en els guetos

En aquest diumenge plujós de ciutat, més tardor que hivern si no fos pel dia allargat artificialment, fa de bon llegir el llibre d’Artur Bladé. L’altre dia li deia al Ramon que tinc mono de paisatge conegut, de garrofers i oliveres, em deia ell; certament. I de vinya, ametller, garriga... De paisatge sense cases properes, perquè ara, als pobles, el ritme sol ser tant ràpid com el de les ciutats grans, la gent compta el seu temps amb el rellotge; als camps els pagesos tenen pressa per arribar a l’hora justa de veure la tele o d’agafar el cotxe per anar al poble del costat o encara més lluny;de fum a les xemeneies se’n veu poc. Ara, la gent contempla el camp des de les finestres de casa i només alguns, molt pocs, s’aturen a fer el cigarret –compte, que mata!- mentre passegen el gos que els fa companyia i amb qui tenen grans converses, això sempre que no portin l’Ipod connectat. Què pensen tots aquests? Què dóna sentit a la seva vida? No ho sé.

Contemplar Benissanet des de la costa dels Terrers, un dia de primavera, a mitja tarda, quan no es té res a fer, fumant un cigarret, assegut en un marge, al peu d’un ametller o d’una olivera centenària, és cosa que val la pena.

Al bo de l’estiu el panorama és encara més ple de color, però mancat de goig, perquè a Benissanet fa molta calor i el sol bada les pedres. En canvi, a la tardor o a l’hivern –sobretot si plou o neva una mica- el paisatge benissanetà s’amara de romanticisme. És una dolça voluptat arribar al poble, després d’un passeig, a posta de sol, quan es comencen a encendre els llums dels carrers. Si plovisqueja, tot es desdibuixa una mica i el món sembla tremolós, inconsistent. Les perspectives de les teulades i les línies de les cases es mesclen i es confonen sobre el teló de fons de les muntanyes llunyanes. El fum que surt dels fumerals es perd mandrosament dalt de la grisalla del cel. De vegades, una ratlla de fum, com si rebés una ordre de l’aire, dubta, s’atura un moment, torç el coll i, fent un esforç, torna a reprendre el seu camí.

Encara que no ho sembli, aquestes impressions tan simples donen un sentit a la vida de la gent dels pobles petits. Es pensa en la llar, en els avis que han mort, en la dona i els fills, en la taula parada i en el gust d’ensopir-se, després de sopar, entre la família, a la vora del foc, esperant l’hora d’anar al llit.

Artur Bladé. Cicle de la terra natal I. Cossetània

Aquí, mentrestant, la pluja suau que ens acompanya ens fa anar més de pressa, ens incomoda, rarament desdibuixa ni neteja res. I menys en el crepuscle que anuncia la nit. He arrencat una branca amb uns brots amb tarongina; cap municipal no m’ha posat una multa.



















Ja de matinada, no sé si amb blanc brillant i capa curta, escolto Elvis.

el blanc i el negre

Bec vi, cervesa i destil·lats diversos. La meva tria entre el vi i la cervesa en els àpats depèn de circumstàncies diverses i llargues de concretar , així que no en parlaré i em centraré en les vins.

Fa uns anys, preferia gairebé exclusivament els blancs i només en circumstàncies excepcionals em decantava pels negres, però, no sabria precisar com i per què, ara gairebé només tasto negres, en els quals trobo una varietat de matisos que m’és difícil de detectar en els blancs, cosa que atribueixo a deficiències de la meva pituïtària més que a defectes dels vins . Els blancs que encara em tenen el cor robat son els rieslings i els gewürztraminers, sobretot quan es tracta d’acompanyar i potenciar un foie sense adulterar.

Entre els negres, i en termes generals, els meus preferits són els priorats i els de la Ribera del Duero, però tinc ben clar que actualment es poden trobar vins excel·lents en qualsevol denominació, fins i tot en aquelles que fa quatre dies eren desconegudes menyspreades, per exemple els de Cigales, a quatre passes dels Ribera, però que ja es considera un altre món. Dels priorats, el meu preferit és el “Clos Martinet”, aquesta barreja de garnatxa, syrah, cabernet sauvinyon i carinyena que elabora la Sara (no sé com deu haver quedat això de l'enologia a la Roviar i Virgili), filla de dos antics professors de secundària –si no m’equivoco- que van decidir canviar les aules valencianes per la llicorella catalana. És clar que el preu que té, com el de la majoria de vins de la zona, és relativament important –entre els 35 i els 80 euros, segons l’anyada- i els d’economies modestes no el podem tastar cada dia. Quant als vins de la Ribera del Duero, les meves preferències no són tan concretes i em vénen donades pels consells del meu cosí que viu a la vora de Peñafiel i que em deixa tastar els seus negres de l’any abans d’anar a comprar alguna ampolla a la ciutat.

Sigui com sigui, la veritat és que, com deia abans, no cal buscar cap clàssic per tenir a taula un vi excel·lent i a un preu raonable. Un “Ètim verema sobremadurada 2003”, de la Cooperativa de Falset-Marçà us pot sortir per uns 9 euros i és extraordinari, comparable a molts vins que quintupliquen, o més, el seu preu. Un “Enate Gewürztraminer 2005” us costarà aproximadament el mateix ; bons vins els Somontanos, i encara assequibles. Per menys de cinc euros podeu trobar –si els tenen al vostre celler- vins força bons, com alguns de l’Empordà o Terra Alta que encara són prou desconeguts fora del seu territori.

El que encara no s’ha aconseguit en aquest país, i generalitzo i potser sóc injust, és que se serveixin els vins a la temperatura que cal. Aquesta dèria de servir els negres, siguin joves o siguin reserva a la temperatura ambient és un disbarat; un ull de llebre de l’any, per exemple, cal servir-lo entre 8 i 11 o 12 graus, mai més calent, i servir un reserva a 22 graus és una barbaritat. Aquesta és una de les qüestions que fa que no demani segons quins vins en determinats restaurants, perquè després no m’atreveixo a dir que em portin gel per refredar-lo. Per cert, coneixeu el termòmetre circular que podeu veure a la foto. Aquest i molts altres estris realcionats amb el vi els podeu comprar a “Ramon Roca”, a la plaça del Pi, 3, una mica més amunt de “Vila Viniteca” al carrer dels Agullers, 7, la meva botiga preferida a Barcelona, una de les més completes de la península: feu-hi una volta virtual si us ve de gust.

M’adono que estic escrivint innecessàriament –i com si algun professor pervers m’hagués demanat una redacció sobre un tema que no domino-, perquè jo dels vins en tinc una idea molt vaga, i l’únic que volia era recomanar un programa de televisió sobre el tema que em sembla interessant, clar, pausat, engrescador, com els bons vins. Un programa d’aquells que van bé quan has tingut un dia “crispat” i el millor que pots fer es seure amb una copa a la mà i brindar per tu mateix i per qui se t’acosti amb bones intencions, és clar que aleshores ja pots apagar la tele. Bé, em refereixo a “En clau de vi”, un programa del canal 33 presentat per Marcel Gorgori (abans presentador d'òperes), amb la participació de Josep Roca i cada nit un convidat diferent. Els divendres a tres quarts d’onze. Ja m’ho direu.

P. S. I com que el vi també pot acompanyar alguna coseta de menjar, deixeu-me afegir que la Joana m’ha dit que al “Happy Books” de Pelai venen les “Guies gastronòmiques de Catalunya” (ja en vaig parlar) a 10 euros cada cinc.