aquest diumenge, canvio de música i de dansa

Potser la meua percepció és equivocada i la gent del país té una bona formació musical, però no és el meu cas i és una de les mancances que planyo. Escolto música, poca, no sé si una mica més que Martí de Riquer, però m'adono que d'una manera tan elemental, per bé que satisfactòria, que sovint em mortifica la meua simplicitat, i no té res a veure en aquest sentiment i certesa racional que la meua capacitat auditiva sigui limitadíssima.

Ahir, per exemple... Faig un petit parèntesi per recordar que les festes de la Mercè són plenes de músiques i veus, possiblement prou diverses per a tots els gustos, encara que alguns, com jo mateix, trobin un desequilibri que cal atribuir a les modes. En aquest devessall de músiques, juga un petit paper el Festival de la Casa Àsia, que organitza actuacions en diversos espais de la ciutat. De les propostes orientals, en vaig triar una, en què intervenien executants de tabla i sitar i, en una segona part, dues ballarines de kathak i flamenc.

Ignoro perquè es va muntar l'escenari al passeig de Sant Joan al costat d'una parada d'autobús -que fos entre els carrers d'Ausiàs March i Ali Bey, em sembla molt bé-, però tot i els inconvenients de trànsit, la majoria d'espectadors es van mostrar fidels i entusiastes. Però, anem al cas: a penes vaig ser capaç d'apreciar una música de la qual ignoro la procedència i la història i que em semblava monòtona, per bé que creava un estat d'ànim que ajudava a la contemplació i al misticisme i a l'oblit de l'entorn; potser era això el que es pretenia amb la tria de l'escenari. I aquí acaba la meua valoració, perquè tot el temps el vaig passar mirant, gaudint i comparant els moviments de les dues ballarines que malgrat sincronitzar el seu ball mostraven diferències subtils però notables. Uns peus descalços amb cascavells als turmells i els altres amb sabates de so sec i contundent; unes cames vestides i les altres nues; uns moviment de cos més insinuant o més rígids, igual que els girs; una tria de colors dels vestits completament diferent: or solar i verd i vermell sang presa i negre; un moviment de braços de cobra amb desafiament en els seus extrems i uns braços sinuosos amb unes mans extremadament dúctils, etèries i harmonioses; uns colls i uns caps..., una lluita mútua incruenta amb una entesa excepcional. De la música, repeteixo, en sabria dir ben poca cosa, i aquesta ignorància m'amoïna i no trobo justificació que em sigui satisfactòria.

Bé, aquí deixo l'origen d'aquesta reflexió, i ja em disculpareu, els que mireu el vídeo, la publicitat inclosa cap al final.