Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Jordi de Sant Jordi. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Jordi de Sant Jordi. Mostrar tots els missatges

10.11.15

versos v(b)ells


Hi ha poemes que són d'una immediatesa exasperant, llegeixes un vers i ja has oblidat l'anterior. Acabes les estrofes i tens una sensació de perplexitat boirosa. No és que el problema sigui la tria de l'instant com a matèria poètica; d'on surt un poema si no és de l'instant? És que... Com puc explicar les carències dels versos que no recordo.

Hi ha poemes de versos que saps de memòria i si no els recordes, de seguida els tens presents quan algú te'ls recita i t'agafen ganes de tornar-los a llegir lentament. Hi ha poemes en què l'instant s'eternitza i traspassa l'origen i els temps i tant se val quan es va escriure com quan es va llegir o es va rellegir, i sempre li trobes matisos nous. A vegades prescindeixes del tot i t'entretens en uns versos. Avui, mentre mirava o escoltava el discurs de Mas, m'han aparegut sobtadament aquests versos:

Rei virtuós, mon senyor natural,
tots al present no us fem altra demanda
mas que us recordeu que vostra sang reial
mai defallí al qui fos de sa banda.

Qui sap per què se m'han aparegut aquestes paraules -lligades amb aquestes altres: lo qui'ns ha mes del tot en aquest mal...- que a poc a poc han arribat a completar-se en el meu pensament. Com tampoc sé per què més tard, mentre anava caminant, repetia mentalment, insistentment, aquells dos versos magnífics de més amunt:

Eu hai vist temps que no em plasia res,
ara'm content de ço qui'm fai tristura

No em calien els versos dels grillons i la bella brodadura que acaben d'arrodonir la primera part de l'octava.

No sabria dir, repeteixo, com ha estat, si és que ha sigut així, que Jordi de Sant Jordi amb el seu poema bellíssim m'ha portat a la reflexió col·lectiva i personal. Simplement passa que a vegades els versos van i vénen, i es queden per aparèixer quan volen.

23.4.12

sant jordi que ho mata tot i dóna tota vida

Encara que és un dia horrible per a comprar llibres, i més per fullejar-los amb tranquil·litat, ja ho sé, acostar-se a les parades i als interiors de les llibreries és un dels plaers de la festa perquè ja se sap que no hi ha premi sense esforç ni paciència que no obtingui resultats ni parèntesi com el de Sant Jordi.

Aquest any he estat poc atent a les novetats i no he pensat gaire en les edicions més antigues amb que podria firar-me, però una mica precipitadament m'he assenyalat alguns títols que de cap manera m'atreviria a aconsellar a ningú perquè, a part que cadascú sap més o menys el que li agradaria llegir, no puc valorar aquelles obres de què a penes conec les portades o, en alguns casos, tinc només referències més publicitàries que consistents.

Abans de començar amb la meua llista de possibles novetats, voldria compartir lectures velles que potser farien de bon llegir o que després d'un interès inicial cauen -ai!- fora de la immediatesa lectora.

Vaig escoltar l'altre dia Xavier Pàmies, el traductor, que recomanava El casalot, de Dickens. Em sembla una molt bona opció, però el mateix dia em va arribar un mail de Cristian, fill de Manel Pegagrega (de Josep Tebé, en realitat) que m'anunciava la publicació de la mateixa novel·la, amb el títol de la Casa inhòspita, a través de Vilaweb en lliuraments setmanals, com ja havia anat sortint al bloc,  a partir de Sant Jordi. Una excel·lent notícia, que encara ho seria més si finalment es publiqués tot el conjunt en format paper o en un sol arxiu pdf, encara que d'això darrer ja ens en podem encarregar nosaltres.

El centenari de la mort de Bram Stoker m'ha fet venir ganes de rellegir Dràcula, però no l'he trobat en cap prestatge, el dec haver regalat. Potser tampoc no m'interessaria gaire en aquest moment, per molt crepuscular que sigui, perquè cada lectura té el seu temps i crec recordar-la una mica feixuga.

He passat de la pàgina mil de l'Antagonia de Luis Goytisolo i la sua lectura lenta i excessivament superficial no deixa d'interessar-me. M'estranya el fet que no aparegui en cap llistat de reedicions a comprar per Sant Jordi, ni que no la reesmenti el condecorat Herralde, tret del moment just de la reedició.

I si rellegís Nosaltres els valencians, de Fuster, ara que fa 50 anys de seua publicació? Tampoc no el trobo per casa.

D'entre els que encara són gairebé nous, del joves, blancs o vermells:

Miraré de trobar el policíac de l'Anna: Assassins de margarides. Tinc curiositat per saber si el llibre de la Tina realment té relació, com diuen, amb en Perec (ja fa anys que demano a Proa una reedició en català de La vida, manual d'ús). No sé si ja he llegit els dos llibres, el de l'Anna i el de la Tina, a la xarxa. Què més puc llegir dels amics internautes que freqüento? Ei, l'Olga Xirinacs. Potser anar a fer una mirada a les roses d'en Jaume a la Rambla de Catalunya?

Parlava més amunt de Fuster. Assaig publicat per la 62 haurà d'esperar. La meua economia no es pot permetre afegir 95 euros a les despeses habituals de la diada.

Tinc curiositat per saber que s'han empescat Jaume Sobrequés i companyia amb La cultura catalana, editorial Base, 18 euros. No sé si per aquest preu la cosa pot ser gaire consistent.

Segur que demà o durant la setmana que ve, o l'altra, acabaré llegint Tractat sobre l'amor heroic, d'Arnau de Vilanova. De fet l'hauria d'anar llegint ara mateix. I per complementar-lo, hauria d'anar mirant el que intueixo que podria ser la meu biografia apòcrifa: Historia del Caballero cobarde, escrit per Victòria Cirlot.

Entre els que tindran menys sortida: Madame Proust i la cocina kosher, de Kate Taylor, o Años de prosperidad, de Chan Koonchung, perquè malgrat que no té bona crítica o no en té cap, m'agraden les distopies. I segurament tampoc no deu ser gaire cosa El somriure de les dones, de Nicolas Barreau, però sempre he tingut tirada a la cuina.

I si no és demà, serà més endavant quan llegiré l'aparent lleugeresa de El enredo de la bolsa y la vida, de Mendoza.

I el llibre de Llach i de Luz Gabás i de Thomas Tranströmer i de Blanca Llum Vidal i de Vinyet Penella... I permeteu-me que no posi enllaços -tasca aclaparadora- a les obres o els autors citats i no parli tampoc d'aquells llibres que segur, però segur, que no llegiré.

I com que tinc costum de deixar alguna mostra literària per la diada, avui torno a fer publicitat del meu Verdaguer amb un poema que, ignoro la raó, deu ser perquè el seu preferit era Sant Jordi, encapçala Roser de tot l'any; no me'l tingueu en compte:

LA FIRA DE SANT JORDI

¿Qui compra roses?


A la fira de les Roses
a firarme antany aní
lo roser de que’m firí
ne fa enguany de tan hermoses
que n’he fet parada aquí.


Hi ha la rosa alexandrina,
la vera y la d’esbarzer,
també les de Palestina
que forexen sense espina
de Gericó en lo roser.


Ne tinch d’encara poncelles
que són un calze d’olor;
n’hi hà de blanques y vermelles,
firetayres de l’amor!


Com en l’hort de l’Amor mia
jo plantí aquest roseret,
per sos aymadors floria;
prèneu, donchs, fills de María,
roses del bon Jesuset.

I un altre regal. Per què no regalar lletra amb música? Del nou, i primer disc en solitari de Sílvia Pérez Cruz, la meu cançó preferida, segurament per allò de la desmemòria i perquè parla de llibres i d'amors. Possiblement aquesta cançó desapareixerà aviat d'aquí, així que ...




Bona diada, amics i amigues, sigueu feliços en les vostres lectures i tota la resta.

4.9.11

la joia i la tristesa

Benvingudes la joia i la tristesa,
la jonça de Leteu, la ploma d'Hermes;
veniu-me totes dues,
avui, demà, que juntes us estimo...

John Keats


...
Em plau, també, l'ombra suau d'un tell,


L'antic museu, les madones borroses,
I el pintar extrem d'avui! Càndid rampell:
M'exalta el nou i m'enamora el vell.

J. V. Foix


I vaig més enrere:

...
lo jorn m'és nuyt e fau clar de l'escur,
lo temps passats m'és presen cascun ora,
e·l fort m'és flach, e·l blan tench molt per dur
e sens fallir me fall ço que·m demora.

Jordi de Sant Jordi


I torno endavant perquè m'hi porten:

...
Ací agonitze i ací em ric
...


Dic les coses que vénen, van,
tornen un dia, l'altre se'n van...

Vicent Andrés Estellés


I així, amb oposicions i paradoxes, vaig teixint poesia; jo que, per enèsima vegada, dic que no sóc lector de poetes, però que m'he passat els darrers dies llegint versos, espigolant els anglesos i anant sumant a l'atzar. I en uns trobo els altres, i en els altres, uns. I el plaer de llegir.

i la Vida
i la Mort

Joan Salvat-Pappasseit

23.10.10

dormir?

Enquer m’enuig dormir la nit
En mig de dos en petit lit.

Jordi de Sant Jordi


A les acaballes de l’estiu vaig veure pintat a l’asfalt d’un carrer de Gràcia el lema anterior. Encara que vaig entendre que la pintada era una diàleg inacabat entre els qui es queixaven del soroll excessiu que hi ha sovint a les nits del barri i els que acceptarien el son si els seus somnis tinguessin companyia, jo em vaig prendre la proposta literalment i em vaig esparverar. Reivindico dormir, i dic dormir, sol, sobretot a l’estiu, i en llit gran, sense més acompanyament que un llençol de fil –on han anat a parar els llençols de fil?- separant-me del matalàs. Reivindico dormir a l’hivern en llit gran sota un nòrdic de plomes i amb la finestra oberta que deixi passa un aire que em pessigollegi el nas. Reivindico que em nego a dormir, en llit gran o petit, en companyia, ho trobaria, deixeu-me ser cortès, una descortesia.

22.4.10

lectura expressiva i comprensiva per a petits i grans

En aquest món de les celebracions dels aniversaris literaris està passant força desapercebut el centenari de la publicació (7 de maig de 1910) d’Aventures extraordinàries d’en Massagran (i la seva continuació: Noves aventures de Massagran), de Josep Maria Folch i Torres, una de les obres més populars de la literatura infantil en català. No sé si s’ha reeditat darrerament ni crec que el divendres se’n regalin gaires exemplars, però al menys la principal institució del nostre país ha pensat en l’efemèride (bons assessors els de la ILC) i el dijous, a partir de dos quarts de cinc, al Parlament es llegiran fragments del llibre, amb acompanyament musical de l’orquestra de Cambra de l’Empordà. Des d’aquí aplaudeixo la iniciativa.

M’hagués agradat assistir a l’acte, però diverses obligacions m’impediran anar-hi, tot i que tinc l’esperança que TV3 el retransmeti en directe, o com a mínim ho faci el Canal Parlament i, a més, pengin el vídeo.

M’imagino –ja ho veurem- que diputats i altres participants faran una lectura expressiva i suggeridora en la qual la literatura, que com se sap sempre ofereix múltiples possibilitats d’interpretació, triomfi plenament. Imagino Benach, per exemple, començant la seva actuació amb aquestes paraules:

Vosaltres, estimats lectors no sabíeu, ni jo tampoc, ni tampoc en Massagran, que a la regió muntanyosa del país en el qual passen totes aquestes coses, hi habitava la terrible tribu dels Karpantes, una raça ferotge i antropòfaga, o sia, aficionada a menjar carn humana.
Aquests salvatges antropòfags eren el flagell del país. Res no estava en seguretat a prop seu. Es menjaven una cama de persona amb la mateixa facilitat que nosaltres mengem un ou ferrat.
[...]
-Kukamuskes! -els va dir-. Estem davant d'un perill imminent. Els Karpantes ens bloquegen, i si tot va com em penso, demà a aquesta hora més d'un bocí de la nostra carnadura s'haurà de treure amb escuradents d'entre els queixals d'aquests massa tips.
En Massagran, veient que tots l'escoltaven amb molta atenció, i comprenent que tots plegats tenien més por que goig, va aprofitar-ho per a exposar una idea lluminosa que se li havia acudit.


Qui són els Karpantes, aquests terribles antropòfags? Els del Tribunal Constitucional? Determinat partit polític? Triomfarà la idea d’en Massagran? Quina idea? Ah, ja es veurà.

Després, qui continuï, potser mirarà amb un somriure irònic el diputat corresponent de l’oposició i començarà:

-Aquests ximples de simis ens faran a la peterrellada!...

Posteriorment, un altre, mirant de gairell el portaveu d’una opció minoritària i responent a la seva inintel·ligible intervenció:

-Senyor Penkamuska. Jo no sé el que m’heu dit, però heu estat molt eloqüent. A Espanya ja us haurien fet diputat. Us dono les gràcies per la bona acollida que em feu, i us prometo que, si un dia puc tornar al meu país, us enviaré una postal amb la vista general del meu poble.

Ah, si, el parlament era aquest, que com veieu és una amenaça realment poc subtil repetida sovint en els darrers temps:

Kukanova: Benarri bat tusi gasen kasan ostra. Sinofas kosa malanotin dràsfat ics; aprosifas kosadol en tallavores tela karrega ras.

En fi, potser imagino massa, i parlamentaris i invitats es limitaran a fer un recitat des del principi del llibre i sense cap intencionalitat. Quina llàstima sí és així, perquè com es pot comprovar, Massagran permet matisos que al menys els més petits, n’estic segur, saben captar.


P. S. També a Torroella de Montgrí dedicaran el Sant Jordi a Massagran, el del còmic; però allà em sembla que, a més, se'l menjaran, cosa que no van fer els terribles karpantes de la ficció.

26.1.07

la torna

Mentre llegeixo la Júlia, vaig pensant que avui mateix pensava el que diu ella: per una circumstància atzarosa, algun llibre, algunes paraules, retornen a nosaltres des del suposat oblit, algunes paraules llegides acaben formant part de nosaltres mateixos, les repetim, les fem nostres, i no recordem des de quin text ens van quedar gravades, gairebé per sempre.

De tant en tant, jo, que llegeixo poca poesia, vaig recordant alguns versos, gairebé mai poemes sencers: tinc poca memòria. Algun dia les paraules no em volen deixar anar, es mostren insistents, fins i tot incòmodament insistents. En ocasions, la seva permanència és benvinguda. Versos vells i versos nous. Versos amb amo i versos que costen d’identificar. Versos dels llibres i versos de la pantalla. Versos que busco per confirmar.

Algunes vegades, amb aquests versos que es presenten a l’atzar –l’atzar mai no és atzarós-, em sembla que puc reconstruir la meva història: una part de la història. Obviaré noms i dates, tasca feixuga que no ens aportarà res. Mig ordenaré.

Per definir l'atzar he d'escriure,
primer, un número: l'u.

Rosa i jonquilla,
Clavell i nard.

Perquè has vingut han florit els lilàs
I han dit llur joia envejosa a les roses.

què

vas fer-ne
dels petons que
m'escanyaven, que
ara surten a raig i
cremen a frec
de llavis?

Allí em semblà que amb ella jo cremava,
i el foc imaginat cremava tant,
que d’un plegat el somni s’estroncava.

Ell seia molt quiet. Son gran mirar, pendent
de la mà d'ella que, amb anells corbada,
com si s'avancés contra la neu i el torb,
difícilment, anava per les tecles blanques.

Que se n’ha fet de l’amor,
tan prest s’apaga?


Jus lo front port vostra bella semblança
de que mon cors nit e jorn fa gran festa

I ara potser val més que calli.
No convé que encara m’agafin
temptacions d’insinuar
com hauria anat el relat
encaminat al seu bon terme.

Un dia, enmig de les pàgines d’un llibre que em va tornar, vaig trobar un paperet quadriculat –qui sap on para- amb dos d’aquests versos. No era ben bé allò, però no s’hi podia fer res. No, no es deia Helena.