L’infance passée, rien n’est sérieux.
Jean Rostand
M’assec en una de les dues úniques butaques, petites, de braços alts, de cuir(?) del primer pis de Massimo Dutti, la del costat dels dos esglaons de fusta; al cap d’un moment ve una nena que no deu arribar als tres anys que em recorda enormement, en menut, la Matilda (Mara Wilson) de Danny DeVito i s’ajeu amb el cap tocant la paret, em mira, ens somriem, em diu: “ara m’adormiré”, però no ho fa.
Deixo la bossa vermella de paper al costat del seien i començo a llegir els records d’aquell nen de Benissanet que ja no devia tenir cap imatge –tenia dos anys i set mesos- del dia en què la seva mare (el 24 de setembre d’enguany farà cent anys) va seguir el seu marit a l’Argentina i es quedà amb els avis materns mentre el germà gran vivia amb els altres.
No manca qui, mal informat o poc assabentat del que va passar, s’hagi estranyat del comportament dels meus pares i, particularment, del de la meva mare. “Jo, els fills, no els deixaria mai!”, n’hi ha que han dit. Potser sí, potser no. Tota gran seguretat m’esvera...
Artur Bladé i Desumvila: L’edat d’or. Cicle de la terra natal, III. Obra completa, vol. 5, Cossetània Edicions, desembre de 2008.
Continuo llegint la infantesa d’Artur Bladé, educat pels avis, partícip i observador de la vida del seu poble i rodalies, testimoni agut i més aviat feliç del temps rural d’abans del 36 que ni la pròpia guerra va aconseguir canviar del tot:
De tant en tant, per premiar el seu esforç, li posaven un terròs de sucre sobre el morro i li cantaven una cançó que ell escoltava sense parpellejar, amatent al premi fnal:
Mossèn Pere va a caçar
A les planes del Burgà,
Ja en troba una perdiueta...
Ca-xac-xac, ca-xac-xac,
Pum, figueta!
El ca-xac-xac podia durar una hora. El gos no es movia ni respirava, tot orelles, però en sentir el “pum!” esperat, d’un cop de musell feia caure el sucre i l’enxampava en l’aire...
Continuo passant pàgines; en Bladé va creixent. Arribo a un estiu de La Palmereta, la finca dels avis que després va ser seva. Em fa pensar en la qüestió de les identitats de què parlem aquí de tant en tant i que als pobles són, o eren, més fàcils de concretar.
Menjàvem tantes cireres com volíem i en preníem un cistellet per a l’àvia. Cisco del Masso no va voler cobrar mai.
Així vaig començar a enamorar-me del meu país i ara puc dir que cap altre dels que he vist anant pel món no m’ha plagut tant. És un paisatge lluminós, harmònic i benigne, molt antic i molt treballat; tant, que no hi ha ni un sol pam de terra on no s’hi vegi la mà de l’home. L’empremta humana de vegades té mil anys, de vegades un minut, però no hi manca mai. Terra, d’altra banda, baixa i dolça, de vall i turó, de feixa i marge, de pi i garriga, d’hort i bancal, de mas i cisterna, de sínia i safareig, verda i riallera d’un cantó, eixuta i austera de l’altre, solcada de camins i en aquests del gran camí que camina: l’Ebre.
[...]
Una terra tan bona, tan ideal per a enganyar la vida (que és, en darrer terme, allò que compta) que, de vegades, em fa l’efecte d’una mare més bona que els seus fills –començant per mi. (Però això sol passar a casa nostra i el símbol em sembla extensiu a tota la terra de Catalunya.)
I sempre les lectures de tot el que troba. I qui vol llegir, vol escriure.
No havia de ser poeta –com els anys han demostrat- però una certa disposició sí que crec que la tenia, al menys una certa disposició per a la tristesa gratuïta, per al somni despert, per a una infinita capacitat contemplativa (per no dir de badoqueria) i per a una mena de sensualitat precoç que em permetia de captar els signes del món exterior. Una olor, una veu llunyana, el xiulet del tren, el so del corn dels llaguters, el cant d’un ocell, un arbre en flor, la visió ràpida d’una lligacama d’una noia, m’exaltaven o, al revés, m’enfonsaven en una negra tristesa. De poeta en tenia encara l’amor a la solitud (amb intermitències), la confusió mental i la tendència a creure en la puixança màgica dels mots, particularment dels mots escrits. Amb tot, repeteixo no havia de ser poeta ni tan sols secretari. Durant uns quants mesos em limitava a perdre el temps de la manera dita (que és la millor manera de perdre’l, ja que, de tota manera, el temps és una cosa que es perd sempre) i, a més a mes, jugava al futbol al camp de l’Avenç i copiava els papers de les obres que havien de representar els afeccionats del quadre escènic de La Renaixença. No parlo de Barcelona, sinó de Benissanet. De vegades, fins i tot, el record de dos noms tan escaients, m’ha fet pensar que l’esperança no s’hauria de situar únicament en l’esdevenidor, sinó en l’exemple del temps passat.
Se m’ha acabat el temps de la lectura. La Matilda deu fer més de deu minuts que ha marxat després de jugar per enèsima vegada a l ‘“ara m’adormiré”; la Joana ha carregat de samarretes i altres peces. Al carrer, mal acostumat a la calor impròpia d’aquests dies, em ve bé apujar la cremallera del jersei de cotó. La lluna gairebé és plena.
De matinada encara llegeixo L’edat d’or, i encara al matí, sense presses. Per què es parla tan poc de l’obra de Bladé després de l’aparició dels primers volums? Potser perquè, malgrat tot, és tan tranquil·la, tan mesurada, tan èticament i literàriament equilibrada, tan del país, amb tanta ironia discreta, tan poc, aparentment, apassionada? Potser perquè els crítics tenen altres feines més importants? Potser perquè els lectors...? Magnífica obra d’Artur Bladé i Desumvila!
COM UNA VÍCTIMA DE GUERRA
Fa 8 hores
