Potser la meua percepció és
equivocada i la gent del país té una bona formació musical, però
no és el meu cas i és una de les mancances que planyo. Escolto
música, poca, no sé si una mica més que Martí de Riquer, però
m'adono que d'una manera tan elemental, per bé que satisfactòria,
que sovint em mortifica la meua simplicitat, i no té res a veure en
aquest sentiment i certesa racional que la meua capacitat auditiva
sigui limitadíssima.
Ahir, per exemple... Faig un petit
parèntesi per recordar que les festes de la Mercè són plenes de
músiques i veus, possiblement prou diverses per a tots els gustos,
encara que alguns, com jo mateix, trobin un desequilibri que cal
atribuir a les modes. En aquest devessall de músiques, juga un petit
paper el
Festival de la Casa Àsia, que organitza actuacions en
diversos espais de la ciutat. De les propostes orientals, en vaig
triar una, en què intervenien executants de tabla i sitar i, en una
segona part, dues ballarines de kathak i flamenc.
Ignoro perquè es va muntar l'escenari
al passeig de Sant Joan al costat d'una parada d'autobús -que fos
entre els carrers d'Ausiàs March i Ali Bey, em sembla molt bé-,
però tot i els inconvenients de trànsit, la majoria d'espectadors
es van mostrar fidels i entusiastes. Però, anem al cas: a penes vaig
ser capaç d'apreciar una música de la qual ignoro la procedència i
la història i que em semblava monòtona, per bé que creava un estat
d'ànim que ajudava a la contemplació i al misticisme i a l'oblit de
l'entorn; potser era això el que es pretenia amb la tria de
l'escenari. I aquí acaba la meua valoració, perquè tot el temps el
vaig passar mirant, gaudint i comparant els moviments de les dues
ballarines que malgrat sincronitzar el seu ball mostraven diferències
subtils però notables. Uns peus descalços amb cascavells als
turmells i els altres amb sabates de so sec i contundent; unes cames
vestides i les altres nues; uns moviment de cos més insinuant o més
rígids, igual que els girs; una tria de colors dels vestits
completament diferent: or solar i verd i vermell sang presa i negre;
un moviment de braços de cobra amb desafiament en els seus extrems
i uns braços sinuosos amb unes mans extremadament dúctils, etèries
i harmonioses; uns colls i uns caps..., una lluita mútua incruenta
amb una entesa excepcional. De la música, repeteixo, en sabria dir
ben poca cosa, i aquesta ignorància m'amoïna i no trobo
justificació que em sigui satisfactòria.
Bé, aquí deixo l'origen d'aquesta
reflexió, i ja em disculpareu, els que mireu el vídeo, la
publicitat inclosa cap al final.
