voltar pel món,
vaig viure tots els perills coneguts
del vi i de les dones i dels plaers de la vida.
Una nit, en una cambra de la Rue de Rivoli,
mentre bevia vi amb una cocotte d'ulls negres,
se'm van omplir els ulls de llàgrimes.
Ella es va pensar que eren llàgrimes d'amor i va somriure
pensant en la conquesta que havia fet.
Però la meva ànima era a tres mil milles d'allà,
en aquells dies en què tu em feies de mestra a Spoon River.
I precisament perquè ja no em podies estimar,
ni resar per mi, ni escriure'm cartes,
l'etern silenci va parlar en lloc teu.
I la cocotte d'ulls negres seguia pensant que les llàgrimes eren per ella,
i per ella els petons de mentida que li vaig fer.
No sé pas com, des d'aquell instant, vaig veure les coses d'una altra manera

Estimada Emily Sparks!


Cap poeta dirà, ni sabrà, les meues paraules, les darreres; potser ni jo mateix. Ni les coneixerà cap mestra amb qui a vegades parlo a través de la paret de pedra en crepuscles d'estiu. Tant se val!

3 comentaris:

Carme ha dit...

Em commouen profundament tots i cadascun dels teus "Tant se val". En part perquè jo també crec que tant se val el que serà de les nostres paraules. Crec que ningú com jo ha esborrat i deixat sense rastre tantes paraules escrites. I és ben cert que tant se val.

Però les paraules del pare, de la mare, de les persones estimades que ja no hi són, encara em queden... no pas les últimes especialment. Però si moltes que m'han servit per viure.

Saps? l'altre dia la meva filla explicava als seus nens una història d'ella i de mi quan era petita. La recordo perfectament, però mai més no hi havia pensat: Era un fet quotidià, repetit, un hàbit bonic, podríem dir, que a ella li agradava. El va explicar i va agafar per a mi un altre sentit. I malgrat que segueixo pensant "Tant se val", és bonic recordar paraules i gestos que ens han fet feliços. O que ens han fet com som.

La carta a la mestra és preciosa. Gràcies Miquel!

Francesc Puigcarbó ha dit...

Tant se val, a vegades, o com avui, val molt.

miquel ha dit...

Carme, són sempre tant se val una mica amb la boca petita peruè els desitjos d'"immortalitat" sempre són presents.
I jo també tinc presents paraules (i imatges i moments) antigues, i també m'ajuden a viure.
Entenc el que dius de la teua filla i ara, ja de gran , em sap una mica de greu no tenir fills.
Val la pena llegir tot el llibre si en tens l'ocasió ja m'ho diràs.

Gràcies, Francesc; com li deia a la Carme, els tant se val sovint són una mica mentida, i no.